Catalunya migrant

Dels primers records que tinc de la política, destaca una visita de la Pilar Rahola, fa més de trenta anys, a Teià, quan encara militava a ERC. Al llarg d'aquest temps s'ha convertit en un referent, un personatge públic, una polemista d'èxit, i una transhumant política que ha anat traslladant el seu focus ideològic de l'esquerra a la dreta. El que interessa d'aquesta filòloga, editora i periodista potser és menys el que és, que desconeixem perquè queda amagat rere la pàtina d'una evident posada en escena, que el que representa per a molts de nosaltres. En certa mesura el personatge és la projecció d'un anhel, d'una frustració, de l'angoixa i de la por que viuen molts 'natius' catalans, davant l'amenaça d'una globalització que es suposa sacseja els fonaments de la seva cultura i els confronta amb una incertesa que els alarma. Si en un poble mediterrani, on han passat tota mena de cultures, té sentit parlar de natius o no, no és un tema menor. És potser l'angle des del que convé fer l'anàlisi de si és o no consistent el plantejament que ha fet i fa de la immigració aquesta comunicadora.

La població catalana, 2 milions de persones el 1900, s'ha multiplicat per quatre en aquests 124 anys, fins assolir els actuals 8 milions. Aquest creixement és similar al que es va donar de 1717 (402.531) a 1857 (1.652.291) i va lligat al desenvolupament i al creixement econòmic, amb la industrialització primer, i després en el marc d'una contundent terciarització. Quan Rahola parla en un article recent de la utilització de la immigració per part de l'espanyolisme per tal de destruir la identitat catalana, reservant-se les competències sobre regulació, trasllada la sensació que desconeix la lògica que ha impulsat la demografia a Catalunya i que no ha estat altra que l'enriquiment d'una burgesia que ella representa. No sembla inversemblant que el que està fent amb la seva ofensiva desacomplexada contra "l'esquerra tronada i woke" no és altra cosa que extrapolar al territori català una altra realitat que sí coneix molt bé, com és la utilització de la migració a Israel, que ha acabat deixant en minoria a la població musulmana, cristiana i drusa que, en 75 anys, ha passat a representar del 80 al 20%.

La realitat però a Israel i a Catalunya és ben diferent. Va ser la industrialització la que va comportar que s'atragués una mà d'obra que va nodrir fàbriques i comptes corrents dels potentats i potentades. Amb el canvi de model productiu i l'olimpíada com a 'celebració' de l'adeu als fums i sorolls de les manufactures, que facilitava el doble moviment de la deslocalització de la indústria per una banda, i la turistificació intensiva del territori per l'altra, no s'assolia però una solució al tema 'identitari'. Ans al contrari, es doblava el repte per allò que Pilar Rahola li diu 'llengua i costums' catalans, que ara havia de confrontar la diversitat pròpia dels treballadors i treballadores migrants, però també la de la 'matèria prima' del turisme, que en el nostres cas no és altra que, aquest 2023, prop de 26 milions d'excursionistes i turistes internacionals. El que si ha canviat, i potser és això el que li amarga la festa a algú, és que també el capital s'ha tornat líquid i ha superat les fronteres. Avui el problema és així, que el parc temàtic català és rendible per una part minvant de burgesos 'natius', i ho és cada vegada més pels fons i capitals internacionals.

Que avui els carrers, paisatges i costums, la història i geografia catalanes en el seu conjunt, hagin estat monetitzats, no respon a una iniciativa dels treballadors, sinó que és responsabilitat exclusiva del capital català, que a la llarga ha hagut de cedir el seu lloc al capital internacional. Tenir fons voltor nord-americans invertint en franquícies canadenques, que contracten personal pakistanès per atendre turistes xinesos, suposa tot un repte a l'hora de compatibilitzar aquesta realitat amb la conservació del que s'entén per 'identitat' catalana. És un fet. Però tirar pilotes fora a la capacitat 'regulatòria' de l'estat, estigmatitzant la força de treball migrant, i defensant alhora l'ampliació de l'aeroport o el projecte del Hard Rock és un autèntic despropòsit. Que després s'associï la immigració amb el crim, mentre s'obvia el frau fiscal, la corrupció en l'àmbit del lloguer turístic, o l'explotació laboral per part d'empresaris/àries internacionals, no passa de correspondre's amb la clàssica barreja entre aporofòbia i xenofòbia.

No hi ha dubte que Pilar Rahola és un producte nacional que difícilment serà substituït per cap alternativa multinacional, i ja ens està bé. Tot i així en tant que projecció d'una bona part de la ciutadania catalana convé situar què, si ens prenem seriosament la nostra cultura i la nostra llengua, les principals amenaces avui rauen en l'afany de lucre d'uns pocs, i en un model productiu que ha sobredimensionat el turisme en relació a altres sectors com la manufactura, l'energia, l'agricultura o la tecnologia i la innovació. Estem a temps de posar fre, però serà molt difícil si continuem posant el prejudici, la provocació i la rauxa per davant del judici, del seny i del sentit comú. Defensar la nostra llengua passa per invertir en tecnologia, en educació, per portar el català als centres de treball, i per traslladar una imatge de suficiència i solidesa cultural i intel·lectual que s'avé ben poc amb aquesta mena d'escarafalls.