Orgull CCOO

El confinament és de ben segur el camí més curt per a trobar-nos amb nosaltres mateixos. A mi aquest matí, mentre corria per la terrassa comunitària, em venia al cap el tema de la identitat. Com català nascut a Berlin, haig de confessar que vaig descobrir que era alemany a Catalunya, que era espanyol quan vaig migrar amb 18 anys a Berlin, i català, quan el treball em va portar a Salamanca primer, i després a Madrid. Per tant, d’entrada, la identitat nacional en el meu cas ha estat sempre una reacció, i en el meu mapa mental, continuo identificant aquest caràcter reactiu com un dels seus principals elements constitutius. Pel que fa la identitat de classe, vaig tenir la sort que el meu professor de filosofia a l’institut, desencadenés un gir copernicà en les meves conviccions, viatge iniciàtic que va acabar quan, 25 anys després, una molt estimada internacionalista de CCOO de Catalunya, acollí el meu esperit sense nord en una organització obrera on vaig trobar el meu lloc i vaig poder activar el meu compromís sociopolític.

De la meva experiència berlinesa guardo alguns records importants, alguns d’ells molt lligats al concepte d’identitat. Així, quan va caure el mur, la consigna que s’escoltava, pronunciada per milions de veus, era ‘Nosaltres som el poble’. No va passar molt de temps i s’hi va introduir un canvi imperceptible en la frase, però no pas innocu. Sense gairebé adonar-nos, es va canviar l’article indeterminat per un altre de determinat. Vam passar de ‘Nosaltres som EL poble’ al ‘Nosaltres som UN poble’, això és, una nació. Que aquesta eufòria donés pas a una OPA hostil que va privatitzar la riquesa i bona part dels drets a l’antiga República Democràtica d’Alemanya, forma part de la història, i va ser el precedent més evident del que després hem experimentat en carn pròpia en el marc de la governança europea. Un tercer pas en aquesta metamorfosi alemanya, va ser el que es va donar poc després, quan es començà a estendre una frase d’autoafirmació un xic grollera: ‘Estic orgullós de ser alemany’.

Sembla evident que l’orgull no és quelcom innat que es pugui rebre amb el passaport, sinó que un se l’ha de guanyar. Estar orgullós de la nacionalitat, és, al meu entendre, com estar-ho de ser alt o de tenir el nas curt o llarg, i té més a veure amb la vanitat i l’arrogància, que amb l’orgull personal. Al llarg de la crisi, quan es manifestà la manca de solidaritat entre nord i sud, i, de fet, s’inicià la renacionalització d’Europa al dictat d’evidents aspiracions hegemòniques, no em deixava de ressonar a les orelles aquest apel a l’orgull, cada vegada que es denigrava i discriminava als països del Sud, pel sol fet de ser ‘diferents’. Vagi així per davant, que la meva relació amb el sentiment d’orgull ve viciada d’origen, i per tant va marcar inevitablement la meva percepció personal, quan aquesta autoafirmació tocà a les portes de la meva organització, tot i entendre amb claredat que, l’orgull, en un cas i l’altre, eren dues coses ben diferents que, de ben cert, no tenien res a veure.

Un no escull si neix o no neix essent alemany, però si pot decidir fer-se o no d’una organització sindical o política. I el que és més important. Un pot contentar-se amb tenir o no l’afiliació, o anar més enllà i entendre que la participació activa en un projecte col•lectiu com el de les CCOO, comporta un compromís viu que es realitza des de l’ètica social i des de la lluita diària. Aquesta ha estat l’experiència al llarg de la història de la meva organització, i la he pogut gaudir en primera línia els darrers vint anys: En el marc de la crisi, de les retallades, d’una suposada recuperació, fragmentada i injusta, i, finalment, en el marc d’aquesta nova situació d’emergència social i sanitària. Veig que també ara s’intenta deslluir aquest compromís diari, sovint des dels mitjans, o des de qui enarbora falses vocacions revolucionàries, fent poc més que entrar-li al joc al sistema, i desprestigiar la tasca d’aquells i aquelles que defensem la centralitat del treball com únic marc possible per a la socialització dels esforços i dels guanys, sempre des d’una perspectiva fraternal i solidària.

No ens ha fet mal l’ofensiva d’intensitat baixa, però permanent, contra la nostra feina. En realitat, ens ha fet més forts. La imatge més gràfica d’aquesta estratègia és, segurament, la de la nostra seu nacional, però, malgrat el seu aspecte inhòspit i precari, tenim ben clar que, el que importa, és la feina que es desenvolupa al seu interior, i que s’enriqueix amb la capil•laritat que l’organització té als territoris i a les empreses. És allà on també ara estem ben presents. Reforçant els serveis públics. Assistint a les plantilles en la negociació dels ERTOs. Informant i orientant a les persones treballadores que es veuen confrontades amb dubtes transcendents i rellevants per la seva existència diària. I hi continuarem ben presents. Perquè malgrat aquells que demanen una aturada absoluta, i semblen oblidar que algú haurà de continuar produint productes d’higiene, alimentació, electricitat o fàrmacs, el treball i la seva organització, continuaran essent la prioritat en aquest nou escenari de reptes.

Ho és ara, quan s’ha de potenciar el diàleg i la negociació a les empreses per tal de suspendre, mantenir o redirigir l’activitat, i ho serà quan comencem a recuperar la producció als sectors i ens hi posem tots plegats a recuperar el pols econòmic. Ho és ara, quan hem de mirar que el boc expiatori de l’estat d’emergència no siguin els nostres drets i conquestes socials, i ho serà més endavant, quan lluitem perquè aquesta lliçó que ens dona la realitat, no s’acabi esvaint en la rutina del dia a dia, i permeti assolir un nou marc socioeconòmic en el que limitar l’efecte pervers de la cobdícia i de l’externalització, tan característics d’aquest capitalisme malalt.

Avui, quan m’emmirallo en la feina que desenvolupen les persones de la meva organització, però també en el compromís dels treballadors i treballadores de la funció pública i del teixit productiu, em sento orgullós de formar part d’aquesta classe treballadora i, molt especialment, de compartir, dia a dia, la meva feina amb els meus companys i companyes de les comissions obreres. Perquè sé que d’aquesta crisi, com de totes les altres, no ens traurà qui ens ha ficat, sinó que sortirem gràcies a l’esforç dels treballadors i treballadores, gràcies al seu compromís i a la seva generositat.