Pàries

La lectura de ‘Els quaranta dies de Musa Dagh’, la novel·la que l’escriptor austríac Franz Werfel dedicà, el 1933, al genocidi armeni, suposà per a no pocs jueus, un anticip literari de l’horror que haurien d’experimentar pocs anys després. Els dos milions de víctimes de la massacre perpetrada pel imperi otomà van patir, com les de l’imminent holocaust o Shoà, la brutalitat i depravació moral d’un govern constituït en botxí que executava en ells el pitjor delicte que pot cometre un estat contra una persona. Tant en el cas de la població armènia com de la jueva, se li negava en aquestes, d’un moment a l’altre, tot dret, convertint als que poc abans eren veïns i paisans, en pàries a mercè de la milícia primer, i de l’extermini programat després. La tragèdia armènia, que es desenvolupà de 1915 a 1923, no es distingeix del patró, això és, negar de manera premeditada la condició de ciutadania a una minoria o col·lectiu específic, d’altres crims d’estat que es van executar en aquells anys per exemple a la Índia, els EEUU o al confí del món, a la Patagònia. Si de cas la diferència rau només en el nombre de víctimes, què, en les massacres de Amritsar o Tulsa, va ser més reduït.

En el cas de la Patagònia, Osvaldo Bayer descriu amb mestratge a ‘La Patagònia rebel’ la mobilització obrera i la repressió i mort que sembrà l’infaust tinent coronel Varela al Sud argentí. Agullonat per la por i la cobdícia d’estancers i propietaris, l’exèrcit torturà i assassinà el 1921, a 500 obrers i camperols als que acusà de ‘chilotes’ i ‘extrangers’, negant-los qualsevol dret. La massacre fou el precedent històric de la brutal campanya que, 55 anys després, executaria la dictadura de les Juntes Militars i que continua essent avui un esglaiador referent de la deshumanització del poder. Des de 1976, i en el marc de l’eufemístic procés de ‘reorganització nacional’, els militars van torturar, assassinar i ‘desaparèixer’ a més de 30.000 estudiants, militants polítics i sindicalistes, desposseïts, en un sol instant, de qualsevol dret, tan sols per la sospita de qüestionar l’autoritat. No ens consta el testimoni dels militars turcs per un genocidi pel que mai van ser jutjats. Sí el dels nazis que van ser presentats al tribunal de Nuremberg, o el dels militars argentins que van comparèixer al Palau de la Justícia de la Nació, del 22 d’abril al 14 d’agost de 1985. La seva supèrbia, arrogància i manca d’honor queden recollits en tot detall per Ulises de la Orden en el documental ‘El judici’.

El testimoni d’aquests botxins mostra com funciona la ment criminal quan s’amaga rere l’uniforme, el càrrec o la institució. També aquí el mecanisme amb el que es pretén eximir el que no és sinó un crim de lesa humanitat és la suposada ‘alienació’ de la víctima. Quan, com en el cas de la repressió de les juntes manca l’argument de la ‘estrangeria’, es sol recórrer a la ‘alienació’ ideològica o, fins i tot, a la necessitat d’exorcitzar en la societat la llavor del mal, en línia amb la lògica d’una ‘santa’ inquisició que la història ha reeditat una i altra vegada amb cada creuada nacional, procés de depuració ideològica o neteja ètnica que s’ha imposat a la població. Però l’element de pes en aquests casos no és tant la puresa o integritat dels valors. Rere els escarafalls i proclames, ja fos a Armènia, Polònia, la Patagònia o l’Escola de Mecànica de l’Armada, havia sempre altres intencions de caràcter més mundà. No es tractava tan sols de tractar de despollar a les persones de tota esperança i dignitat, sinó d’arrabassar-los de les seves pertinences i patrimoni, ja fossin cavalls, terres, pous, estalvis, obres d’art, roba o descendència. Fins a quin punt la militarització de la política comporta una patent de cors per a la minoria que exerceix el poder, és quelcom que la història situa en tot detall i què, lamentablement, no hem superat.

El que succeïa fa cent anys en llocs tan diversos és un fenomen què, lluny d’esgotar-se s’ha anat repetint al llarg del darrer segle. A Sud-Àfrica, Cambodja, Ruanda i una llarga llista de països a la què, malauradament, també figurem nosaltres. El terrorisme d’estat, el crim organitzat contra la pròpia població és, també avui, un recurs vigent que clama per disposar d’organismes internacionals que exerceixin la seva tutela sobre aquells i aquelles que son desposseïts de la seva ciutadania i amb ella de tots els seus drets. El reconeixement internacional d’un estat hauria de passar pel reconeixement per part d’aquest, dels drets de ciutadania del conjunt de la seva població, sense distincions per raó de rassa, creença o convicció política. Aquesta obligació no es pot circumscriure tan sols al propi territori, sinó també a aquells que es gestioni, controli o administri en el marc d’una ocupació. En aquesta lògica, el càstig col·lectiu que s’exerceix a Gaza i la repressió dels palestins a Israel dona continuïtat a la part més tenebrosa de la història de la humanitat i reclama de més fermesa per part de Nacions Unides i també d’una Unió Europea que comença a traslladar una luctuosa manca de rigor i de coherència històrica.