El registre de vacants: Una prioritat

A Espanya hi ha prop de 2,8 milions de persones desocupades, el 11,6% de la població activa. Al mateix temps les patronals es queixen per no trobar perfils que s’adeqüin a les seves necessitats i reclamen contractar en origen, això és, més enllà de les nostres fronteres. La situació és inquietant. Situa l’atur estructural per sobre del 10%, el que suposa un desafiament en tota regla. A nivell social, per la precarietat que comporta, però també en allò econòmic, per no donar resposta a les demandes del teixit productiu. Les raons que expliquen aquest disbarat son diverses. La primera d’elles unes condicions laborals i salarials insuficients i difícils de conciliar amb una vida digna. Tampoc funciona l’encaix en termes de qualificació entre vacants i oferta per part de les persones desocupades, perquè falla la prospecció, això és, la capacitat d’anticipar les necessitats mitjançant l’orientació i formació adequades. I, finalment, hi compta la discriminació de les persones per raó d’edat, de diversitat d’origen o funcional, que restringeix les oportunitats de trobar una ocupació a un gran nombre de persones pel que son només prejudicis. Superar aquesta situació és un repte en tota regla per a fer front amb èxit a la transició tecnològica però també ecològica, que reclama professionals especialitzats/des en un nou model energètic, de mobilitat i consum.

Però a banda de les condicions laborals, la manca d’anticipació i la discriminació, hi ha una altra qüestió que no és menor. Es calcula que els Serveis Públics d’ocupació tenen una taxa d’intermediació d’entre el 2 i el 4%, el que significa que intervenen tan sols en un de cada 30 o 40 contractes. S’han convertit així en gestors d’unes polítiques que no necessàriament conclouen en la inserció laboral. Mentre el SEPE gestiona les polítiques passives, això és, les prestacions a les que tenen dret les persones desocupades, els serveis autonòmics gestionen unes polítiques ‘actives’ que, tot i el seu nom, insereixen un nombre limitat de persones, completen, de manera ocasional i limitada, les carreres contributives d’alguns col·lectius precaris, i intervenen en la formació. La feblesa en la intermediació es trasllada a l’efectivitat d’unes polítiques que haurien de tenir com a principal objectiu la inserció o reinserció laboral. Fer front al repte que suposa aquest dèficit estructural passa per recuperar la presència i lideratge dels Serveis Públics en l’encaix entre vacants i demandes d’ocupació. Per aquesta raó és necessari recuperar el control sobre una variable de l’equació que es desestimà fa ja prop de trenta anys quan es confongué la tutela d’un ‘dret’ amb l’exercici d’un suposat ‘monopoli’ públic, i sense el qual és molt difícil ‘intermediar’.

Des del 1980, l’obligació dels treballadors d’haver-se d’inscriure en les Oficines d’Ocupació si volien sol·licitar una feina, tenia com a contrapartida, el fet que les empreses estiguessin obligades a «sol·licitar prèviament a les Oficines d’Ocupació els treballadors que necessiten», això és, a publicar les vacants. El RD 18/1993 i posteriorment la Llei 10/1994 eliminaven aquesta obligació apel·lant a les «cada vegada més complexes i diversificades ofertes d’ocupació» què, de manera col·lateral, obrien la porta de la intermediació a agències de col·locació i empreses de treball temporal. Prop de trenta anys després, un altre govern socialista, aquest en la lògica d’una coalició de progrés, ha recuperat amb l’article 59 de la llei 3/2023 l’obligació de publicar les vacants, tot i que ho condiciona «als termes que reglamentàriament s’estableixin». És una proposta què, tot i la incertesa del seu desenvolupament reglamentari és justa, necessària i oportuna. Si el 1993, el registre obligatori dels contractes i de les vacants era complex de gestionar pel limitat desenvolupament informàtic, trenta anys després, la digitalització ho fa possible. Si les dades dels contractes conviden a afinar el perfilat i l’avaluació permanent de les polítiques actives, el registre de les vacants ha de permetre promoure i ampliar la capacitat d’intermediació per part dels Serveis Públics.

Fins a quin punt la negociació del reglament que reguli l’obligació de publicar les vacants suposarà o no una prioritat en el context polític actual és difícil de saber. No hauria d’haver-hi grans resistències per suposar, en primer lloc, una qüestió relativa a l’eficiència en la gestió. L’efecte immediat del registre de les vacants en la lluita contra la discriminació en els processo de selecció és, a més, una garantia en termes de drets de ciutadania, que hauria de comptar amb una complicitat política àmplia. Però de manera paral·lela, i al ser aquesta competència de caràcter autonòmic, hauria de ser possible desenvolupar algunes experiències que anticipin i recuperin, tot i que sigui de manera parcial, el que la ‘intermediació’ aporta a la ‘inserció’ laboral. Per a avançar, i a l’espera del ‘desenvolupament reglamentari’, se’ns acudeixen tres àmbits en els que els Serveis Públics d’ocupació podrien tornar a recuperar autoritat en la intermediació.

En primer lloc la contractació pública o la que es derivi de processos de concurs públic, que hauria de ser supervisada pels Serveis Públics d’ocupació. Sembla coherent que la gestió de la contractació de personal laboral per part de les administracions públiques es gestioni des de l’experiència i criteri de la institució responsable. En segon lloc tenim la contractació en origen. Aquesta hauria de ser tan sols factible, si es demostra que l’empresa ha publicat en el Servei Públic la vacant durant un temps prudencial i no ha rebutjat candidats/es que satisfacin el perfil requerit. I, finalment, tenim les així anomenades polítiques actives (bonificació de contractes, etc...) que hauria d’adequar-se a l’existència de vacants existents prèviament i no, com és el cas actualment, a la creació de llocs de treball sense caràcter estructural i que, per tant, no comporten inserció.