Artificis estadístics

La recent presentació de l’Informe del Mercat Laboral i de la Negociació Col·lectiva per part de la patronal catalana Foment va ser l’escenari escollit per llançar al món una tesi de calat sobre l’efecte de la Reforma Laboral. Aquesta, segons el text, no hauria limitat la temporalitat de la majoria de les activitats econòmiques, sinó que s'hauria limitat a amagar aquesta darrera d'un mantell d'artificis estadístics. La contundència i rellevància del missatge convida a fer una anàlisi detallada d'alguns dels arguments exposats.

En primer lloc, es planteja que la reforma laboral hauria forçat una part de l’activitat privada a utilitzar contractes indefinits per cobrir necessitats temporals o estacionals. Així, el contracte fix discontinu hauria substituït el contracte per obra i servei, generalitzant-se'n l'ús fins al punt de multiplicar-se per 9 l'any 2022, en relació amb el 2021. Si bé això pot ser cert, el que s’omet a l’informe és que, en ser molt reduït el nombre de contractes fixos discontinus el 2021, aquests en cap cas no han absorbit l'increment de la contractació indefinida, que ha estat molt superior. Les dades de la Seguretat Social ens diuen que, entre el 2021 i el 2022, el nombre d'afiliats/ades amb contracte indefinit a Espanya es va incrementar en 1.836.826 persones. D'aquestes, 451.663 corresponen a l'augment de persones amb contracte fix discontinu, és a dir, una quarta part de l'increment total de l'afiliació indefinida. I els contractes registrats confirmen aquesta hipòtesi! Aquest setembre es van signar a Espanya 579.061 contractes indefinits, dels quals 208.449 eren fixos discontinus. En canvi, el setembre de 2021 es van signar per contra tan sols 149.989 contractes indefinits, dels quals 33.290 eren fixos discontinus. De l'increment total de contractes indefinits d’un any a l’altre, és a dir, 429.072 contractes, 175.159 es correspondrien a l'augment de contractes fixos discontinus.

Que l'augment de la contractació indefinida es degui tan sols d’una manera parcial al recurs creixent als contractes fixos discontinus, no pot amagar un altre fet que Foment calla. Així, al seu informe sembla recaure sobre el contracte fix discontinu la responsabilitat sobre la intermitència en l'accés a l'ocupació per part de les persones treballadores. Però, com hauria de ser ja evident, l'estacionalitat ve donada pel model productiu, i reclama solucions que difícilment es poden resoldre mitjançant la contractació, i menys encara quan el contracte fix discontinu és justament la solució que aporta més estabilitat. No serà precisament el tipus de contracte allò que faci que 4 de cada 5 treballadors de temporada deixin de tenir una ocupació estacional, sinó la transformació de sectors com el turístic cap a models que aportin més qualitat d'ocupació i més valor afegit.

Més: una altra via per la qual el sector privat estaria fent servir els contractes indefinits seria mitjançant l'abús en el temps de prova. Així, l'informe de Foment planteja que la no superació del període de prova s'hauria multiplicat per 11 en dos anys, mentre que el nombre de contractes indefinits només s'hauria multiplicat per tres. Les dades de la Tresoreria General confirmen que, en el cas dels contractes indefinits, entre el setembre del 2019, abans de la pandèmia i el setembre del 2023, hi ha hagut un increment de baixes per no superar el període de prova que s'ha multiplicat per 6 (de 457 a 2.965). Tot i això les mateixes dades ens revelen que hi ha hagut també un increment de les dimissions, o baixes voluntàries que, en el cas dels contractes indefinits, s'ha multiplicat en el mateix període per 3, de 3.334 a 10.139 al mes de setembre, això és, tres vegades el nombre de baixes per no superar el període de prova.

Com s'està veient amb l'increment de la població activa, i tal i com s'ha argumentat en el marc del debat sobre la suposada 'gran renúncia', la reducció de la taxa d'atur ha comportat més confiança per part de les persones treballadores en les seves oportunitats: tant per buscar feina, com per renunciar a una relació laboral que no els ofereixi prou qualitat. Si no fos aquest el cas, ens trobaríem amb un ús discrecional del període de prova que s'hauria de resoldre mitjançant mesures d'informació i de control, per tal de garantir que no es perjudiqui aquells empresaris i empresàries que respecten el marc legislatiu. I el mateix es pot dir per a l'increment de les persones que han signat més d'un contracte indefinit el mateix mes, que hauria afectat 638.000 persones, encara que aquesta dada, com en el cas de la mortalitat de contractes indefinits el primer any, que a l'informe, se situa en el 70%, es correspon amb 'estimacions', les fonts o metodologia de les quals no s'especifiquen.

Un altre dels arguments de Foment és que la reducció del total de contractes comporta una disminució en les oportunitats per iniciar una trajectòria laboral. Històricament tant la Comissió Europea com la mateixa OIT han cridat l'atenció sobre el nombre exagerat de contractes de treball que se signaven a Espanya. El nombre de contractes no marca la qualitat de l'ocupació, sinó que més aviat és a la inversa: amb un menor nombre de contractes es pot tenir millor ocupació. Si els contractes són més estables, milloren la qualitat de vida i la demanda agregada, i es pot incrementar la productivitat a les empreses amb una millor organització del treball i formació i qualificació permanent de les plantilles. Com ha destacat el Banc d'Espanya, la reforma laboral ha tingut una influència positiva en el consum de les famílies. Com trasllada el sentit comú, haver superat els quatre milions d'afiliats a Catalunya i els vint milions a nivell estatal aporta estabilitat també a l'estat de benestar mitjançant l'augment dels ingressos per cotització.

Falta si de cas, que acompanyin també els sous i la disposició al diàleg i a la negociació a les empreses i sectors productius. Tot i la preocupació de la patronal catalana Foment, la reforma laboral ha suposat una fita en la història socioeconòmica del nostre país. Una fita perquè ha desarmat la suposada premissa que no era possible crear més i millor ocupació. Aquest era l'objectiu de l'Estratègia de Lisboa que va situar el seu horitzó l'any 2010. Més d'una dècada després s'ha fet realitat al nostre país. Ara és qüestió de concentrar-se en allò que és essencial i deixar de banda allò que és poc més que un artifici estadístic.