dimecres, 20 de juny de 2018

L'increïble estat minvant

Que ningú ho posi en dubte. Aquest és un país diferent. I si no, pensi’s per un moment en la traca final del Partit Popular i el seu ‘donde dije digo, digo enmiendo’ modificant al Senat els comptes que havia aprovat i consensuat abans al Congrés. Ho ha fet, i ha aprofitat l’avinentesa per titllar el PSOE d’esperpent, per no defensar uns pressupostos amb els que transigeix, molt en contra seu, amb tal de donar cos a la legislatura i treure al país del seu insuportable sopor. S’anuncia així el ‘postmarianisme’ com una nova etapa, a la que a la dreta tot canviarà, amb tal que res canviï, mentre a l’esquerra es conjura la il•lusió en un projecte que és un gran castell de cartes, que no es sosté sinó en l’esperança de canvi, en la promesa i en les ganes de fer.

El principal repte del brios equip de Sánchez serà el de recuperar l’estat, i fer-ho amb les cartes marcades, amb una majoria minsa que requerirà de consensos amplis i que haurà de buscar, amb cada nova proposta, la complicitat forçada d’aquells i aquelles que diuen que volen passar pàgina. Aquesta fase de la legislatura serà, així ho esperem, la més agraïda, perquè s’haurà de parlar de models i de valors. Amb ella s’obre l’esperança de que es pugui superar, d’una vegada, el bloqueig democràtic i sociopolític que tenalla el país, i recuperar així una bona part del diàleg i de les llibertats amb les que s’ha anat acarnissant el Partit Popular en la seva desastrosa i imparable fugida cap a enlloc.

Recuperar l’estat és recuperar, en primer lloc, la higiene política, la separació de poders, el prestigi d’allò públic, la capacitat d’articular debats que vagin més enllà de les consignes monolítiques. Però és també, des de l’esquerra, articular la democràcia social i construir la cohesió social des de la igualtat d’oportunitats, l’autonomia de les parts, els necessaris equilibris en la redistribució primera, entre treball i capital, i en la segona, mitjançant els impostos, les transferències i els serveis públics. També aquí ens manca estat, essent Espanya el quart país de la zona Euro amb menys recaptació fiscal, el 2017, un 37,9% del PIB i ser, alhora, dels països amb menys despesa pública.

Aquesta constant lliberal, la de la reducció gradual de l’estat, es gestiona per una doble via, la del treball i la fiscal. En la primera, en comparativa amb l’escenari anterior a la crisis, ha minvat el que fa la part que aporten els salaris a la renda nacional, el nombre d’hores treballades i en el nombre de treballadors/es. Això s’ha assolit mitjançant una reforma laboral que urgeix modificar, perquè la devaluació interna que persegueix te un marcat accent social. La contractació, i especialment la temporalitat, requereix avui d’una intervenció en tota regla, perquè hem de recuperar la qualitat de l’ocupació, perquè és una qüestió de dignitat, però també econòmica, quan vam patir, del 2007 al 2014, la major caiguda de rendes en 40 anys.

Redistribuir exigeix avui augmentar el volum fiscal i millorar la progressivitat. Però si el que recaptem no és suficient, perquè deixa al marge les rendes més altes, per molt progressius que siguin els impostos, es mourà ben poc. I convé que es mogui, perquè s’ha de superar la desigualtat que s’ha instal•lat a la societat i que és el testimoni mut de la manca de democràcia i de compromís social. Treball i justícia son els reptes permanents de qualsevol política progressista. No ho tindrà fàcil Pedro Sánchez i les temptacions seran moltes per renunciar a la laboriosa recerca dels consensos i abandonar-se al recurs més recurrent, el de governar per la galeria. Però és hora de donar confiança, i d’alimentar l’esperança que es pugui posar fi a la insostenible dinàmica d’un estat que minva dia a dia, sacrificant la seva capacitat d’intervenir i la seva més íntima legitimitat.

dilluns, 4 de juny de 2018

Un dia feliç

La moció de censura la va presidir, al seu meridià, la bossa de Soraya Sáenz de Santamaria. Va ser un dia molt dur, i per això el President es refugià, al llarg de gairebé 10 hores, al local del xef José Ynglada. Els mitjans no es posen d’acord si es van ficar entre pit i esquena un salmorejo, unes anxoves de Santoña i un filet de vaca, bevent-se de pas dues ampolles de Whisky, o si es tractà d’un menú més equilibrat, amb carxofes, tomàquets, boletus i tonyina, acompanyats d’aigua mineral sense gas. En qualsevol cas, i tal i com hem vingut patint al llarg de més de 6 anys, el president sense guspira, el president del plasma, no estava on havia de ser, allà on se l’esperava, en el lloc que ocupava un exclusiu maletí de cuir negre.

