L'esquerra 'creïble'

El problema de l’esquerra rau singularment en la seva coherència. I és que no resulta possible ser creïble alhora davant els mercats i davant l’electorat progressista. Ho explica amb encert Damian Raess en un recent estudi. Si tradicionalment les polítiques dels governs d’esquerra eren redistributives, amb més estímul fiscal i progressivitat dels impostos, amb la crisi dels anys noranta va tenir lloc un canvi de terç. Com posa en evidència el politòleg suís, al llarg dels darrers vint anys, els governs d’esquerres optaren, davant les crisis, per més austeritat, menys estímuls fiscals i més restriccions aplicades a la despesa via pressupostos. La raó rau en el dèficit de ‘credibilitat’ davant els mercats financers internacionals. Per a tenir accés al crèdit en condicions similars, els governs progressistes havien de mostrar-se més austers que els conservadors. Tota una paradoxa, que posa en evidència com la pèrdua de sobirania dels estats davant els actors globals (i no parlem de NU ni de l’OIT), impulsa no tan sols l’endeutament, sinó també un gir copernicà en la pràctica política, això és, en les reformes i recursos pressupostaris.

Malauradament la credibilitat que en teoria es guanya davant els mercats, i posem èmfasi en allò teòric perquè, a menys credibilitat, més negoci, es perd davant l’electorat, on resideix la sobirania política. El descrèdit que resulta posa vent a les veles de l’oportunisme de partits emergents i de l’extrema dreta. Ho paguem totes i tots amb més polarització i radicalització del debat polític què, al seu torn, és instrumentalitzat per apartar el focus mediàtic dels problemes reals que enfrontem. La globalització financera és així un negoci rodó, que es basa en la cessió de poder sobre la política monetària i econòmica, a l’espera (llarga) que es globalitzin drets i institucions. La pèrdua de sobirania té a més una altra derivada important. Quan manca capacitat d’orientar les polítiques, de definir-les en els seus elements estratègics, l’acció de govern de l’esquerra es converteix en pura gestió, i en mala gestió a mesura que es fa més evident i arrela a l’imaginari col·lectiu l’escletxa existent entre proposta i praxis política.

Aquesta lògica amb cuc és la principal amenaça que penja avui sobre un canvi real i peremptori si volem fer front als tres grans reptes d’aquest principi de segle: la desigualtat, l’espoli mediambiental i el canvi tecnològic. Aquests no tan sols reclamen un canvi de model productiu, sinó també del nostre model social i democràtic. En els paràmetres actuals, cada nou procés electoral accentua els seus trets de ‘fira’. Es ven un programa polític (també aquí mana la mercadotècnia, això és, vendre la idea, no el producte), que després esdevé irrealitzable. S’utilitzen eslògans més o menys atractius, però què, en el context descrit, no son sòlids ni líquids, sinó de naturalesa gasosa. L’actualitat política es condensa aquest mes en les eleccions que se celebraran a Alemanya el proper 26 de setembre. El fi de l’era Merkel què, per molt poc, no aconseguirà igualar els 16 anys del seu mentor Helmut Kohl, hauria de donar pas, així les enquestes, a un canvi de lideratge, que li passaria el testimoni al líder del Partit Socialdemòcrata alemany Olaf Scholz.

Aquest polític que dirigí el Ministeri de Treball i Assumptes Socials i, recentment, el de Finances, iniciarà previsiblement una nova era a nivell governamental. Si després d’Adenauer (1949-1963) es van normalitzar les coalicions de dos partits, ara, la República Federal podria passar a ser dirigida per governs amb tres socis. Però el que ja s’ha normalitzat a nivell dels governs regionals, no serà fàcil de traslladar a l’àmbit federal. Entre les combinacions possibles entre les que es podrien descartar suposadament les que tenen aroma a cafè (Kenia: CDU, SPD, Verds, Jamaica: CDU, Verds Liberals), destaquen dues alternatives importants. La anomenada coalició semàfor (SPD, Verds, Lliberals), i la que es coneix com R2G (SPD, Verds, die Linke) què, en l’actualitat, governa 3 Länder (Berlin, Thüringen, Bremen), però que te poques possibilitats de traslladar-se a nivell federal. Tanmateix si tenim en compte els assoliments socials de la nostra coalició de progrés, la possibilitat de comptar amb un govern orientat a la redistribució i l’estabilitat social a Alemanya, suposaria una fita, també al plànol europeu, on la república federal és un actor central.

Suposaria una ‘normalització’ de l’esquerra en sentit ampli a nivell de la Unió Europea, però a més permetria posposar el previsible retorn a la lògica de l’austeritat en el marc de la recuperació asimètrica i la represa, més aviat que tard, de la lògica del Pacte d’Estabilitat i Creixement europeu. Faria possible per tant una major ‘autonomia’ en la política monetària i econòmica, deslligant-la de les condicions imposades pels mercats financers, recuperant així ‘credibilitat’ per al projecte socialdemòcrata continental. L’alternativa, la coalició semàfor suposaria un retorn anticipat a la ‘condicionalitat’ en l’accés al crèdit que traslladaria encara més pressió al govern PSOE-UP. Una opció funesta quan a l’estat espanyola, a diferència d’Alemanya, no hi ha cordó sanitari que impedeixi que l’alternativa política la constitueixi una aliança sense complexos entre el Partit Popular i Vox.