Llàgrimes de pedra.

No hi va haver premi per a l'activista russa LGTB Masha Ghessen a Bremen. Com a mínim no en el seu format habitual. Si l'entrega del guardó al pensament polític que honora la memòria de la filòsofa Hanna Arendt s'escenifica per norma a l'ajuntament de la ciutat hanseàtica, en aquesta ocasió es relegà a un petit local al barri de la Porta de Pedra (Steintor). La 'falta' comesa per Ghessen i que meresqué el distanciament de la fundació Heinrich Böll, patrocinadora del premi, no fou altre que la comparació, en un article publicat al New Yorker, de Gaza amb un dels guetos del nacionalsocialisme. Malgrat promoure el premi Hanna Arendt la llibertat de consciència, tot i la denúncia permanent del silenci com a complicitat ("calar és un argument difícil de rebatre") per part de l'escriptor i Nobel alemany que dona nom a la fundació dels verds, no hi hagué marge de tolerància per a una intel·lectual que ha fet professó de fe d'un pensament crític que xoca de manera frontal amb l'ortodòxia i la suposada correcció política de la intel·ligentsia a la república federal.

En una entrevista publicada per 'Der Spiegel' Masha Ghessen situava que "sota les condicions actuals del debat a Alemanya, Hanna Arendt mai hagués estat distingida amb el premi Hanna Arendt". Menys encara si recordem que, ja al 1948, la pensadora es posicionà, juntament amb Einstein i altres intel·lectuals jueus, contra l'actitud del 'Partit de la llibertat' israelià, que denunciaven com a "proper a l'organització, mètodes, filosofia política i social dels nazis". La vocació per silenciar qualsevol crítica a l'estat d'Israel, es converteix en complicitat quan les decisions del govern de Netanyahu atempten contra drets humans fonamentals. Convertir l'holocaust en una patent de cors que legitima qualsevol atrocitat al terreny militar i polític, no redimeix tampoc a l'estat alemany, sinó que l'assenyala. En paraules de l'activista russa: "Qui faci com si l'holocaust no podés ser comparat amb res, i per tant com si tampoc es podés repetir, no està fent res per impedir la catàstrofe". La 'culpa' històrica no eximeix de la responsabilitat. Tampoc a Alemanya.

La situació paradoxal que s'ha donat amb l'estigmatització del pensament crític de Masha Ghessen en el marc d'un premi a la 'llibertat de consciència' situa com a mínim tres qüestions que no fan distincions entre les víctimes civils que s'han produït en un conflicte recruat pel brutal atac perpetrat per Hamas el 7 d'octubre. En primer lloc està la hipòtesi que l'estat d'Israel està assumint postures nacionalistes excloents i de tall totalitari. La paradoxa radica en el fet que una comunitat religiosa perseguida, estigmatitzada, aniquilada al llarg de la seva història, renuncia a la diàspora i a ser minoria per a constituir-se en estat, però al fer-ho la víctima històrica s'alça com a botxí i acaba assumint un paper opressor, espoliant, amuntegant i discriminant a aquells i aquelles que passen a ser minoria al seu propi teritori.

També dona que pensar el paper d'Alemanya quan s'arroga el dret a jutjar en exclusiva la seva pròpia responsabilitat històrica. Baruch Spinoza, filòsof jueu, això sí, excomulgat, situà la realitat com una concatenació ineludible de successos on res és arbitrari i mana de manera absoluta la causalitat. L'assassinat programat per part del règim nacionalsocialista no es redimix en qüestions com el 'subterfugi' d'una 'culpa col·lectiva', sinó que hauria d'anar un pas més enllà. Alemanya havia d'haver restituït propietats i acollir als descendents dels i les exterminades, però preferí assumir la solució plantejada en el marc del sionisme com quelcom 'ineludible', sense preocupar-se el més mínim de l'efecte que podés tenir aquesta migració sobre els equilibris a Palestina. La vergonya i la culpa per la Shoa no posen fi ni legitimen el dany que segueix provocant avui el regim totalitari que governà Alemanya de 1933 a 1945.

L'extrema dreta alemanya quan es manifesta en contra de la campanya BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) contra Israel, els atacs de Trump als demòcrates pel conflicte a Mitjà Orient, o la fascinació de Milei pel judaisme, mostren com quelcom està canviant en relació a l'antisemitisme en l'extrema dreta. Tot i ser allò 'semític' un concepte més ampli, fins avui l'antisemitisme es concentrava exclusivament en els jueus. Ara sembla fer-se notar un efecte de substitució on l'odi visceral contra tot allò hebraic es substituït per una islamofòbia que, després de l'11S ven molt millor. L'extrema dreta se sent atreta a més per l'actitud desafiant, autoritària, intolerant que mostra el govern de Netanyahu i comença a veure un referent en Israel. Per una altra banda l'antisemitisme com arma llancívola dona resultats inesperats a l'hora de desfer-se de líders de caire feminista (Liz Magil, rectora de Pensilvània) o persones racialitzades (Claudine Gay a Harvard).

Aquestes son tres paradoxes d'un conflicte, que semblen romandre alienes al debat. Malgrat que la destrucció de Gaza té el potencial de provocar una guerra de dimensions molt superiors a Orient Pròxim, s'imposa una doble vara de mesurar en funció de si les víctimes son d'una o altra comunitat. La preocupació principal és la de guardar la 'prosperitat' al marge del conflicte, o aquest és, com a mínim, el nom lamentable que li han posat a l'intent de protegir la ruta comercial que amenacen els rebels hutis a la Porta de les Llàgrimes. El 30% del trànsit de contenidors mundial que passa per l'estret de Bab-el-Mandeb justifica aquest eufemisme, i molts més. Estem al territori de les portes falses, perquè no donen enlloc. Les portes dels cors inerts. Les portes de les llàgrimes de pedra.