Però la política dona molt poques alegries, i per cada dia d’esperança, hi plou pedra durant setmanes i mesos. I ahir va ser un d’aquests dies. Un dia per a respirar, per a somniar amb un país diferent, centrat en el diàleg i en el progrés social, amb un govern bolcat en recuperar cohesió i igualtat, entre territoris, entre generacions, entre persones. S’omplí la boca l’inefable Rafael Hernando amb recriminacions. Escopí gel en totes direccions, a cabassos, anunciant les maneres que ostentarà el PP des de l’oposició. Va mentir interessadament i passà per alt el grau de corrupció institucional i política que deixa en herència el seu partit a un país al que diuen que estimen, però que han espoliat i instal•lat en la crispació i la precarietat.

El discurs del mèrit polític de la recuperació és falsari i perillós, i això per dues raons. En primer lloc, perquè el model de creixement que ha esdevingut desastrós i que ha donat profunditat i relleu social a la crisi financera i econòmica, és senya d’identitat dels dos partits que han governat durant aquest segle, en la mateixa mesura en que també tots dos van promoure, amb alguns matisos, greus errors de càlcul al supeditar-se, sense oposar resistència, al mandat que ha emanat, els darrers anys, de les institucions europees, i que ha sigut controlat, en bona mesura, per espuris interessos financers. En segon lloc, perquè la recuperació que tant pretenen celebrar, no és una recuperació generalitzada i real.

El recent informe del Banc d’Espanya ‘La desigualtat de la renda, el consum i la riquesa en España, 2018’ mostra com la destrucció d’ocupació causà un augment considerable de la desigualtat durant la crisi, i apunta només el que ja sabem, això és, que la recuperació ha refermat i estès aquesta desigualtat mitjançant la precarietat de l’ocupació que s’ha creat, des de 2013, i que, gràcies a les reformes laborals, és de pèssima qualitat. Assalariats i pensionistes han perdut poder adquisitiu gràcies al partit popular, però si la política del govern sortint s’ha acarnissat amb algú especialment, ha estat amb els més joves. Així ens ho demostra amb tota cruor l’informe de la CES: Indicador de qualitat jovenil.

La taxa de joves que no tenen feina ni projecte educatiu a l’estat, és la 6a pitjor d’Europa, després d’Itàlia, Bulgària, Grècia, Romania i Croàcia, posició que manté també quan es considera que el percentatge de joves que, tres anys després d’haver assolit el nivell superior dels seus estudis, encara no ha trobat una feina. La desocupació juvenil, també la de llarga durada, ens situa els segons, per la cua, i, això sí, som capdavanters en temporalitat. Tal i com estableix una resolució recent del Parlament Europeu, “els contractes de duració determinada i a temps parcial han augmentat a l’Unió Europea els darrers 15 anys, degut a les polítiques d’austeritat i als retalls dels drets laborals que s’han portat a terme, i que han propiciat una creixent precarietat i inestabilitat laboral”. Un missatge molt clar per al PP, que ha convertit el nostre país en líder de la precarietat, però també pel PSOE, del que esperem un clar canvi de terç cap a la qualitat i l’estabilitat laboral i social.

dimecres, 30 de maig de 2018

Un país inversemblant

Sens dubte un president inversemblant necessita d’un país inversemblant, però hi ha raons per pensar, que el nostre no ho és. Ho sabrem a finals d’aquesta setmana, quan veurem si el congrés s’aplega en un nou exercici de funambulisme retòric amb tal de carregar-li les bateries per uns quants mesos més, a qui, avui ja ho sabem, és responsable d’un partit contaminat per la corrupció política, el finançament il•legal i l’espoli programat dels recursos públics. Ho sospitàvem, però ara, amb la primera sentència de l’Audiència Nacional sobre la Gürtel s’ha confirmat: Rajoy & Cia han viscut per sobre de les seves possibilitats, i de pas, també per sobre de les nostres.

