IPC 'real' i pensions

Davant l’escenari de forta inflació s’ha obert un debat sobre si hauria de deixar d’utilitzar-se l’IPC mitjà com a referència, per a aplicar l’IPC ‘real’, entès com IPC acumulat o interanual del mes de desembre. L’orientació d’alguns convenis en aquest indicador, que el 2021 donava un elevat 6,5% davant un IPC mitjà del 3,1%, ha fet que ara, també entre algunes persones pensionistes, es qüestioni la utilització de l’IPC mitjà pel que comportaria de contenció del poder adquisitiu. Així l’IPC acumulat el mes de novembre, mes que es pren de referència per al càlcul de l’increment de les pensions, o l’interanual de desembre, comportava l’any passat una millora respecte a l’IPC mitjà del 2,8 i del 3,4% respectivament. Tanmateix, a ningú se li escapa que aquesta diferència es dona quan hi ha un increment de l’IPC interanual al llarg de l’any. En el cas invers, quan la tendència és descendent, això és, quan es dona una reducció gradual al llarg de l’any de l’IPC interanual, com va ser el cas el 2020 i mol probablement sigui el 2022, l’efecte és el contrari.

Si agafem els darrers 11 anys, el fort augment de l’IPC interanual el 2021, amb el marge esmentat del 3,4% en relació a l’IPC mitjà, fa que aquest primer indicador sembli més beneficiós. Així, la mitjana de l’increment des de 2011 en el cas d’utilitzar l’IPC interanual de desembre s’hauria situat en un 1,39%, mentre que, d’utilitzar-se l’IPC acumulat al novembre, la mitjana s’hauria situat en el 1,26, per un 1,21% l’increment en el cas de l’IPC mitjà. D’ací que demanar que es canviï la referència de l’IPC per al càlcul de les pensions sembli oportú, si del que es tracta és de millorar el poder adquisitiu de les pensions. Però ans al contrari això seria el més semblant a disparar-se un tret al peu, perquè com veurem, en aquest tipus de càlculs importa menys la referència que el moment en el que es vulgui introduir un hipotètic canvi. Així, estant l’IPC interanual al gener en el 6,1% i essent la previsió de l’IPC mitjà pel 2022 del 3,7%, per un 1,2% el 2023, sembla previsible que l’IPC interanual al desembre estaria al voltant de l’1%, el que suposaria una pèrdua de poder adquisitiu, que, de canviar la referència de l’IPC mitjà a l’interanual, es podria situar, el 2022, en els 3 punts.

Tanmateix el major risc pel poder adquisitiu de les pensions no rau en el càlcul, que sembla més estable i avantatjós referenciant-se en l’IPC mitjà, sinó en dues qüestions de tipus més estructural o fins i tot ideològic. El nostre sistema de pensions no es basa en la capitalització, sinó en un sistema de repartiment, en el que les cotitzacions de qui treballa, paga les pensions de qui s’ha jubilat. Sobre aquest model de solidaritat entre generacions, que s’ha fet valdre com el més robust i equitatiu, planeja l’amenaça de la pressió que exerceixen, de manera permanent, els grans actors econòmics i financers, per tal de monetitzar i individualitzar les pensions, i de generar una acumulació de capital que faciliti l’especulació, i amb ella nous marges de negoci per a l’economia financera. Els 163 mil milions dedicats el 2021 a les pensions son un al·licient permanent per a qui qüestiona el caràcter públic del sistema de pensions i pretén ficar ma a allò que suposa un 12% de la riquesa que genera cada any el nostre país.

Fins a quin punt això suposa un risc, es posa en evidència si es comparen els rendiments mitjans dels fons de capitalització en relació als del nostre sistema de pensions. Qui veu en allò públic i en la solidaritat una competència deslleial, improductiva i ineficient amb respecte a un model de racionalització comptable, en el que els individus siguin accionistes del seu projecte de vida, persegueix només una millora del seu propi compte de resultats. Aquesta visió, que es pretén hegemònica, sembla haver arribat a contagiar, per moments, a algunes de les persones i col·lectius que més s’han pronunciat i mobilitzat per defensar el nostre sistema de pensions. Així s’ha fet palesa una reclamació en clau ‘generacional’, per part de qui defensa la seva pensió com si es tractés d’un fons de capitalització, per l’eficiència de la qual vetllen com si fossin accionistes d’un fons d’inversió. La contradicció aparent de que siguin aquests els que, amb més ímpetu, critiquin als primers és, per la seva singularitat, de les que marquen època.

Es reclama així que al Pacte de Toledo, que avalua, defineix i millora el sistema de pensions, s’asseguin els representants dels i les pensionistes, i no els representants de treballadors i empreses que, amb les seves cotitzacions, alimenten un sistema que té com a clau de volta la contributivitat. La lògica d’un greuge en clau ‘generacional’, comporta a més un risc evident de confrontació a mig i llarg termini amb les persones més joves, que si es veuen marginades del mercat de treball, es veuran també excloses del propi sistema, i poden veure, amb creixent distanciament, les reclamacions de qui, malgrat el seu ‘progressisme’ i tot i beneficiar-se d’un sistema ‘solidari’ reclama singularment ‘allò seu’. Que davant la pressió i els cants de sirena permanents del capital financer, davant el qüestionament permanent de la suficiència i sostenibilitat del sistema públic, les persones joves es puguin veure finalment atretes pels plans de capitalització individualitats sembla una possibilitat que és cada vegada menys remota.

Davant aquest paisatge trastocat i en un context marcat per la permanent incertesa i els riscos sistèmics, sembla obvi que la solució passa per l’estabilitat i per la defensa dels valors que han garantit la distribució de renda entre generacions al llarg dels darrers 25 anys. Aquests valors tenen en la centralitat del treball de qualitat, ben remunerat i amb drets, la seva principal columna, i és especialment en l’accés de les persones joves a aquest dret, on hauríem de trobar-nos els i les que estem per un sistema públic de pensions que continuï aportant les principals garanties per una societat cohesionada i justa.