'Berrinche'

La calrada de Vox pel repartiment entre comunitats autònomes de 347 immigrants deixa cua. La manca de solidaritat territorial de l'extrema dreta ha provocat la ruptura amb el PP a nivell autonòmic i ha deixat sense càrrec ni paga a uns quants vicepresidents i consellers. La ravata d'Abascal & Cia ha fet visible una qüestió que no és menor. Dels responsables cessats o dimitits, una bona part, així pel que fa Castella i Lleó, Extremadura, Aragó o València, eren responsables d'agricultura. La volença de Vox pel sector primari que potser és reflex d'una visió potser una mica neolítica de l'economia i la política, comporta una forta contradicció en el relat, que és també característic de l'extrema dret en l'àmbit europeu. Allò rural, com a mínim en la seva visió folklòrica, ha suposat des de sempre per als patrioters, un sinònim d'autenticitat, de refugi de valors. Aquí i a Polònia. Tanmateix, l'exaltació de la terra, com bressol de la identitat, no ha deixat de xocar en allò relatiu a l'estructura de la propietat i al treball, amb un model d'explotació agrària i laboral que ha provocat la progressiva despoblació del medi rural.

A aquest buidat demogràfic s'ha volgut posar remei mitjançant la contractació informal, irregular, precària, de persones migrants. Així el sector més reivindicat pel patriotisme ultramontà, el de la caça, els braus i la puresa de la sang, s'ha convertit en el més depenent precisament d'allò que l'extrema dreta repudia. Així, mentre el ministre d'agricultura italià, cunyat de Giorgia Meloni, reivindica com 'germà italià' la salvaguarda de la identitat, per l'altre ha d'ordenar un sector agrari què, el 2021, comptava amb 230.000 treballadors i treballadores per regularitzar i què, enguany, contractarà en origen a 90.000 més. Una dinàmica que tampoc li és del tot aliena al nostre país. Tot i que caldria comptabilitzar la informalitat, una de cada tres persones afiliades al sistema especial agrari és migrant, proporció similar a la d'un altre sistema especial, el de les treballadores de la llar. En tots dos àmbits es repeteix una mateix lògica. L'extrema precarietat de les condicions i el que té d'invisible el domicili o l'explotació agrària, reserven aquests àmbits a persones de perfil migrant que acaben vivint en condicions properes a l'esclavitud.

L'affaire 'Malinche' que ha tingut com a protagonista a Nacho Cano ha convertit aquesta qüestió en espectacle real i mediàtic. La 'contractació' en origen de 20 artistes mexicans sense permís de treball ni contracte repeteix l'esquema descrit. No hi ha excusa perquè no es beca a ningú sense que existeixi un marc o un pla formatiu, ni se li convida com a turista a treballar com professional a preu de saldo en un espectacle. Però més que l'explotació laboral, el que destaca de l'assumpte ha estat la reacció del cantant. Valguin el subterfugi emocional del victimisme i l'autoexculpació, però no la referència als fossars, la criminalitat policial o la corrupció, i molt menys encara la distinció que fa Cano dels seus 'becaris': "Aquests no son immigrants que ens costen diners, que estan pel carrer, que no tenen altre remei que robar... Jo porto a immigrants per a donar-los una oportunitat". Aquí tenim servida la quinta essència d'una ideologia sembrada pel prejudici i la falsa caritat. Un argument que fa seu Vox, què en una mateixa setmana defensa al elenc i al cantant, mentre què, al congrés dels diputats, reclama la repatriació immediata de tota immigració irregular.

Aquesta és la clàssica barreja de racisme i aporofòbia. Si l'estranger és un xeic, porta rellotge exclusiu, juga al futbol o es paga una visa d'or, és una persona 'singular'. Però si és pobre i tan sols ve a treballar, se l'estigmatitza i infama. Tot el muntatge de Malinche és un exemple d'un relat identitari i patrioter, ranci i amb reminiscències imperials que pretén legitimar classisme i superioritat moral. El fet de presentar com 'naixement del mestissatge' la relació de domini i possessió d'un soldat sobre una esclava és poc més que institucionalitzar la violació i l'abús. Parlar, com es fa en la web de l'espectacle, de Malinche com 'mediadora entre dues cultures' al caire del conflicte, és obviar que a Mesoamèrica no hi havia una sola cultura, o que la irrupció de Cortés i els seus 700 homes al continent suposà què, en poc més de 80 anys, la població es reduís de 10 a 2 milions, ja fos per violència o via epidèmia.

El relat de Malinche no és aliè a l'ideari de l'arrogància i de la falsa superioritat que legitima l'explotació laboral de persones amb perfil migrant, ja sigui en el medi rural o en les nostres ciutats. És l'expressió intel·lectual i artística de la mediocritat d'una extrema dreta a la que li queda poc més que l'enrabiada davant una realitat que la supera i que no és capaç de confrontar. Perquè idealitza el camp però menysprea a qui el treballa. Perquè exalta la família però menyscaba a qui en té cura. Perquè abandera en l'art o l'esport un patriotisme exultant, però desdenya a qui baila o a qui juga, ja es digui Fàtima, Liam, Alina o Lamine Yamal.