Que ho hagin pogut fer sense més entrebancs, guanyant en vots una i altra vegada, en certa mesura ens fa inversemblants a tots/es nosaltres. Amb quatre ex tresorers, quatre presidents de la Comunitat de Madrid, tres de la de València, un de la d’Illes Balears, jutjats i/o imputats, l’episodi surrealista dels ordinadors de Gènova, els 373.000 euros en diners negres d’un tal M. Rajoy, la caixa B, les autopistes, aeroports i canals... sembla que n’hi havia prou de raons per a desconfiar. I cada minut que s’ha perpetuat la immunitat del PP, no ha sigut sinó aire perquè la hidra continués enverinant democràcia, política i convivència amb el seu al•lè infecte.

Ara, en previsió d’allò pitjor, alguns s’han donat presses en dir que els podran tallar el cap, però que no el pensen entregar. En el país de la inversemblança no ens hauria de sorprendre tant, si Mariano, com el patró de França, Denís de París, segueix tan campant després de decapitat, passejant la seva testa entre les mans. Si ho fa, tots ens haurem de sentir una mica decapitats, com si fóssim un país sense parlament, sense vergonya i on prospera qualsevol argument, menys el del sentit de la responsabilitat. Això val especialment per Cospedal què amb ple cinisme, acusa a l’oposició d’intentar desestabilitzar economia i societat.

Els càlculs precipitats que es van voler filtrar fa uns dies, i als que recorren avui, recuperen aquell argument de la crisi, pel qual la sobirania s’havia de supeditar a la prima de risc, i a les agències de qualificació. Tanmateix, sembla evident que la manca de responsabilitat i el desequilibri ho ha introduït el PP, fent de la recuperació un negoci reservat a uns pocs, que ens ha portat a la resta no més que incertesa i precarietat. Des del 20N de 2011 hem augmentat el deute en 300.000 milions, hem perdut un 10% de poder de compra dels salaris i hem vist com s’atacava el treball de qualitat, les pensions, l’educació o la sanitat.

Sembla evident que alguns tan sols son inversemblants quan els interessa, i que saben perfectament quins interessos defensen. Els nostres, els de la gran majoria de la població que creu que no hi ha alternativa a la democràcia, son ara els de treure a Rajoy del govern, sense contemplacions ni miraments. Perquè és un partit corrupte, sense discurs, i que tan sols sobreviu d’estendre el conflicte i la crispació. D’això ja en hem tingut prou. Ara és hora de reiniciar el nostre sistema polític, de recuperar un cert grau d’honestedat, de confiança i de dignitat pública, i d’esperar que prosperi la moció de censura i que al final, ja sigui per culpa de qui no vol sinó medrar o només busca treure-li rendibilitat al caos, no se’ns quedi cara de tontos a tots/tes els/les demés.

dilluns, 21 de maig de 2018

Tots tenim raó

Dues furgonetes avancen a mig gas. És de nit, però quan han passat Roncesvalles i el Torreón de Don Jacinto, el sol apuntava a l’horitzó. Un cartell a mitja llum indica que entren al terme de Galapagar. Els homes estan nerviosos i claven els seus colzes als genolls. Fa olor de colònia, de cafè i de suor. Quan entren a l’urbanització, els vehicles es posen al ralentí i es detenen al costat d’un mur. Deuen ser al voltant de les sis, i el cotxe del procurador s’apropa, al fons del retrovisor. Aparca a l’alçada del conductor de la primera furgoneta. Baixen els vidres gairebé a l’uníson i s’adrecen unes paraules. Tot es deté per un moment i tan sols s’escolta el soroll del motor.

Al davant es comença a fer visible una motocicleta. Avança. El petardeig interromp la calma de manera violenta. Un advocat, vestit amb una parca granat, s’hi baixa i s’apropa. S’obre una porta i ens fan el senyal. Ens baixem. Tots tenim raó i ningú la té. És un altre desnonament més, que podria cridar l’atenció de la premsa, i per aquesta raó l’han organitzat sense preàmbuls, convocant-nos per telèfon, a les 3 de la matinada. El timbre penetra l’aire gèlid de la serra i s’estavella en un mant de gebre. Estem cansats, famolencs. Al costat de la porta esperen tres persones que miren, de manera intempestiva, per sobre de la tanca, cap a la porta de l’edifici, a uns metres de la piscina.

Alguna cosa es mou per la casa, i l’advocat, el procurador i l’inspector s’impacienten fins que algú administra una nova i breu timbrada. Quan surt, se’l veu vell, desmillorat. No han passat ni 15 anys, però li ha agafat la crisi, la que anomenen definitiva. Ni cinc anys han trigat en veure esfondrar-se la seva sort. La seva i la de tants altres. Son els errors. El dels ingressos i també el de les despeses. Un préstec sol comportar ambdues coses. De cop i volta hi ha liquiditat, molta, i la confiança, perquè la puguis invertir. En el cas del xalet, amb un interès una mica per sota del 2%, la mensualitat era del voltant de 1.800 euros. Però era previsible. Va passar allò d’Iran i la inflació pujà, i finalment, amb un 8%, estaven pagant més del doble.

