La llei de la vaca boja

Res és gratuït. Que el líder argentí que ha posat de rebaixes el seu país i que pretén posar de genolls als treballadors argentins es digui ‘Milei’ té tot el sentit. Representa la ‘llei’ de la que s’ha dotat la major part de la ciutadania, però pels excessos que anuncia sense pudor qui ha estat batejat com ‘el boig’, la llei que acabarà imposant serà la pròpia que, és de témer, anirà molt més enllà de qualsevol mandat democràtic. Tampoc és del tot fútil que, a banda de la imatge de ‘rocker punk’ que els mitjans han tractat d’imprimir al candidat, se li hagi volgut conferir a més una pàtina ‘ideològica’ que no pretén sinó insuflar-li una certa consistència a qui, és de presumir, té poc més per oferir que irreverència, provocació i despropòsit. Argentina perseguí fins a l’extenuació l’anarquisme, des d’Hipólito Yriyogen fins a la Junta Militar. Que el candidat, en breu flamant President, sigui presentat com ‘anarco-liberal’ o com ‘llibertari’ és poc més que una bajanada inclement. Passi que el libertarisme posi en el centre de la filosofia política el concepte sobat, ambigu i altisonant de ‘llibertat’ i represent per tant una patent de cors per a la cohort sencera de pirates de la democràcia, però l’anarquia o el liberalisme son una altra cosa.

És improbable que Milei vagi a deixar Argentina sense govern. Ho desmenteix el fet que el capítol amb més mesures del seu programa sigui aquell que dedica a la ‘Seguretat Nacional’, però també un relat que eximeix de tota responsabilitat la dictadura i situa així el seu cabal polític en l’òrbita de l’autoritarisme. Es veurà els propers mesos quan hagi d’enfrontar les protestes d’aquells i aquelles que es resisteixin a la subhasta del patrimoni nacional, dels serveis bàsics i dels seus drets socials i laborals. L’imminent inquilí de la Quinta d’Olivos ha anunciat que amb ell s’acaba el model de l’Estat com a ‘botí’. A ningú se li escapa, menys encara en el país del ‘psicoanàlisi’, el lapsus que suposa identificar l’Estat com ‘trofeu’. És previsible que la prioritat no sigui el rescabalar a la ciutadania de l’espoli que ha deixat les reserves netes del Banc Central en números vermells, sinó d’aprofitar el context per privatitzar la televisió pública, la petrolera YPF, la xarxa ferroviària, les Aerolínies, l’empresa d’aigües estatal o el sistema de pensions, recuperant la gestió clientelar d’una economia mil vegades desposseïda i que, amb cada nou embat ‘llibertari’, no ha fet sinó esperonar la concentració de la riquesa per a uns i l’extensió de la pobresa per a la immensa majoria.

És motiu recurrent de la proposta de ‘La llibertat avança’ l’optimització i empetitiment de l’Estat per donar sortida a l’esperit d’emprenedoria i, amb ell, a la generació de riquesa, què, així el credo neoliberal, és consubstancial al capitalisme una vegada aquest s’allibera de l’encotillament i de les cadenes que hauria forjat al llarg de la modernitat un estat castrador. Tanmateix, com ja es va veure amb Xile i abans a Argentina, si bé el programa ‘llibertari’ austral proclama les llibertats de mercat, es queda molt curt quan es tracta de defensar les llibertats de ciutadania i, encara més, quan es tracta de la llibertat de les dones. El libertarisme de Milei dona per prohibir l’avortament, l’eutanasia i, alhora, defensar els ventres de lloguer o la venda d’òrgans. L’estrella del punk polític argentí està disposat a mercantilitzar-ho absolutament tot, començant per l’estat i acabant per l’anatomia humana, en una operació on el ‘mercat’ s’arroga drets que per a sí hagués volgut la santa inquisició. El projecte neoliberal inicia així amb ‘Milei’ un nou capítol, contrafet, ulcerat i patètic, d’una lluita iniciada 50 anys enrere i que s’alimenta, al món sencer, del greuge, la incertesa i el dèficit en educació política.

Que al país de les vaques el rei no sigui el gautxo sinó una vaca què, així Milei, seria una ‘vaca dolenta’, però què, així el que temen molts argentins, s’acabi per revelant com a ‘vaca boja’, té quelcom de fatalitat. Queda per veure si la reclamada ‘contenció tàntrica’ de l’imminent president argentí es traduirà en un exercici democràtic que respecti les regles i defugi de la militarització del tan injuriat estat. Hi ha alguna cosa que ens diu que el perill és, en aquest àmbit, evident, especialment quan al programa polític de ‘La llibertat avança’, es defensa armar als mestres, revisar l’edat d’imputabilitat dels menors o privatitzar les presons. Però tot i així queda per veure si, tot i les proeses ampul·loses que s’ha atorgat Milei en la seva mística personal, el seu mandat polític no acabi per ser poc més que un exercici de política precoç, que no doni satisfacció ni a ell ni a ningú.