Feijoada

Si a la dreta europea el referent actual son els melons, el líder del PP sembla donar per poc més que per un fesol, això és, una mongeta seca. Si els lideratges conservadors gallecs fan bo el mite de l’escala, que mai se sap si pugen o baixen, sembla com si l’ex-president de la Xunta li estigués costant ja el primer esglaó, i així, a peu d’escala, tant se fa que vagi a pujar com que ja hagi baixat. El darrer episodi en la política nacional, amb l’ara dic blat, ara dic ordi, en l’àmbit de l’esgotadora renovació del Consell General del Poder Judicial, no trasllada precisament la determinació i coherència que se li ha d’exigir al lideratge. Tornar a apel·lar al trasbalsador argument de la unitat nacional, del greuge patri, i fer-ho per la senzilla raó de no ser menys que la presidenta de Madrid, a l’ombra de la qual sembla desvelar-se, desubica del tot a qui podés tenir dipositada en ell l’esperança d’una alternativa ferma a la presidència del govern. I ja s’hi val pels que dipositem les nostres en l’encert de les enquestes del CIS, tot i que no podem obviar què, al marge del marge de l’error estadístic, l’alternativa no al govern, sinó a liderar l’oposició, és com per posar-se a tremolar.

Díaz Ayuso, que té clara que l’única alternativa possible al meló italià és, en clau ibèrica, la síndria, que al cap i a la fi aporta més volum i frescor, estarà aplaudint amb les orelles. I no hi ha per menys, quan al únic al que li surten els comptes, és al seu assessor, l’inefable Miguel Àngel Rodríguez, al que l’estratègia li està sortint rodona. Un bon plat de fesols exigeix una bona porció de xoriço per a contemporitzar, perquè si no la cosa ve a ser, a més d’insípida, el més semblant a menjar-se un plat de ciment. I no és que al PP li molesti el formigó, ni tan sols que li faltin xoriços al rebost, però per a poder-los presentar en societat cal una barra que li manca al líder conservador. Voldria Feijóo un lideratge creïble i això, quan tothom sap que les decisions es prenen entre Comissió, Consell i Banc Central, reclama de maneres europees. Ho ha intentat González Pons des del Parlament a Brussel·les ordint i tirant del fil, per tal de superar el tràngol que tan enlletgeixen des de la Unió, però ha estat posar en escena Pedro Sánchez el delicte de sedició i venir-se abaix Feijóo, ja al primer esglaó.

I la cosa en té de retranca gallega, quan a la sedició, li tenen precisament especial estima a la dreta extrema. Ho vam veure als EEUU, amb l’estampida que assaltà el capitoli, o, al país de la Feijoada, on triomfen els fesols, això sí, guarnits amb uns grills de taronja, i on la sedició sembla ser bastant menys civilitzada que la posada en escena el 2017 a Catalunya. A Europa aquest delicte, per a ser considerat com tal, requereix de violència explícita, i no hagués costat tant normalitzar ja no tan sols el capítol indigest de la renovació del Poder Judicial, sinó situar la sedició en els paràmetres d’altres països de la Unió. Amb la seva renúncia, Feijóo no tan sols trasllada indecisió i incoherència què, en política, sempre acaben restant, sinó que posa vent en les veles de la presidenta madrilenya, i malgrat seu, també en les del President electe. I és que a aquest tant se li donen naps com cols pel que fa la caspa i rovell de la judicatura perquè, al cap i a la fi, es troba a la recta final d’una carrera de fons en la que el lider del PP comptava amb una posició avantatjosa què, a base de quequejar ha acabat escampant per terra juntament amb les expectatives i esperances que havien dipositat en ell.

No hauria d’oblidar Núñez Feijóo que Pedro Sánchez és un supervivent nat en política. Que ve foguejat per tot un reguitzell de llices i afronts de les que ha sabut sortir, una i altra vegada, airós. I als que no posem traves a l’hora de creure’ns fins i tot els vaticinis esperançats del CIS, ja ens va bé. Especialment quan s’imposa la certesa que el taló d’Aquil·les d’una personalitat com la del president del govern, és, ni més ni menys, una majoria absoluta què, en el panorama actual difícilment assolirà, i el confort de la qual el podria arribar a anul·lar. Així, si hi ha continuïtat, el més plausible és que l’aritmètica parlamentària tan sols doni per la permanència del govern actual. La negociació i reforma del delicte de sedició serveix per a fer justícia en un país on aquesta cotitza a la baixa, però també per a consolidar la normalitat democràtica que tant ha costat encarrilar al llarg del darrer lustre. Si les dades de la inflació i del mercat de treball acompanyen, i si aconsegueixen articular una majoria de progrés inclusiva, que vagi més enllà de soflames i greuges, el panorama no és del tot descoratjador.

I després estan el meló i la fava, que se’ns està quedant seca. El risc major en aquest context és que el daltabaix del lideratge del PP es realitzi abans de temps, i que l’esperpent de l’extrema dreta acabi enfortint l’opció del populisme de la síndria, o fins i tot, que de l’excedent de Vox a les eleccions andaluses, acabi per germinar una llavor que acabi formant un entonat meló nacional. I ja se sap que el problema més important a l’hora de comprovar un meló rau en saber com sortirà sense haver d’obrir-ho abans. Saber si està madur i saborós, requereix d’una tècnica especial, perquè el més fàcil és equivocar-se. Diuen els i les expertes que la millor manera és comprovar si la zona del peduncle, això és, aquella on ha crescut de la planta, fa olor de fresc. Tal i com està la dreta a l’estat és de témer que l’aroma que desprengui sigui a mitjó vell, però no serem nosaltres els que ficarem el nas.