Qui som

Per a alguns l’olimpíada ja començà amb mal peu. Que el peveter l’encengués una japonesa encara es podia entendre, Que no anés vestida de geisha o de samurai s’havia d’encaixar per allò del relativisme cultural dels temps que ens ha tocat viure. Però que fos una atleta japonesa negra la que encengués la flama no podia ser sinó un mal presagi. Als de l’extrema dreta ja no els queda ni enfilar-se per les parets, ni posar-se a córrer o donar bots d’alegria, perquè fins i tot en això quedarien en mal lloc. La victòria d’atletes espanyols negres i rojos com el carmí als jocs olímpics de Tokio, és un tràngol per a qui creu defensar l’essència d’una pàtria que sembla haver quedat ensorrada en algun racó de la història. Els confronta amb el fet de no conèixer el país que creuen representar. Els aboca a la certitud que els han tret la catifa sota els peus i què, malgrat el redoblament marcial de la premsa més rància, el ritme ja no el marca la monotonia d’un pasdoble, sinó la síncope i el contratemps d’una música que és pur mestissatge i diversitat.

Potser els que es van quedar fent costat a la pica a Flandes, vigilant les runes d’un imperi marcit o saludant amb la ma alçada la bandera de la insurrecció, haurien de tornar al pupitre per a estudiar de prop el seu paisanatge. Per a ajudar-los en una comesa tan àrdua poden fer servir la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques sobre opinió pública i política fiscal. Aquí descobriran que 2 de cada 3 ciutadans/es, tot i la contrarevolució marxista liderada per Pedro Sánchez i Iolanda Díaz, es consideren feliços o què, fins i tot, son majoria els que creuen que es pot confiar en la gent. Un país on quatre de cada cinc persones creuen que ser un bon ciutadà/na comporta ser solidari amb els que estan pitjor, o on 9 de cada 10 pensen que implica respectar les opinions dels i de les demés, no és camp abonat per a la bronca i la divisió permanents. Quan pel 96,3% ser una persona responsable i honesta és allò fonamental, viure-hi del conte i de proclamar màximes des del xiringuito hauria de tenir els dies comptats, si no fos per qui fabrica amb febril gosadia l’actualitat.

Lamentablement el CIS no pregunta per la percepció que es té d’alguns mitjans i del paper que aquests exerceixen. Perquè hi ha quelcom que no encaixa entre la imatge que ens volen donar i allò que pensa la població. Quan dos de cada tres persones situen la justícia com el pitjor dels serveis públics, la premsa i la televisió haurien de tractar la qüestió i confrontar el poder judicial amb la seva responsabilitat què, més enllà de guardar les essències pàtries, és la de garantir que l’exercici del dret sigui el pilar central de la societat. Si un 70% creu que s’hi vessen molt pocs recursos a la sanitat, un 67,1% se sent desemparada per les polítiques públiques d’habitatge, o, un de cada dos pensa que no s’hi dedica el necessari a la protecció per atur, la lletania del mercat eficient i allò de que cadascú carregui el mort s’hauria de contrastar amb una mica més de rigor. Ja deia Mariano Rajoy que “somos muy españoles y mucho españoles”, però el que realment li interessa a la major part de la població passa desapercebut o s’aboca directament al forat del desguàs.

I després està el tema dels impostos. Un 74,1% pensa que son necessaris per a poder oferir serveis públics o per a redistribuir millor la riquesa, mentre la cantarella extasiada dels creadors d’opinió que es despentinen en el fragor retòric de les tertúlies pretén fer-nos creure que son la punta de llança de Satanàs. I si son majoria (58,6%) els que pensen que la societat es beneficia poc o res del que es paga en impostos, o viuen en l’engany perquè pensen que paguem menys que a Europa, és perquè cinc de cada sis coincideixen en que es fa poc o molt poc per a explicar la seva destinació. Menys cultura financera i més cultura d’allò públic. Aquest hauria de ser el lema quan es pretén avançar per la senda de la reforma fiscal i superar els 6 punts de recaptació que ens separen de la Unió Europea. Quan el 65,2% de la població està per recaptar més, gravant amb impostos directe (renda, riquesa), i el 81,4% no creu que la imposició es realitzi amb justícia, pagant qui més té, o el 91,4% creu que hi ha bastant o molt frau fiscal, l’orientació sembla evident.

Si el medaller situa amb claredat qui posa l’esforç i dona exemple, l’estadística ens mostra quin és el país que desitja la major part de la població. No és el que desdibuixa a diari una part de la premsa, ni tampoc el que inspira les soflames dels nostàlgics d’una ruïna institucional i democràtica per sort ja superada. Malgrat la bullanga del despropòsit, aquest país té un puls propi que mereix ser escoltat. Encara més quan enfrontem l’oportunitat història d’un canvi no tan sols de model productiu, sinó també del nostre model fiscal, social i democràtic. És qüestió que alguns es sacsegin la cera de les orelles i comencin a construir sobre les bases que donen solidesa a la pretensió d’un futur millor. Que els diners que malbaraten vingui de butxaques agraïdes i qui els reparteixi tingui per únic objectiu ‘fer-se escoltar’, no pretén distreure del fet que els hi manca tota legitimitat i que son poc més que una rèmora d’un temps passat.