No hi ha qui aguanti aquest ritme. Encara menys quan has perdut el teu magnetisme, la teva coherència, la teva reputació. L’home fa el conat d’iniciar una discussió, però després es calma, sospira i potser es juri que no hi haurà encaixada de mans. Surten dos adolescents i una dona, amb tres maletes. Es dirigeixen cap el cotxe que està aparcat al costat de la porta del garatge. Quan els votava ho va veure de manera diferent a la majoria. Era jove i li hagués donat el seu merescut a qui s’hagués atrevit dir-li que estaria dempeus, aquí, deu anys després, trepitjant-se els calls, embotit en un vestit d’antiavalot. Va pensar que s’havien deixat portar per la temptació, la més senzilla, la de realitzar l’utopia dels demés, i gaudir, tan a gust, del somni.

Per això tots tenen raó, i ningú la té. Les botes estrenyen, la fredor s’interna per sota de les planxes de plàstic, i l’humitat s’hi diposita a la visera del casc, en gotes gruixudes, que li rellisquen pel nas. És el càstig de qui ha realitzat el seu somni, precisament pel fet de caure en la temptació. Normalment la flama de l’èxit no s’apaga de cop, i les caigudes son llargues, com xiprers. No s’estavella un de cop, sinó que viu sospès a l’eco primer, i després llisca per la falda de la farsa, fins trencar als peus de la realitat. Allà anem i d’allà tornem. Si no li van perdonar i el van menystenir per ser com tots els demés, és perquè tots tenen raó i ningú la té, i així estem, sense poder avançar.

diumenge, 13 de maig de 2018

L'escola de l'art

A la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat, un barri obrer construït fa ara 50 anys, trobem ‘La Peixateria’, una galeria d’art, que trenca amb tots els motlles coneguts. Com ens indica el seu nom, es tracta d’una sala on la creació artística comparteix espai amb els productes de la mar. El projecte, ideat per Domingo Martín i Manuel Morales i premiat pel seu caràcter innovador, és una metàfora que obre l’univers d’allò quotidià, i la seva aparent banalitat, al influx provocador de l’art, en un espai de trànsit que esdevé un homenatge a la migració i a la vocació de frontera que és tan característica d’aquest barri de doble perifèria del Baix Llobregat; un oceà en miniatura, i alhora, un gran abellar.

Aquests dies la galeria ofereix, juntament a cefalòpodes, gadiformes i escòmbrids, uns suggerents ‘peixets de ciutat’, què, al igual que d’altres peces fetes de paper o de llauna, no provenen del mar, sinó de la ma i de l’horitzó crític del poeta visual i performer Carlos Pina. Si la performance és ‘l’art de la presència’, com la definia Esther Ferrer, potser sigui també aquesta la clau per entendre la ‘Peixateria’: Com espai d’exploració i d’ambigüitat on superar la vocació unidireccional del relat, i experimentar la comunicació pel seu costat més complet i íntim, el de la pròpia vivència. D’això tracta la performance i en això s’havia entregat des de feia molts anys l’artista Maria Cosmes, que ens va deixar aquest dilluns.

Podem descobrir i intentar entendre la trajectòria de Maria si visitem el seu web, i també mitjançant un article que li dedicà en Carles, el seu company. En ell defineix el contrast entorn al que sembla gravitar l’obra performàtica de Cosmes: per un costa el ‘lien’, en francès ‘vincle’, com a possibilitat de la trobada, per l’altre el ‘alien’, en anglès ‘estrany’, això és, la distància que ens separa als uns dels altres, i que pretenem superar. Aquesta és, sens dubte, la més rotunda dialèctica, la més senzilla, la de la pulsió entre el individu i el col•lectiu, amb tot allò que comporta, de desig, plaer, de por i brutalitat. Les performances de Maria ho posaven en escena i ho treballaven; amb corbata, soga, corda i fil, com metàfores del projecte ‘social’.

