Ballant sense llops

El lleó serà el rei de la selva, però qui regna en la nostra imaginació és el llop. Des de la faula, passant pel compte, l’heràldica, la literatura o el cinema, son el pelatge grisós, les orelles fermes, la mirada esquerpa, penetrant, i l’udolar, els que desperten en nosaltres una por atàvica. El llop ens parla del poder de la natura que roman indòmita, de la nostra vulnerabilitat com espècie, quelcom què en ple segle XXI, sembla d’un altre temps, però que ha recuperat per a l’actualitat la recent tragèdia viscuda per la família Von der Leyen. L’atac mortal perpetrat pel subjecte GW950m, així el número de la seva placa identificativa, sobre la pacífica burra Dolly en una finca de la Baixa Saxònia, entristí i irrità profundament a la Presidenta de la Comissió Europea, fins a l’extrem de recolzar la votació, al Parlament Europeu, d’una suspensió de les mesures de protecció del llop a Europa. Von der Leyen té molt clares les seves fílies i fòbies, i no tan sols en l’àmbit internacional, amb russos i palestins condemnats al costat fosc de l’humanitat, sinó també en el plànol del sempre precari equilibri natural.

Tanmateix convé recordar que hi ha un animal que té fins i tot pitjor premsa en el món natural que el lleó. I no parlem del llop, sinó de l’ésser humà. Una recent investigació realitzada al Parc Nacional Gran Kruger, a Sud-Àfrica, demostrà que els animals es posaven a córrer amb més determinació i velocitat quan escoltaven veus de persones, que quan escoltaven el bram d’un lleó. L’informe ho resumia de manera concisa amb una frase digna del nostre epitafi com a espècie: «En totes parts la vida salvatge tem als humans, a tots els humans, molt més que a qualsevol altre depredador del planeta». I és que la taxa de depredació humana és fins a 10 vegades superior a la dels grans carnívors, prova d’un apetit i d’una ferocitat que supera fins i tot la del llop. De fet l’expressió popularitzada per Thomas Hobbes que diu que l’home és un llop pel home, peca de manca de justícia i exactitud. L’home és un home pel home, i com s’aprecia en el cas d’Ursula von der Leyen, és també, malgrat el llop, un home pel llop.

La gran diferència rau en que els llops difícilment es perjudiquen o exterminen entre ells, perquè la bandada és la millor garantia per a la seva pròpia supervivència. Una bandada no perseguirà o eliminarà una altra bandada, sinó que, si de cas, repudiarà un individu. Té molt poc a veure el llop amb l’home, i previsiblement la identificació obeeix a la confusió entre la naturalesa ‘social’ del llop, la seva coordinació com a col·lectiu que persegueix un únic fi, això és, el de la seva supervivència, amb el mite del llop solitari. Aquest, ja sigui llop estepari o licàntrop, té ben poc de llop. Si som objectius, la lluna plena tan sols el rescabala de la seva maldat per unes hores, perquè son el sol i la vigília les que el condemnen de nou a existir com a ferotge ésser humà. El llop de Wall Street és així humà, massa humà. Com ho és també el Wehrwolf, aquell nazi camuflat, que és el més evident predecessor del terrorista que roman a l’aguait, en estat de latència, esperant el moment oportú per sembrar pànic i violència. El llop que es presenta com versió extrema de la naturalesa, no és així més que un simple reflex mitificat de la nostra pròpia naturalesa humana.

El mite de la licantropia apareix amb la ‘Metamorfosi’ d’Ovidi i prové del nom de Licaón, rei d’Arcàdia, al que Zeus convertí en llop per haver-ho posat a prova servint-li carn humana. Ens hauríem de preguntar quin llop li hagués servit carn de llop a un deu llop. No dona lloc al dubte. Cap. Tenim la patent en exclusiva de l’atrocitat a la natura. La nostra ferocitat no fa distincions. Ni amb el nostre habitat, ni amb la nostra espècie, ni amb la nostra comunitat, ni tan sols amb la nostra progènie. Un periodista nord-americà destinat a una Europa en flames, deixà dit que «una nació d’ovelles engendra un govern de llops». Amb tot el respecte és hora de corregir-lo... «una nació de llops engendra un govern d’humans» i aquests, al poc temps, no voldran sinó renegar de la seva pròpia naturalesa i tenir peluixos com animals de companyia. Una autèntica maledicció per a la nostra espècie. Perquè no hi ha cosa més trista que ballar sense llops.