Empresaure

Publicat a 'Nueva Revolución' el 01.11.2022


Que visqui la paradoxa. Mentre el Banc Santander anunciava aquesta setmana uns beneficis acumulats de 7.316 milions el 2022, les seves accions queien en borsa un 5%. La confiança ho és tot en economia, i malgrat el rèdit extraordinari, el panorama no és engrescador. Les previsions de consum de les llars pel 2023 i 2024, amb una devaluació del poder adquisitiu del 9% en un any, s’han corregit a la baixa. Quan el 35% dels consumidors europeus ha de recórrer als seus estalvis o al crèdit per tal de pagar les factures, quan les compres es concentren en productes bàsics, alguns accionistes s’han hagut de plantejar que els diners no es mengen, i que el capital, si no circula i s’inverteix per a generar excedents, s’acaba podrint. És senzill. La demanda depèn del consum dels treballadors/es, del consum dels i de les rendistes i de l’ampliació del mercat, obrint-se a nous col·lectius o espais geogràfics. Amb una patronal obstinada en l’acumulació i en ofegar la renda disponible de les persones treballadores, la incertesa global en els plànols polític, tecnològic i energètic, i una concentració de la riquesa sense precedents immediats, el panorama no és afalagador. Encara menys quan el banc central incrementa els tipus d’interès seguint l’estela d’una Reserva Federal, que malgrat seu, té agenda pròpia.

Posar el capital en circulació requereix d’una confiança que sembla dissipar-se dia a dia. També en el plànol institucional. La contradicció aparent entre la política fiscal, que tracta d’estimular la inversió per avançar en el canvi del model productiu, i la política monetària que limita el crèdit disponible i tenalla el consum, suposa una llastra per a l’estabilitat i el creixement. L’aposta per apaivagar la febre dels preus congelant l’economia, comporta un risc evident i posa en dubte la fiabilitat del metge, això és, de les institucions que ostenten el poder sobre les palanques d’ajust macroeconòmic. L’ombra d’una recessió amb inflació planeja sobre l’horitzó, i és un autèntic contrasentit, quan el mercat laboral trasllada indicadors com no s’havien vist en dècades, amb una reducció de les taxes d’atur, de temporalitat i de parcialitat que comporten una estabilitat en la contractació que és òptima per a invertir en adaptació tecnològica i millora de la productivitat, i una consistència en la demanda que pot esmorteir la sensibilitat als cicles als que estem tan exposats. Però allà tenim no els accionistes, sinó els empresaures, que son aquells que confonen benefici i riquesa.

Escrivia fa poc Russel Napier sobre la repressió financera, i la única cosa que convindria salvar del seu article és el concepte, però corregint-hi el sentit que li imprimeix. Diu aquest inversor escocès què, per tal de fer front a un deute públic desorbitat, els governs han començat a exercir un control sobre els diners que eludeix el paper dels bancs centrals. Aquesta operació es realitzaria mitjançant l’emissió de garanties estatals sobre el crèdit bancari, generant un excés d’oferta monetària que aniria en detriment de les estratègies dels inversors en bons i accions. Diu Napier literalment què el que els governs estarien fent és «robar diners als estalviadors i a les persones majors lentament (...) i la ‘part lenta’ és important per tal que el dolor no es faci massa evident». No es qüestiona l’inversor l’origen del deute, ni tampoc diferencia entre persones grans, tot i que es previsible que no es refereixi als 2,2 milions de pensionistes que sobreviuen amb una pensió mínima al nostre país, sinó a aquells que gaudeixen d’un fons de capitalització i què, per tant, estan en la mateixa tessitura que els ‘estalviadors’. Però això de la repressió financera dona joc i està per veure si el propi Napier no és també un repressor financer.

La primera víctima de la repressió financera ha estat i continua essent l’economia real. Els repressors no han estat els governs, sinó els especuladors que han primat els seus rèdits a expenses d’uns excedents que s’han anat traslladant d’un país a l’altre fins que la globalització ha fet el món massa petit. Estalviar la demanda traslladant la producció per la geografia mundial o generar riquesa en base a futurs que es realitzen en un present continuu, és un joc que comporta riscos diversos. Omet la relació que existeix entre treball i capital, allò que si el treballador no té per patar la seva pròpia manutenció, és molt difícil que es reprodueixi el capital, per molt que es moguin els milions pel tauler. Quan aquest resulta ser finit, la fitxa acaba tornant inevitablement a la casella de sortida, i el que succeeix llavors és una crisi generalitzada. La repressió financera es realitza en cada empresari que tracta d’augmentar el seu rendiment més enllà del que millora el poder de compra de les persones treballadores, en cada rendista que pensa que els diners es reprodueixen per si sols, sense passar pel factor humà del treball.

Aquesta mena d’empresari al que anomenarem ‘empresaure’, per ser propi d’una altra era, i per viure al límit fins a conjurar la seva pròpia extinció, és un pur extractor de rendes, ja sigui mitjançant inversions, bonificacions o exigint mesures excepcionals per ser massa gran per caure. És l’empresari que no vol entendre que l’emprenedoria o el lideratge tenen una funció social, i que per a ser líder cal assumir que es forma part d’un col·lectiu. És l’empresari, en definitiva, que no entén el paper de la demanda, el que creu que la cobdícia és senyal de determinació i força, el que pensa que el treball és una submissió inevitable d’aquells i aquelles que no tan sols tenen menys recursos, sinó també menys llums. El seu mitjà natural és l’individualisme i el seu brou de cultiu la ideologia neoliberal, la mateixa que està portant la límit el sistema en el que vivim. Davant aquest tipus d’actitud la única resposta possible és la de mobilitzar-se. Per a salvar el propi salari i renda. Per a salvar l’estat del benestar al que alimentem amb les nostres cotitzacions i impostos. Per salva singularment la nostra economia i el nostre mitjà de vida.