Doble filera

Es un suposar. Una persona desocupada és atesa per una altra en el marc d’un projecte de Barcelona Activa. La que presta l’orientació ho fa com a voluntària, perquè tampoc té una ocupació. Quan entre la persona assessorada i la que assessora es genera la deguda confiança, la primera li explica a la segona que té contactes en una empresa, però que creu que el seu perfil no encaixa. Sense dubtar-ho, la que orienta li planteja a l’orientada, si no podria facilitar-los el seu propi currículum que pensa que si podria encaixar. Es tanca el cercle. Res que no es pugui entendre, tot i que pugui semblar sorprenent. La situació de precarietat de qui treballa en els serveis d’ocupació és coneguda. Es fonamenta en el fet que, segons els responsables del servei, l’atur té un caràcter que no és estructural. El finançament depèn de programes que es renoven any rere any, i diuen que no poden fer fixa a la plantilla. Malgrat la dotació de personal és inferior a d’altres serveis d’ocupació a Europa i que, els darrers 40 anys, hem estat més de 20 per sobre d’un 15% de taxa d’atur, gairebé el doble de la mitjana europea, l’atur es continua considerant com conjuntural. Qui vol ajudar, al final del dia la acaba necessitant ell mateix.

Aquests dies més de 100 treballadors/es de Barcelona Activa, formadors, orientadors/es i personal administratiu estan amb un peu al carrer. Com en tants altres aspectes en els que el nostre món sembla posat del revés, l’acord d’estabilitat dels i les interines, signat per govern i sindicats fa menys d’un mes, es vol traduir, per part d’alguns responsables polítics, en l’acomiadament fulminant de part de la plantilla. Si l’escenari i amb ell el mon estiguessin del dret, la solució passaria per reduir l’externalització creixent del servei d’ocupació en una plèiade d’empreses i de projectes socials que serveixen per poc més que per alleugerir l’obligació contractual i per a internalitzar la precarietat. Davant la necessitat de donar estabilitat a les plantilles, la resposta dels i les responsables és la de promoure encara més la subcontractació. El sector públic què, segons la darrera Enquesta de Població Activa arrossega una temporalitat que supera en 7 punts la del sector privat (7,2 a Catalunya), mostra una incapacitat estructural d’enfrontar el problema. És per tant un referent singular, per no dir tòxic, per qui, per mandat constitucional, hauria de tallar la temporalitat en les empreses i garantir l’accés a una ocupació estable i digna.

La darrera EPA ens diu que 511.000 persones assalariades al sector públic que treballen amb un contracte temporal, gairebé la meitat del total (1.050.000), ni tan sols saben la duració del contracte, tot i que 486.900 pensen que és per més d’un mes. Si la qualitat del servei depèn, sembla evident, de la pròpia estabilitat de la persona treballadora, el servei públic té un problema. No tan sols per la seva dimensió reduïda, prop de tres punts menor a la mitjana europea, sinó per la temporalitat què, els darrers 20 anys, ha passat d’afectar de 550.000 a més de 1.050.000 persones. Si en l’empresa privada la contractació precària comporta, mitjançant processos de subcontractació i externalització en cadena, una mida menor de les empreses i una productivitat més baixa (menor inversió, formació, qualificació), en l’àmbit públic passa el mateix, tot i que de manera més acusada. La contractació de sanitaris per torn, d’educadors per curs, o d’orientadors i treballadors socials per ‘programa’, redueix el valor afegit i alimenta l’envelliment vegetatiu de la funció pública, que avui es situa en màxims, ja sigui als serveis d’ocupació, a l’INSS o a l’administració general.

Si ens hem de creure la voluntat d’introduir un canvi en el model productiu per tal d’incrementar la productivitat, la qualitat de productes i serveis i per a fer front als grans reptes de la digitalització i el canvi climàtic, el servei públic hauria de donar exemple, distingint els serveis que tenen realment un caràcter ‘estructural’ i realitzant les necessàries auditories i inspeccions per garantir que no es subcontractin o cobreixin amb personal temporal, sigui quina sigui l’administració responsable. Si el problema rau en la manca de certeses en relació als ingressos, esdevé necessari adaptar els devaluats recursos fiscals a les necessitats reals. Les inversions pendents requereixen de més capacitat: En la gestió financera, en l’orientació laboral, en la formació i educació de les persones. Optar en un moment tan singular per la via expeditiva no fa sinó demostrar manca de visió, de compromís, i una confusió lacerant entre el caràcter lògicament temporal de la pròpia dedicació política i l’estabilitat que reclama un servei públic de qualitat.