El virus de la solitud

Ens hem vist assaltats per un exèrcit diminut, invisible, que ha clavat trompetes com forquilles en el nostre orgull i en la nostra autoestima com ciutadans del segle XXI. L’origen d’aquesta ofensiva ve de lluny i té un cert aire de llegenda. Del ratpenat passà al pangolí, un ésser gairebé prehistòric, i d’allà, gràcies a la voracitat d’algun excèntric gourmet xinés, es socialitzà primer dins la ciutat de Wuhan, per passar d’allà al món sencer. Però no ens enganyem. Qui ha deslligat aquesta pandèmia no és cap altre que l’ésser humà, i quelcom que li és tan consubstancial a la seva naturalesa com el desdeny. L’amuntegament animal està a l’origen del COVID-19, com ho està del SARS, però també de la grip aviar o de la grip porcina. La monstruositat de qui sembra apilant gàbies diminutes d’espècies exòtiques per a la delectança extravagant d’uns pocs, la recollim tots veient-nos confinats a les nostres llars, exposats a la incertesa, condemnats, els i les més vulnerables, a la ansietat i la por.

El currículum que ha acumulat en poc més de 3 mesos aquesta inhòspita criatura que porta per títol una corona, no és menyspreable. Ha transmutat l’exportació i la globalització en una qüestió personal, familiar, íntima. Ha envaït el nostre espai quotidià, amb la rotunditat de l’aïllament. Ha sembrat el caos en l’economia i sembla llançar-se sobre el nostre futur immediat amb la voracitat d’una termita. Però al mateix temps que posa setge a les nostres certeses i hàbits diaris, ens convida també a qüestionar el nostre model de vida i de societat. Així, posa en valor allò col•lectiu, la solidaritat i la preeminència d’allò públic, però, alhora, posa de relleu la desproporció de la desigualtat que s’ha instal•lat entre nosaltres. Així les víctimes propiciatòries d’aquesta nova crisi son les mateixes que les de totes les crisi anteriors: aquells i aquelles que tenen les feines més precàries i per tant més fàcils d’obviar. Aquells i aquelles que viuen en pitjors condicions, i ara son els que més pateixen als veure’s confinats.

El segrest sobtat de totes les presumpcions que havíem assumit com inalterables, ens confronta amb diverses absències, com la dels petits plaers injuriats per la rutina. De cop i volta trobem a faltar qüestions tan fútils com el nostre paisatge urbà, la confraternitat d’una encaixada de mans, d’una conversa íntima entre companys. Però el que potser sigui més difícil d’assumir, sigui aquesta sensació brusca d’ingravidesa, de pèrdua absoluta de qualsevol certesa sobre el nostre futur immediat. Quina no seria la nostra victòria si aquesta crisi s’articulés com una cura d’humilitat i la vacuna que ens deparés fos la de la responsabilitat col•lectiva. Quan les altres crisi, climàtica, social, tecnològica es dissipen, sempre de nou, en la nostra indolència, aquesta, que té el pes d’allò concloent, potser ens ajudi a orientar-nos i a interioritzar la urgència inajornable d’una transformació integral: dels nostres principis, dels nostres hàbits, dels nostres objectius més immediats.

Té la humanitat un vici ocult, i és el de defugir de manera permanent la seva responsabilitat al món. Amb l’ajuda d’artificis argumentatius com els deus, els mercats o les intel•ligències artificials, pretenem eximir-nos, sempre de nou, de la maduresa existencial que comporta entendre que el futur no depèn sinó de nosaltres, i que el present és el mirall en el que ens mirem. Aquesta crisi que ens confina en el nostre espai més familiar i íntim, al final ens confrontarà inevitablement amb nosaltres mateixos. En la mateixa mesura que posa en valor el plaer que subjau a la nostra rutina social, i dimensiona, com mai abans, la centralitat d’allò públic i col•lectiu, hauria d’ajudar-nos a recuperar el sentit comú, això és, la preeminència del que entenem com fratern i solidari. No existeix ara per ara cap vacuna millor per a desenvolupar l’immunitat col•lectiva que amb tanta urgència necessitem per a fer-hi front a aquesta barbàrie.