Qualitat del treball i qualitat democràtica

Amb ocasió de l’estrena de ‘El sol del futur’, Nani Moretti llançà en el marc d’una entrevista recent un missatge que no per simple sembla menys oportú: «L’esquerra s’haurà de recordar del motiu pel qual va néixer» o desapareixerà. El context el marca una omissió alarmant: la dels últims de la filera, «de les perifèries on (aquests) viuen i del treball que fan». Han sigut potser masses prioritats les que han situat una esquerra atordida per moments, al marge de la seva essència. D’allò que l’explica i la legitima: Defensar a aquells i aquelles que pateixen tenallats per la precarietat i la incertesa existencial. Organitzar a aquells i aquelles, la condició del i les quals queda al marge de tota modernitat, perquè viuen i romanen a l’ombra de la història. El distanciament gratuït de la centralitat de dos conceptes clau, com ho son el treball i la propietat, la confusió entre el dret al subsidi i el dret a un treball digne, en igualtat de condicions, sense abusos ni explotació, ha acabat per devaluar l’esquerra política i, de pas, la qualitat de la democràcia.

En una darrera publicació, el filòsof alemany Axel Honneth sintetitza el vincle entre qualitat laboral i qualitat democràtica amb una cita de Howard Cole: «Una servitud industrial es reflexa necessàriament en una servitud política». L’esquerra, cegada pel reclam de la gestió, per la clusterització de nous col·lectius i sensibilitats, pel distanciament crític del món del treball, sembla haver oblidat que la qualitat d’aquest, com condició econòmica i social de les persones, és el fonament de la qualitat democràtica i de la cohesió del projecte col·lectiu. Ho resumeix amb encert Honneth al recordar que «l’oportunitat i la capacitat de participar en les pràctiques deliberatives de la creació pública d’opinió i voluntat, depèn, pels membres de la societat, de manera decisiva, de com estan vinculats per la divisió del treball en el procés de reproducció social.» Si la divisió del treball impedeix al treballador/a disposar del temps i de la distància crítica necessàries, li impedeix, alhora, el poder-se erigir en ciutadà/na sobirà/na.

Son cinc les condicions que, segons Honneth, permeten al treballador/a exercir de manera directa i efectiva el dret democràtic. La participació democràtica activa requereix, en primer lloc, d’una situació econòmica independent. Això implica una relació contractual estable, un salari digne, prestacions de qualitat i un poder de negociació suficient. Però tot i tenir un treball de qualitat, no hi pot haver emancipació política si no es disposa del temps per elaborar i debatre idees i propostes. En tercer lloc hi és la consideració que tingui de sí mateixa i de les seves pròpies opinions la persona. Sense autoestima sembla improbable que ningú es pugui erigir en subjecte polític. Però juntament amb la independència econòmica, el temps vital necessari i el respecte per un/a mateix/a, hi ha un quart factor crucial que té a veure amb la cultura i l’hàbit de la participació en els processos de creació col·lectiva d’opinió i decisió, ja sigui en l’àmbit laboral, o en el de veïnatge o cooperatiu, que afavoreix la capacitat d’aportar valor al procés democràtic.

La darrera condició que distingeix Honneth al relacionar qualitat del treball i qualitat democràtica té a veure amb el caràcter monòton, repetitiu, intel·lectualment poc ambiciós que pot caracteritzar l’activitat laboral que desenvolupa la persona. En canvi si aquesta apel·la a l’individuu, li permet exercir les seves capacitats, posar en valor la seva destresa, experiència i criteri, el que fa és sumar al projecte col·lectiu una consciència emancipada que no farà sinó donar solidesa i recorregut al procediment democràtic. El treball de qualitat és així requisit i condició necessària per a una ciutadania emancipada i sobirana que promogui el progrés democràtic i social. I a l’inrevés. La precarietat, la injustícia, la incertesa permanent, comporten una ciutadania adotzenada, esclafada pel sentit del greuge i de la injustícia, de la marginació i de la incertesa permanent, que afavoreix el ser manipulada i instrumentalitzada per opcions polítiques reaccionàries, com les que representa avui l’extrema dreta i la dreta extrema, com s’ha fet palès recentment en el cas de Grècia.

Vetllar per la qualitat del treball, per las capacitat de participar en la definició de les condicions en les que aquest es desenvolupa, pel cultiu i millora de les habilitats, competències i capacitats que afavoreixen la ‘humanització’ de l’entorn laboral, no és així tan sols clau per la millora de la productivitat econòmica, de la cohesió social, sinó també de la qualitat democràtica. Si l’expressió carismàtica de la ciutadania emancipada al segle XIX era la del passejant burgés, que s’apoderava de la ciutat mitjançant el bastó i la mirada, en ‘Caro Diario’, Nani Moretti donava un salt, convertint el ciutadà emancipat de la postmodernitat, en algú què, a cavall d’una formosa màquina, recorre els carrers de la seva ciutat. La imatge, senzilla, evocadora, és la de la ciutadania que deixa de ser un privilegi decimonònic per passar a ser la condició natural de la persona treballadora convertida en subjecte emancipat i sobirà.