divendres, 31 de maig del 2024

Treball i Renda

El passat 30 d'abril vaig tenir l'ocasió de debatre amb en David Casassas sobre renda bàsica davant els companys i companyes del PSUC Viu. L'ocasió va donar per situar contrastos i discrepàncies en una qüestió a la que no ens és aliè, als uns i les altres, un cert maniqueisme. Aprofito aquestes línies per recollir alguns dels arguments plantejats en relació a la renda bàsica universal. Aquesta, com dret a la percepció incondicional, individual i sense excepcions d'una renda, no es diferencia en essència de la renda mínima o de la renda garantida, excepció feta que aquesta tan sols s'adreça a qui la 'necessita' i per tant no té caràcter universal. Si bé en situacions extremes, per cataclismes naturals o circumstàncies en les que fallen o no existeixen les estructures i serveis de l'estat del benestar, pot tenir sentit una renda bàsica i universal, la perspectiva sembla diferent quan del que es parla és del seu caràcter permanent i generalitzat. En aquest supòsit situo les següents reflexions.

Un dels arguments en defensa de la RBU és la complexitat de la gestió administrativa de les rendes mínimes i del conjunt de prestacions i subsidis que actualment ofereix l'estat. S'ha de dir que els intents de compactació recents com el 'Universal Crèdit', introduït a Escòcia, no funcionen, tot i reduir la casuística. Tal i com destaca el professor Noguera, en qualsevol cas la RBU no quedaria al marge del repte d'una tramitació que, en qualsevol cas, a mig termini, s'hauria de beneficiar de tres qüestions. En primer lloc és inajornable l'accés mitjançant una declaració responsable per part dels i de les beneficiàries a totes les prestacions i ajuts. Cal però garantir a més la interoperabilitat entre administracions i departaments en el marc de l'avenç tecnològic, també en la funció pública. Finalment, és peremptori ampliar la mediació personal i directa de treballadors/es i orientadors/es socials, marginats de la seva funció en el marc de la regressió neoliberal, l'austeritat i les retallades.

La confusió que comporta el caràcter 'universal' de la RBU rau en que els beneficis no es concentrin en el 20% de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa i en no aportar un criteri 'redistributiu', fiant el pes de la redistribució a una fiscalitat avui sota pressió permanent. Com senyala David Harvey, la renda bàsica no millora, en termes econòmics, la redistribució, però tampoc resol la millora de la renda disponible. La millora del valor de canvi d'aquesta és absorbit previsiblement per la reducció del seu valor d'ús, això és, pel increment dels preus de productes i serveis. Tampoc la superació de l'esclavitud del treball assalariat, que es situa com argument central per la RBU, desapareix. El treball assalariat continua existint tot i que com treball 'marginal' per complementar la renda, al no remoure's l'essència del problema que no és altre que el capitalisme. Aquesta insuficiència la fa fins i tot amable a ulls d'ens com l'OCDE, el Banc Mundial o el FMI.

Finalment el gran repte d'una renda bàsica és la fixació i actualització del seu import. Pel que fa el segon aspecte, quan estem en una fase regressiva pel que fa la capacitat redistributiva de la fiscalitat i a més esdevé un repte any rere posar al dia IPREM, IMV, pensions no contributives, IRSC o RGC, no s'acaba de veure com es garantirà que l'actualització de la RBU obeeixi a les necessitats mínimes de la població, i no als interessos de qui té el poder econòmic i financer. Si hi ha algú que pensi que la democràcia és prou garantia, potser convé revisar l'estat de salut i la capacitat de transformació d'un sistema democràtic polaritzat i molt afeblit. En aquest sentit lligar la renda mínima al sistema de la Seguretat Social i no a la única llei que té un caràcter anual i per tant obsolescent, això és, els Pressupostos Generals de l'Estat, podria aportar una certa garantia, però suposaria lligar-ho de més a prop a un marc de relacions laborals que per alguns comporta un estigma.

Més enllà dels detalls i qüestions més mundanes, la RBU xoca també, per alguns de nosaltres, amb una qüestió de caire més conceptual o ideològic. Connecta d'una manera massa directa amb la proposta d'impost negatiu sobre la renda que plantejat per Rhys-William i Milton Friedman, amb una proposta que 'monetitza' l'estat de benestar convertint-lo en un 'estat de transferències'. La conciliació que proposava el pare del neoliberalisme entre mercat i estat del benestar, es basava en una sacralització de la 'llibertat', com dret subjectiu de les persones. que haurien de ser els únics 'jutges' de les seves necessitats, més enllà dels serveis i drets que ha de proveir l'estat. En aquest debat l'elefant al saló no és altre que fixar el mínim 'necessari'. La llibertat s'esvaeix de manera fulgurant si es considera l'accés a la sanitat als EEUU, o s'analitza l'actual manipulació del concepte llibertat per part del neoliberalisme o de personatges tan poc 'llibertaris' com Ayuso o Milei.

Finalment hi ha un darrer punt rellevant. Per la transformació del capitalisme sembla més difícil d'organitzar una legió de petits rendistes que una classe treballadora amb consciència i capacitat d'intervenir en el teixit productiu mitjançant la correlació de forces. Son molts els reptes pel treball organitzat en el marc de la digitalització, el individualisme, la creixent ubiqüitat del capital, i el control social que facilita la tecnologia. Tanmateix per a molts de nosaltres continua essent vàlid que sense treball no hi ha plusvàlua. Per això la palanca per la transformació gradual del capitalisme és el treball organitzat. Si esdevé peremptori revisar el concepte de 'treball', per ampliar-ho al treball reproductiu i a la generació de valor en l'àmbit de la digitalització. Alhora és inajornable un debat social sobre 'propietat' i sobre l'essència d'allò 'públic'. No entra en la lògica neoliberal, però alguns i algunes continuem pensant que l'emancipació del treball tan sols és possible organitzant-ho i no mitjançant una renda que ho fia tot a uns drets avui assetjats i a la capacitat 'tractora' d'una democràcia en hores baixes.