Rèquiem per la 'Ostpolitik'

Als anys vuitanta hi hagué tres elements que van acompanyar l’emergència dels ‘verds’ a Alemanya. El primer, la necessitat de trobar una alternativa ideològica al pensament i pràctica de la socialdemocràcia a l’hora d’atenuar o posar límits al capitalisme. El segon i tercer, que son els que han quedat en memòria, el pacifisme i la lluita contra l’energia nuclear i per la sostenibilitat ambiental, que l’enyorat Ulrich Beck, elevà a rang de fenomenologia. Pels que vam assistir als debats entre fonamentalistes i realistes a Alemanya, la deriva pragmàtica que s’instal·là des del primer moment, semblava sospitosa, com després es confirmaria quan els verds van començar a vestir de llarg als governs regionals a Alemanya en coalicions ‘útils’, que devaluaven l’ambició ‘ideològica’ en una orientació responsable del consum i diluïen el pols transformador inicial en la consolidació d’una ecoburguesia perfectament compatible amb la postració programàtica del SPD de Schröder en el canvi de segle, que prengué forma amb l’Agenda 2010 i la intervenció al Kosovo.

Tanmateix, que tot i la seva negativa a participar a la guerra de l’Iraq, Schröder acabés per defraudar a fidels i estranys amb una carrera professional que acabà per convertir l’esperit de la ‘Ostpolitik’ de Willy Brandt en un projecte de lucre personal, molt en la línia dels grans conglomerats industrials alemanys, era més previsible que el posicionament dels verds en el moment d’arribar al govern federal. De les immenses paradoxes a les que assistim aquests dies, una que sembla passar desapercebuda però que té substància, és que l’assumpció de responsabilitats governamentals dels Verds coincideixi amb la declaració europea de l’energia atòmica com ‘energia verda’, i amb un increment del pressupost militar alemany que trenca de manera significativa amb la seva tradició antimilitarista. Que amb la invasió d’Ucraïna, deshumanitzada i brutal, el context és excepcional, no ho dubta ningú. Però que la capacitat i vocació diplomàtica d’Alemanya ens manca precisament quan major és el seu ascendent sobre la política europea, no deixa de ser tampoc una obvietat.

Europa mostra feblesa i falta d’iniciativa i lideratge en la política internacional i de veïnatge, precisament quan les seves polítiques d’estímul fiscal reforcen la seva vocació política en el plànol intern, el que comporta una segona paradoxa. Passa factura l’atlantisme que ha passat de llarg davant els compromisos assumits a l’Acta de Paris, que, el novembre de 1990, posava punt i final, així George Bush, a la guerra freda. A la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europea, celebrada la vigília, Gorbachov reclamava que es previngués la balcanització o libanització de regions senceres de l’est europeu mitjançant un esforç col·lectiu de solidaritat que superés el desfasament econòmic i tecnològic entre blocs mitjançant estructures de cooperació econòmica, ecològica i tecnològica. Fins a quin punt van quedar en foc d’encenalls els bons propòsits que incloïen propostes de desarmament convencional, l’eliminació d’armes nuclears tàctiques i la creació d’un consell paneuropeu de seguretat, s’ha fet ben palès si tenim en consideració la situació actual.

En qualsevol cas avui sembla del tot impossible conciliar el fragor d’una ofensiva bèl·lica salvatge amb una revisió crítica del passat. Els esforços diplomàtics passen en aquests moments per Xina i Israel, posant de relleu la laxitud política d’una Unió Europea que va a remolc dels esdeveniments i sembla donar-se per satisfeta amb una política de sancions adreçada a pressionar als oligarques russos, però què, i aquesta és la tercera paradoxa, enriqueix a oligarques europeus en el sector elèctric, financer o armamentístic, mentre paguen la factura les classes treballadores a Rússia i Europa. Quan el ‘No a la guerra’ sembla haver-se tornat incompatible amb un ‘No a l’Otan’ convertit en autèntic anatema, quan qualsevol iniciativa diplomàtica europea que s’orienti a una solució immediata que posi pau i rebaixi el conflicte és desprestigiat d’immediat com ‘fluixa’ o ‘equidistant’, qui surt perdent és la població i amb ella un projecte europeu què, davant la crisi de la pandèmia, començava a orientar-se en una certa solvència política, econòmica i social.

Ningú pot posar en dubte el dret a l’autodefensa de qui és ultratjat per la violència injustificable d’un govern autocràtic com el de Putin. Tampoc es pot obviar que la solució passa per una visió de conjunt que ha estat marginada permanentment, tot i l’evidència de la deriva autoritària de Rússia, tolerada i promoguda per complir amb els principis sacrosants de la lògica neoliberal. Que aquesta, quan manca l’esperit de cooperació i la perspectiva política, promou el nacionalisme a ultrança, ho ha mostrat en tota la seva cruesa la sintonia russa amb l’extrema dreta a Europa, a la que tampoc és aliena una part de l’establishmen dels EEUU, com s’ha vist amb Trump què, com Putin, veia en la construcció europea la consolidació d’un competidor en el tauler global que convenia desestabilitzar. Superar la lògica del conflicte passa així en primer lloc per assumir la responsabilitat, i des d’aquesta el compromís amb les víctimes d’una guerra que apel·la de manera singular a la diplomàcia europea, i molt especialment a la seva autoritat política i moral.