Societat pal·liativa

A la seva anàlisi del funcionament del capitalisme Marx definia el paper exercit per la religió com aquella institució que aportava a l'economia la gestió del patiment i bona part del control de la classe treballadora. Cent-vuitanta anys després que escrivís que 'la religió és l'opi del poble', podem afermar que la indústria farmacèutica ha fet supèrflua la intervenció de l'església. Avui ja no calen confessionaris ni epifanies, perquè el capital exerceix directament l'administració d'opiacis i demès substàncies pal·liatives. L'informe 'EDADES' del Ministeri de Sanitat situa l'abast d'aquest negoci. L'any 2022, una de cada deu persones havia consumit hipnosedants el darrer mes, una de cada cinc en el cas de les dones d'entre 55 i 64 anys. Quan sumem al ventall dels ansiolítics, sedants o relaxants els analgèsics opiacis (fentanil, naloxona, oxidecona), el drama s'accentua de manera notòria.

En l'àmbit estrictament laboral, una altra enquesta sobre consum de substàncies psicoactives (OEDA 2019-2020) ens mostra que el 7,3% de la població activa recorre cada mes al consum d'hipnosedants. Son prop d'un 12% de les persones desocupades, un 13,4% de les que treballen a temps parcial, i un 14,6% de les dones que pateixen penositat en el treball. Entre les raons adduïdes que reten compte d'aquest consum en destaquen dues: el sentir-se mal pagats/des (10,5%) i el fet d'experimentar inseguretat en el futur laboral (10%). És de témer així que també a nosaltres, líders mundials en el consum de benzodiazepines, ens val allò que James Davies escriu sobre el Regne Unit en una recent publicació. Som "un país sedat per intervencions psicosanitàries què (...) ens ensenyen amb subtilesa a acceptar i suportar unes condicions socials i relacionals que ens perjudiquen i ens impedeixen progressar, en comptes de rebel·lar-nos i qüestionar-les".

El malestar laboral no és fruit d'una epidèmia de salut mental, ni tampoc la resposta a un increment del llindar d'exigència o permissivitat per part dels treballadors i treballadores. Respons si de cas a la puixança d'un sector i d'una determinada ideologia. Explotar econòmicament el malestar, això és, gestionar el patiment, permet disposar d'assalariats/des dòcils i comporta, de pas, un immens negoci farmacèutic. És el que en llenguatge neoliberal li diuen 'win-win'. Assolir aquest objectiu pressuposa unes passes que Davies resumeix amb molt d'encert. En primer lloc es tracta de fer pensar a les persones que no és el sistema, sinó que son elles les que no funcionen. Després es tracta de redefinir el benestar, no com a 'felicitat', sinó com 'encaix' en un prototip idealitzat de persona competitiva, ambiciosa, individualista. En tercer lloc, aquells i aquelles que expressen la seva insatisfacció o reivindiquen un canvi, son estigmatitzats/des, i, si és possible, medicalitzats/des. I així el patiment es converteix en un magnífic nínxol de mercat.

S'ha demostrat científicament que un tractament psicològic sense fàrmacs té un major potencial de sanació. Però tot i així la sanitat pública gasta set vegades més en receptes que en teràpies psicològiques. La societat anònima, unipersonal i limitada que propugna el sistema, es converteix així en societat del malestar. Societat pal·liativa del dolor que genera, i, alhora, en societat usufructuària d'aquest patiment. Però la immensa crisi d'adicció, angoixa, incertesa i ansietat que promou és a més un mecanisme precís de control social. El model idealitzat de treballador és una persona adotzenada, que no sap bé per a què serveix el seu treball, però que ha interioritzat que del que es tracta és d'obeir i de callar.

Quan la patronal llança el crit al cel pel increment en les baixes per incapacitat temporal, no repara en les llistes d'espera, ni en l'instint lucratiu de les mútues, inversament proporcional a la seva eficàcia, ni molt menys en la deshumanització del treball. La solució, que passa per una organització més participativa dels processos productius, per més democràcia a les empreses, per més prevenció i formació permanent, queda ben lluny de l'ideari neoliberal. Davant d'aquesta reserva no queda sinó fiscalitzar l'immens negoci farmacèutic, fomentar la psicologia humanista i organitzar, des del moviment sindical, un món del treball que promogui i garanteixi solidaritat i benestar.