Per una matemàtica de l'esquerra

Des que fa unes setmanes uns pocs afortunats vam tenir el plaer d'endinsar-nos en l'anàlisi matemàtic del Capital de Marx, de la ma d'un inspirat Eduard Nuez, la temptació de resoldre l'aparent davallada de l'esquerra per via algebraica s'ha fet notòria. És, sens dubte, el reclam de la desesperació, però la tasca ingent que se'ns presenta als que voldríem tenir una opció progressista, real i transformadora en el paisatge polític, ho justifica. I és que la via semiòtica s'ha esgotat per sí mateixa, i malgrat li donem una i altra vegada la volta a conceptes com unió, confluència, moviment o plataforma, no sembla haver-hi manera que alguna d'aquestes propostes posi límits a la sempiterna pulsió d'allò individual i efímer. Així, quan no hi ha alternativa seriosa a l'estabilitat i força que rau en allò organitzatiu, no queda més que clavar els colzes, agafar llapis i paper, i tirar de números. Pisa ens recorda que en aquesta matèria no anem sobrats, tampoc a l'esquerra, i per tant és qüestió que, rere el suspens i davallada del juny, ens preparem amb la vista posada al setembre.

Seguint l'exemple del gran Alexandre Deulofeu que, fa ara 75 anys, compendià la seva matemàtica de la història, la nostra matemàtica de l'esquerra haurà de començar per definir unitats i variables. Aquestes no poden ser altres que axiomes i valors com la centralitat del treball, el feminisme, la preponderància d'allò públic, l'internacionalisme, la fiscalitat progressiva o la protecció de l'ecosistema. Difícilment una d'aquestes variables per sí sola, permet fundar un partit. La ideologia es presenta habitualment com una combinació amb fonament d'unes quantes d'aquestes propostes a les que direm 'factors primers de l'esquerra'. A partir d'aquí ens atrevim a situar una primera llei en l'organització de l'esquerra: Si dues propostes son fórmules anàlogues que coincideixen en cadascun dels seus components, no existeix un problema de coherència en la proposta, sinó de lideratge. El fet d'encaixar aquest en la naturalesa orgànica que li correspon a qualsevol partit, per tal d'anar més enllà de les biografies dels uns o de les altres, exigeix generositat, consciència i altura de mires.

Un cop s'accepta que no hi ha més d'un partit per cada fórmula possible, ve el moment d'analitzar les possibles aliances i projectes compartits. En aquesta matèria convé destacar dos principis. En primer lloc està el del màxim comú divisor. Com es recordarà aquest és el major dels números entre els divisors comuns, o traduït a la nostra matemàtica de l'esquerra, és la màxima combinació de factors primers que es repeteixen en cadascuna de les propostes. Així ens podem trobar que en un univers 'esquerrà', tots els partits coincideixin en la centralitat del treball i el feminisme, però que un a més situï com senya d'identitat la fiscalitat progressiva, un altre la conservació de l'ecosistema i un altre la revolució global com estratègia transformadora. Davant això la segona llei de la matemàtica de l'esquerra ens diu què, davant una mateixa urgència o diagnòstic (per exemple l'amenaça del feixisme), qualsevol aliança a l'esquerra ha d'identificar no el que separa, sinó allò que comparteix, això és, els factors primers comuns, fet que té un efecte balsàmic i dona fonament a la construcció sòlida d'una alternativa política.

En segon lloc està el principi del mínim comú múltiple. Aquest es calcula en matemàtiques escollint els factors comuns i no comuns elevats al major exponent i multiplicant-los. En la matemàtica de l'esquerra convé fer el mateix en allò relatiu al programa. Posem un exemple. El màxim comú divisor de 36 i 48 (2x2x3x3 i 2x2x2x2x3) és 2x2x3=12. El mínim comú múltiple d'aquests números és 2x2x2x2x3x3=144 (36x3=48x3). Si en el cas del màxim comú divisor de l'esquerra compta el que es té en comú, i aquest és el fonament de qualsevol aliança, a la proposta s'ha d'acollir cadascun dels factors primers que distingeix a cadascun dels partits. I aquí la cosa es pot complicar. Prenem per exemple un partit que situï la centralitat de la fiscalitat (2) però encara més la del treball (3x3) i un altre que sigui laborista (3) i ecologista ((7) però en el que no ponderi la fiscalitat. El equivalent numèric seria 2x3x3=18 i 3x7=21. En aquest cas, el fonament de l'aliança seria el treball (3), però la proposta comuna hauria d'integrar fiscalitat i ecologia, cedint, per la seva preponderància, l'eix central al treball (2x7x3x3x=126).

Tenir clar el màxim comú divisor i articular un programa conjunt que respecti cadascuna de les senyes d'identitat de cada partit pot esdevenir clau. El risc evident és que algun dels factors no comuns (en l'exemple anterior fiscalitat (2) i ecologia (7)) no sigui reconegut com assumible per una altra de les sensibilitats o partits. En aquest cas s'ha d'avaluar si és prioritària o no aquesta qüestió i fins a quin punt posa en risc l'aliança, el que lamentablement ens tornaria al moment 'semiòtic' esmentat al principi. En qualsevol cas i aquesta és la tercera llei, no hi ha matemàtica possible a l'esquerra sense generositat. Per aquesta raó convé assumir una certa renúncia a l'hora d'establir qualsevol aliança i mostrar la suficient tolerància a l'hora d'elaborar la proposta o programa comú. Aquestes serien possiblement les claus d'una matemàtica de l'esquerra que vagi més enllà de la pura suma de sigles i de noms.