La línia de l'horitzó

Em planteja l’amiga Mònica l’esbalaïdora diferència en el tractament informatiu que traslladen els mitjans segons es parli de turisme o migració. El primer es presenta des del glamur. A través de pàgines a tot color evoca paisatges idíl·lics, ciutats impregnades de romanticisme, persones que s’embabaien amb el seu sentit de l’aventura i del confort. La migració és força menys suggestiva. Té la cara de fatiga de qui porta masses dies tractant de salvar la vida amuntegat en una embarcació desballestada, de qui sap què, a partir d’aquell moment, passa a ser un ciutadà de segona categoria que s’haurà d’enfrontar de manera permanent a la suspicàcia i l’aversió. Tanmateix, si s’observa des de la perspectiva social, es constata que el turisme porta ocupació precària, pressió sobre els preus del lloguer, i una petjada ecològica que comença a estar més enllà de les nostres possibilitats. La immigració en canvi facilita força de treball, cotització i impostos i una diversitat que no és flor d’un dia sinó tot un suggestiu jardí que vessa intensitat i color.

Amb Mònica vam estar treballant en l’informatiu en idiomes que oferia btv als anys 90 i principis de segle, i que va arribar a oferir notícies en més de 20 idiomes. Allà hi coincidien en una meravellosa amalgama la presentadora en llengua bubi (Bioko a Guinea), els i les joves del club escandinau, locutors en francès, llengua amaziga o en japonès. Tot i que tots i totes elles feien quelcom semblant en base al voluntariat, es feien paleses algunes diferències. Mentre els uns/es es veien com immigrants, els altres es presentaven com ‘expatriats’ el què, tot i ser cert, suposa una distinció. Vam aprendre així que en la migració hi ha un biaix de classe i què, de fet, la immigració no s’entén sinó és des d’aquesta perspectiva. La persona que viatja amb prou diners, ja sigui futbolista o home/dona de negocis, no s’ha de preocupar pel color de la seva pell, perquè els diners ho blanquegen tot. A ningú se li escapa que l’hàbit fa al migrant, i que és la seva necessitat i allò que té de vulnerable el que produeix el rebuig. No per por o repudi instintiu, sinó per desconfiança i aporofòbia, que fan fèrtil el terra on arrela el racisme.

El turista és un caçador de vivències. No massa llargues ni intenses. Allò just per poder-se emportar un record o una instantània. En canvi l’immigrant no s’orienta en un somni mercantilitzat, sinó en allò material i immediat, perquè li va la vida. L’un és emissari de la plusvàlua, de la bonança econòmica, l’altra, d’un dèficit existencial tan brutal que l’ha plomat fins i tot les quatre parets d’una llar i el paisatge de la infantesa. El i la turista pertanyen al fenomen del capital, de la targeta de crèdit i, a diferència del immigrant, és benvingut, perquè tots ens sentim turistes en potència. En canvi: algú es vol reconèixer en el dissident, l’exiliat o el refugiat? Hi ha llocs com Venècia, Mallorca o districtes de Barcelona en els que la població flotant, la que no tira arrels, ja supera a la població resident. Però el problema és la immigració, que no flota, sinó que pretén instal·lar-se, guanyar un sou, pagar un lloguer. El migrant és presentat com una amenaça a la pròpia identitat, i tot i així, qui transforma, despersonalitza, caricaturitza i emmascara la cultura i el paisatge propis és singularment el turisme.

La migració és treball en moviment. El turista és consum i poc més. Perquè el primer hauria d’empobrir l’economia i l’estat del benestar mentre el segon es suposa que els alimenta? És tot un misteri. Es tracta si de cas de la intensitat, però tot i així hi ha una diferència substancial El turisme no forma part de la demografia, perquè per la seva pròpia lògica està sempre de pas. La immigració en canvi és, juntament amb la natalitat i la mortalitat, una de les tres variables que defineixen la població. Així, el descens de la fecunditat i l’augment gradual de l’esperança de vida han tingut com resultat l’envelliment i reducció de la població activa, mentre, alhora, augmentava el nombre de persones pensionistes i jubilades. La immigració supleix per tant una carència pel que fa la sostenibilitat demogràfica i té per aquesta raó més de solució que de problema. El repte immediat resideix si de cas en ‘invertir’ en la immigració per facilitar la transició i adaptació, en termes de formació professional, en el marc sociocultural i dels valors.

Però no és aquesta la perspectiva. Els que venen amb diners se’ls dona un visat d’or. Qui ve amb les seves mans com única capital, l’únic or que veu és el de la manta tèrmica amb la que el cobreixen a la bocana del port. Al mateix temps l’ideal és el de la immigració a la carta, portant a les persones ja formades, tot i que suposi externalitzar a països en desenvolupament la formació i el cost social que això suposa. És la mateixa perspectiva opaca que la de qui imposa la precarització de l’ocupació, la polarització constant (divide et impera), la demonització de la cooperació i de la solidaritat. Davant aquesta visió esbiaixada, ombrívola, està la d’aquells i aquelles que persegueixen la línia de l’horitzó i creuen haver-nos-hi distingit en ella.