La bombeta. El bloc d'en Ricard Bellera

Hi ha notícies d’alt valor simbòlic que conviden a pensar. Així la impressió d’un segell que celebra el centenari del Partit Comunista ens trasllada l’esperança de que s’assoleixi, per fi, una certa maduresa social i política, o el desnonament d’una família ucraniana per part d’una propietària russa escenifica de sobte la virulència del conflicte bèl·lic en el nostre veïnatge, per molt que el marc legal no tingui res a veure en un i altre cas. Tanmateix son especialment les paraules escollides als titulars i els nombres propis els que tenen més poder d’evocació. Així quan llegim «Paralitzen les obres en ‘Cuna del Alma’ pel floriment de la Viborina trista» és molt possible que es remogui quelcom al nostre interior. En aquest cas el bressol de l’ànima no és un topònim que ens remeti a un paradís prehistòric, sinó la marca grandiloqüent d’un projecte urbanístic, que ha d’envair el recés natural del Port d’Adeje, per tal de crear 420 viles de lux i alguns hotels d’alt estàndard. En la pàgina web del projecte trobem fins i tot un ‘eco-manifest’ que paga la pena de llegir per a sorprendre’ns davant la vocació d’apropiació i neutralització de tot discurs crític per part del capital, inclòs l’immobiliari.

Aquest ‘eco-manifest’, que se’ns mostra en format de poema, per tal d’insinuar un alt grau de sensibilitat no tan sols amb el medi ambient, transmet un relat un xic obscè, especialment en allò relatiu a l’objectiu de la intervenció urbanística, que no seria altre que «restablir un equilibri natural, revivint un paisatge danyat per l’ésser humà». El plantejament, sens dubte socorregut si atenem les imatges de l’impol·lut paisatges en el que es pretén implantar el projecte, apel·la a un dels receptes clàssics del màrqueting institucional, el de convertir el problema en solució. Així, uns ‘versos’ per sota, s’afirma que la pretensió no és altra que el que «els nostres compromisos socials i medi ambientals es converteixin en el nostre legat, que gaudeixin les generacions venidores». Aquesta noble aspiració no pot distreure del fet, certament versemblant, que al tractar-se d’habitatges d’alt standing, de les generacions de les que se’ns parla serà de les de la pròpia progènie, que és la única que podrà tenir accés a aquest tipus de patrimoni. Dir «volem que aquest benefici es traslladi a la nostra estirp i vosaltres us quedeu amb els salaris de construcció i serveis que generi el projecte», hauria sigut més honest, però probablement massa prosaic.

Però malgrat tot, els càlculs i el relat de la promotora es van topar, primer amb la tortuga caparruda, també coneguda com a ‘boba’, i ara amb la Viborina trista, això és, una herba que a més de trista és perenne, que llueix unes flors de color rosa pàl·lid i que mostra el seu tall cobert de ‘pels’ punxants. L’aparició tan inoportuna pels ecoempresaris d’aquesta flora, té a veure amb les pluges que han desvetllat la viborina. Per tant, l’avís era previsible, però no evident. En altre cas hauria passat potser com amb les troballes de restes arqueològiques d’origen guanxe què, una vegada detectades van ser convenientment eliminades per no pertorbar l’encomiable vocació per reviure el paisatge danyat pels éssers humans, inclosos els aborígens tinerfencs. Tornant a l’àmbit simbòlic voldríem pensar que una notícia com aquesta, de la Viborina trista i el Bressol de l’Ànima, tingués prou substància universal per a suposar un punt d’inflexió, marcant el zenit d’un cicle solar, el del capital, que comporta el risc cert de deixar-nos secs a més de cecs. Que la resistència de la Viborina ens despertés de l’ensopiment i convidés a un canvi de terç que permetés començar a desinflar el globus de l’especulació que amenaça amb esclatar-nos a les mans.

L’apropiació no tan sols dels missatges de resistències socials com les de la sostenibilitat i l’equilibri naturals, sinó del paisatge, de la diversitat biològica i de la riquesa geològica, son una de les claus que permeten que prosperi el capitalisme i amb ell el creixement compost que precisa per a no enfonsar-se pel seu propi pes. En aquesta fugida cap endavant que passa per sobre d’externalitats com la contaminació o el canvi climàtic i que imposa una distribució sempre avantatjosa pel capital de la riquesa que genera el treball, els comptes exclouen sempre per defecte la distribució, això és, la participació de la major part de la humanitat en els rèdits que aporta la riquesa natural o la tecnologia, començant pels jaciments d’hidrocarburs, seguint per la gestió de dades fins arribar al propi gaudi del paisatge natural, inclosa la viborina trista, l’arqueologia guanxe o la tortuga boba.

Molt s’ha escrit sobre la crisi del capitalisme, i sobre com aquesta portaria en el seu ADN la llavor de la seva autodestrucció. Tanmateix el que s’omet masses vegades és que l’obsolescència programada d’un sistema indiferent a la degradació del nostre hàbitat, i impassible davant el patiment humà, molt probablement ens arrossegarà amb ell en el seu cataclisme final, ja sigui col·locant l’excedent militar en les mans inapropiades, desenvolupant una malaltia abans que la medecina que la pugui curar, o convertint-nos en un perifèric que panseixi fent costat al ratolí i a la impressora. La única sortida és la de la inversió de la tendència, la d’un empoderament de les persones enfront els estralls del capital. Perquè aquest, malgrat els autoanomenats ecoempresaris, no té ni ànima ni voluntat, sinó que funciona amb la precisió genètica d’un virus.