13, Rue Gènova

Al 13 del carrer Gènova n’ha passat de tots colors al llarg del darrers quaranta anys: des del formateig a cops de martell de discs durs, fins a caixes fortes en ‘B’, passant per reformes fantasma o connexions subterrànies amb les cloaques de l’estat. Escrivia Pablo Montesinos fa ara tres anys en relació a l’operació ‘kitchen’, que a Pablo Casado no li tremolaria el pols i que seria implacable en la seva lluita per recuperar la honorabilitat del partit. Dos anys després el dirigent, ara impopular, havia entès que la resistència al canvi no era tan sols orgànica, sinó també arquitectònica, i intentà, sense èxit, un trasllat que mai s’arribà a realitzar. Es quedà a Gènova fins que, fa dues setmanes, se li plantà davant la porta la ‘brigada’ de la presidenta madrilenya, en una ofensiva que suposava no tan sols una fita en la crònica de despropòsits esdevinguts a la seu popular al llarg dels dos últims llustres, sinó en la nostra pròpia història democràtica. Es tracta, sens dubte, d’un salt qualitatiu, al ser la primera concentració que es realitza singularment en contra de la depuració de responsabilitats polítiques i a favor de la corrupció. Un arravatament histriònic que ningú resumeix millor que la pròpia Ayuso:

“Han succeït fets gravíssims que per a recuperar la confiança de l’opinió pública s’hauran d’investigar i expulsar als seus autors”. Però evidentment no es tracta de discernir sobre la profunditat de la ‘mossegada’ realitzada per un familiar, sinó d’identificar qui s’ha atrevit a qüestionar a qui és, així ‘El Espanyol’, ni més ni menys que totes les dones en una: “la verge que plora negre, la tia de poble, la macarra, la colegona lleial”. La innocència de la ‘santa dels bars’ ha de quedar preservada de qualsevol pràctica ‘teodocràtica’ (Cayetana dixit), que pretengui confrontar amb la seva responsabilitat a qui no pot ser culpable perquè, abans que res, i per sobre de tot, és màrtir i víctima alhora. Quan a la Junta Directiva Nacional del PP, davant de 400 companys de partit Ayuso digué allò de “no sé quantes Ritas Barberà vol deixar el PP a la cuneta” la seva barra degué de escanyussar-se a més d’un. I és que al marge del fet que al PP les cunetes s’ometen, allò d’esmentar a Rita Barberà és el més semblant a anomenar la corda a ca un penjat.

Sort d’en González Pons que posà les coses al seu lloc, recordant el principi polític que regeix al PP, i que no és altre què “quan es confia en la honorabilitat d’algú ni tan sols cal que doni explicacions”. Així, qui les va haver de donar fou el President defenestrat, i no tant pel que hagués fet o desfet, sinó per haver perdut la confiança de la comunitat popular. En el cas del jove dirigent amb qui s’acarnissà la gentada reunida davant Gènova 13 al crit de “traïdor, titella, mocós”, qui va exposar el dictamen forense amb augusta claredat fou la marquesa de Casa Fuerte que deixà sentenciat que “El senyor Casado s’ha suïcidat políticament”, el que sempre ve a ser més civilitzat que el linxament col·lectiu. En aquesta petita tragèdia que dona per un saborós vodevil, la única imatge que no encaixa és l’emoció explícita i la lleialtat desaforada demostrada per Pablo Montesinos al líder caigut en desgràcia. Però l’explicació sembla senzilla. La seva renúncia i retorn al periodisme demostra que no es tractava d’un autèntic polític, sinó d’un intrús que tan sols estava de pas.

Ara que tot sembla aparentment resolt, amb un Feijóo que es proposa recompondre el partit des de la moderació i la temprança, el dubte rau en si això serà possible en un edifici que sembla estar posseït i que a més es troba, infausta contrarietat, a Madrid. Que el PP seguirà tenint dues ànimes tot i el congrés de ‘reinici’ que s’anuncia per l’abril a Sevilla, sembla inqüestionable. La una pretén ampliar la base cap a la dreta, recuperant el terreny perdut amb Vox, l’altra recuperar la solvència d’un partit cristiano demòcrata europeista, capaç de recuperar el pols demoscòpic des de la centralitat. Les dues semblen en essència incompatibles i compten amb lideratges que es suposen emblemàtics.

En el cas de la presidenta madrilenya, les seves principals cartes son la seva visceralitat, la manca de contenció i la seva tirada capa a la polarització permanent, però poden ser de curt recorregut. En el cas del president gallec, el seu pragmatisme, serenitat i mentalitat de corredor de fons, anuncien una estratègia de resistència i de victòria per esgotament, que explotarà les diferències en el sí del govern de progrés. Diríem que l’alternativa està entre la frescor i efervescència de la canya de cervesa i la resistència del crustaci cirrípet que creix sobre roques batudes per l’onatge oceànic. En el segon cas el repte serà que, malgrat les bones intencions, el 13 de la rue Gènova no canviï en el fons, sinó tan sols en la forma, mantenint-se la seva arquitectura, per molt que la nova adreça sigui: 13 Rue del Percebe.