El transfons de les intervencions de Cosmes ens conviden una i altra vegada al mateix escenari, el de la construcció de la pròpia identitat a partir de la relació amb els demés. Passejant el seu cap embolicat en una corda que li ajuden a desfer els i les assistents, i que porta agafada al cor. Menjant-se un fil roig que la uneix als altres. Tenallada per unes lligadures de les que tira, o que converteixen el seu ball en una pantomima inquietant. Deia Sartre que l’infern son els altres, i en la tensió entre la proximitat i la distància que ens separa dels demés, s’inscriu el tortuós itinerari que evoca Maria en les seves performances. És aquest el que delimita la nostra llibertat, el que ens circumscriu al perímetre en el que discorren horror i felicitat.

L’existencialisme ha estat sobresegut pel discurs implacable de l’hedonisme existencial, que sembla empentar-nos, també a nosaltres, a la perifèria de la història. Davant els que pensen que això és irrellevant, convé apuntar que no hi haurà progrés ni projecte realment col•lectiu, si no s’assumeix abans el paper central que detenta la responsabilitat individual. Comporta això de vegades una gran soledat, una maduresa angoixant, especialment quan s’hi fica el dolor, i aquest colla i esprem el cos com ‘registre de dignitat’. L’art és així una via preferent per permetre’ns comprendre que no hi ha més transcendència que la pròpia trajectòria vital. Per a fer-ho es serveix d’artistes com Maria Cosmes: íntegres, sincers, rotunds.

diumenge, 6 de maig de 2018

Arriba l'hivern

Quan la secretària confederal de la CES, Esther Lynch, pronuncià aquelles paraules, tots i totes ens vam sentir de sobte transportats a un escenari gèlid, molt al nord de Brussel•les i de l’edifici internacional dels sindicats, on celebràvem el 1er de maig en el marc d’un modest acte festiu. Va ser escoltar aquelles paraules i sentir el vent colpejant les pells de la iurta per entre el renill espantat dels cavalls. ‘L’hivern arriba’, havia advertit, tot bromejant, la sindicalista irlandesa, i a tots ens va venir la mateixa imatge al cap: Un exèrcit de morts abalançant-se sobre nosaltres, superant el mur de sobte, abocant-nos a una nova crisi, encara més implacable que la del 2008, més intensa i de molta més profunditat.

Es comencen a escoltar amb més insistència veus que situen la fi de la fase de creixement a mig termini. L’especialista en metàfores climatològiques, el Fons Monetari Internacional, proposa al seu darrer informe fiscal (Abril 2018: Capitalitzar en bons temps), no sense certa flema, que és hora d’estalviar per un dia pluviós. Recepta així que aprofitem el creixement per a iniciar una fase de consolidació fiscal, ampliant i millorant les bases, amb tal de disposar de mitjans financers per a reduir el deute públic i invertir en l’economia productiva, en l’ocupació, la salut i l’educació. Això de la pluja esdevé afable, fins i tot evocador, però no ens distreu de la visió d’aquella mirada blava, glacial, que llueixen els caminants blancs.

Aquests sembla ser, s’han tornat a parapetar a les oficines del Banc Mundial, i s’han portat pel davant, com primer mort, l’anterior economista en cap, en Paul Romer, després que s’atrevís a qüestionar la parcialitat i neutralitat política del rànquing de competitivitat de la institució. El seu relleu, el búlgar Simeon Djankov, recupera per al BM la perspectiva desreguladora que es va imposar fins el 2009, sota el tòtem financer que la regulació laboral frena l’ocupació, el creixement i la inversió. Tot i haver revisat ja aquests postulats, el Banc Mundial hi torna per posar de nou en guerra el seu exèrcit de mòmies comptables, de cadàvers polítics i d’economistes arnats, amb tal que es llencin sobre el nostre futur immediat.

La criatura, el ‘Informe de Desenvolupament Mundial 2019: La naturalesa canviant del treball’, ha estat engendrada molt al nord, al marge de qualsevol diàleg amb sindicalistes o treballadors/es, exclosos d’un text que te la temperatura social d’un palet de lluç i l’empatia d’un botxí. Els capítols més sagnants son, sens dubte, el 6 i el 7, dedicats a la transformació de les institucions del món del treball i a l’actualització del contracte social. Es tracta, en definitiva, d’harmonitzar a la baixa, equiparant tots els treballadors i treballadores en una mateixa economia informal, i de substituir la societat del benestar per una societat de mínims, el principal pilar de la qual és una renda bàsica, finançada amb impostos regressius al consum.

