Viatge al present

Aquests dies he viatjat al passat. I no he necessitat cap màquina ni cap miracle. N’he tingut prou amb remenar en les andròmines familiars, ficar les mans entre el pols sedimentat al llarg de 80 anys, fer saltar la crosta d’una pel•lícula heterogènia feta de fils i d’instants. Les capses del llegat que entreguem aquesta setmana a l’arxiu de Granollers, m’han acompanyat aquesta darrera dècada. Més de tres i quatre vegades he foragitat les seves vísceres, i he dipositat a la sala de la casa de Teià les restes d’aquell naufragi que es consumà un 12 de març de 1940. En la vetlla d’aquella absència, la del mestre Celestí, segur que algú sospesà els estris inútils, acaricià els papers tan aspres, acaronà impotent les cares adormides i inabastables en la seva emulsió salina. I tancà amb pany i forrellat. Baixà la persiana d’un cop per sempre. El dol va ser profund, agre, no es consumà mai del tot. En una banda quedà el carreró sense sortida d’una vida esbravada, a l’altra un mur de cartró prenyat, preservant, al fons de la sentina, les despulles d’un temps passat, fet de codis ocults, dibuixos inanimats, de paraules buides.

Quina paciència i quina ruïna voler cosir a trossos la vida dels que ja no hi son. Ja poden ser bones les pistes, versemblants els mapes i les indicacions. Llegint, col•locant, resumint, indexant, un arriba a fer-se la il•lusió que connectant aquells pedaços en sortirà un vestit per embolcar un ànima tendra, mai del tot definida, subtil com un foc fatu. Però la realitat esmicolada que transporta el temps en forma de pols, potser troba refugi o port, però mai recupera el flaire dolç dels cossos o la cadència dels passos perduts. La llum del dia es converteix en ombra noctàmbula quan s’acaben les vides, i els fantasmes dansen sense treva sobre el nas de tots aquells que volen regirar el temps. En el cas de qui va ser mestre de Palou durant 18 anys, les peces donen per un puzle gegantí, per una flassada immensa. La càpsula temporal que la muller del Celestí, na Rita, tancà quan es va veure abocada a la sequera de la viduïtat i a aquella altra que la condemnava, a l’any 40, a la mesquinesa d’una postguerra de fel, és quelcom proper a la màquina perfecte, a un giny o artefacte punyent i colpidor.

La remor d’aquest motor immòbil que projecta sobre les parets del present una pel•lícula esfilagarsada, és el d’una música antiga. Ve de lluny i s’enfila per les ones d’un dial mai sintonitzat, a ràfegues d’emocions contingudes, de sentiments que broden la melangia amb pegats de colors esvaïts i tintes extingides. Qui pren el viàtic, qui combrega amb aquesta melodia esmorteïda, gaudeix d’un món inspirador i generós. Es capbussa en un oceà primitiu ple de criatures pelàgiques i de monstres innocents. Gaudeix d’un somni que electrifica la capil•laritat dels papers esgrogueïts i encén les ninetes als ulls dels retornats, que somriuen encongits des del fons de les seves fotografies. Com és de màgica la suggestió que fins i tot permet entendre el que no és possible d’endreçar. Com és de fantasiós l’afecte i la devoció pels que ens precediren, que sap construir en un moment edificis en els que viure una vida sencera en un sol instant, joiós i indolent. Com és de forta la pèrdua i com de profund el deute amb els que es van avançar, per fer-nos lloc a l’hora d’enregistrar la nostra pròpia història.

El monstre pesa 75 quilos, té ulls de vidre, 72 si els comptem bé, pell de cartró, i pols a les sabates. No camina, però se l’escolta quan es desplaça. No parla, però té dins seu una dotzena de veus que xiuxiuegen entremaliades. És polimòrfic, de naturalesa metafòrica i esperit jove, tot i tenir ja 80 anys comptats. No és el fruit de cap viatge al passat, sinó que és el present que viatja, i és pura futilitat, persona i alhora equipatge. Demà emprendrà camí de tornada al seu estimat Palou. Li desitgem molt d’èxit i una llarga vida a les mans de qui vulgui estudiar i construir sobre el pols un nou relat. Nosaltres li diem que si arriba prou lluny, i es troba al nostre Celestí, li miri als ulls i li digui que encara no el coneixem, però que el continuem esperant.