El que pretenguin presentar aquest malson sota l’ham d’un ‘contracte social’, esdevé encara més irritant que el trot d’un cavall mort, i a ningú pot estranyar que l’informe dediqui les seves primeres línies a ultratjar la memòria de Keynes i de Marx, del qual aquests dies celebrem els 200 anys. La barroeria del text, que arriba a proposar incorporar al contracte social garanties pels primers 1.000 dies de vida dels infants, i l’accés a tot un any d’educació preescolar, és, sens dubte, el producte de ments corcades i molt fredes. La seva voracitat ens demostra una vegada més fins a quin punt estan d’actualitat marxisme i teoria crítica, i com, per analitzar la naturalesa canviant del treball, no hi ha res com el Vidriagon, això és, obrir en paral•lel reflexió i debat a la necessària naturalesa canviant de la riquesa, i molt especialment de l’acumulació de capital.

dimarts, 1 de maig de 2018

Com treballa el món

Estem tots de sort. Amb el suport del PNV s’ha garantit el poder adquisitiu de les pensions pels propers dos anys, i fins i tot s’hi han alegrat les rates talp de pell fina i els cucs intestinals. Aquestes dues espècies que, sembla ser, son portadores del secret de la longevitat, formen part de les proves de laboratori que realitza Calico, una empresa de Google, a California. Amb l’impost sobre les grans tecnològiques que planteja Montoro per pal•liar el suposat dèficit en els comptes, al conegut buscador hegemònic se li hauran passat, de ben segur, les ganes d’experimentar amb l’estirament de l’esperança de vida, i no estranyaria a ningú si, a partir d’ara, concentrés els seus esforços en l’estudi de formigues terminals i conills hipertensos.

L’intervenció del partit d’Urkullu ha suscitat les més variades reaccions. Esperançades i positives per part dels i les pensionistes, que podran mantenir el seu, massa sovint, frugal poder adquisitiu, i, encabronat i visceral per part d’alguns economistes, que no perdonen que en comptes de rescatar autopistes i pagar interessos a bancs rescatats, algú vulgui dedicar-se al benestar dels i les ciutadanes més vulnerables. Qui es porta la palma en aquesta vessant reivindicativa és el responsable de pensions de la consultora Willis Towers Watson que declara que ‘Amb aquesta mesura el populisme li ha guanyat la partida a la racionalitat’, el que tan sols s’explica quan se li dona un cop d’ull als interessos ‘racionals’ d’aquesta asseguradora.

Navegant una mica, descobrim que el lema d’aquesta empresa creada per fusió el 2016, és el de ‘convertir el risc en una senda de creixement’. Entre les seves moltes activitats en destaca una, en la que conjuntament amb Guy Fox i els estudiants de la KIPP DC Lead Academy, han il•lustrar el llibre infantil ‘Com treballa el món realment’. Aquesta sorprenent i exclusiva fita editorial, es va crear en el marc d’un taller amb estudiants de 10 a 11 anys, que va comptar amb el consell de fins 15 voluntaris/es de Willis Towers Watson. El seu objectiu últim és el d’ensenyar als nens i nenes la importància de gestionar i estalviar diners i l’impacte que inversions i plans de pensions poden tenir per la salut financera a llarg termini.

Com diu un responsable del projecte “Quan abans els nens aprenguin a gestionar diners, millor estaran equipats per prendre decisions positives que puguin portar-los a una vida d’elecció i oportunitats”. És de témer que aquests experts no tinguin coneixement que la major part dels nens i nenes del món no tenen res que estalviar, perquè se’ls hi va la vida en sobreviure, i que fins i tot en un país suposadament avançat com Espanya, una tercera part de la infantesa viu en el llindar de la pobresa. Fins a quin punt el risc comporta creixement, ho vam veure amb la crisi de les subprime, i la consegüent garrotada als comptes públics i lamentable transferència d’actius social als comptes de resultats dels grans bancs i consultores.

El títol ‘Com treball el món realment’ promogut per la consultora, hauria de ser aprofitat per mostrar als i les joves, també a les escoles d’élite, quina es la feina que han d’enfrontar la major part de les persones al món. Així l’informe ‘Perspectives socials i de l’ocupació al món – Tendències 2018’ de l’OIT ens recordava recentment, que 176 milions de treballadors viuen en la pobresa extrema i que 1.400 milions ocupaven, el 2017, una ocupació especialment vulnerable. A partir d’aquí es convindrà que el principal problema que enfrontem és el risc creat per llops i taurons financers per a capitalitzar la por, i que no hi ha altra senda de creixement que la de la solidaritat i el treball decent. Per tot això, val la pena lluitar... Feliç primer de maig!