No future!

El barri berlinès de Kreuzberg era, a finals dels anys vuitanta, un espai alternatiu on s’hi barrejava una fauna singular. Deia l’escriptora Katja Lange-Müller que aquella ciutat atrotinada però de desbordant creativitat i colorit, l’habitaven tots aquells i aquelles que havien anat a agafar un darrer tren, però s’hi havien trobat, a l’estació, amb que fins i tot aquest també havia marxat. Entre els que compartien aquell urbs resignat, s’hi comptaven migrants turcs i kurds, objectors fugits de la República Federal, ocupes buscant un lloc amb menys pressió policial, ecologistes militants que pretenien fer del ‘Kiez’ un lloc més habitable. Les tendes de roba de segona mà, els antres fumejants, les rotllanes de bevedors infausts a les portes dels supermercats, els carrers a banda i banda del canal, bigarrats a l’estiu, deserts i plomissos a l’interminable hivern, els paisatges urbans romanen a la memòria i s’entreteixeixen amb algunes estampes inoblidables, com la d’un policia pujat al sostre d’una furgoneta antiavalots un 1er de maig incendiat, cridant aterrat pel megàfon ‘jo també soc un ésser humà’, o la del punki amb una llauna de cervesa en una mà i un esprai en l’altra, contemplant satisfet el seu concís testimoni: ‘No future’.

Avui, quan la postmodernitat i la gentrificació han passat comptes a la contracultura i la diversitat, i han extingit qualsevol conat d’anarquia, Kreuzberg s’ha convertit en un barri repolit, poblat de correcció i cosmopolitisme en conserva, habitat per passatgers tafaners de l’Airbnb i imbuït del disseny predictible de la franquícia global. El futur que es negava en aquella època, marcada pels míssils intercontinentals i les incipients catàstrofes nuclears i mediambientals, ha estat domat, i ens confirma que tota predicció, vaticini o hipòtesi, no deixa de ser circumstancial perquè depèn, en primera instància, de la cultura el present. Si hi ha un element que es manté constant en les projeccions, ara i fa 30 anys, és el seu caràcter distòpic i interessat, al Berlín dels anys vuitanta, rotund i definitiu, avui, en l’aldea global, fet de matisos eminentment tecnològics i demogràfics. Un bon exemple de la manipulació del futur-present ho tenim en l’expectativa que tenen les persones joves en relació a gaudir o no d’una pensió, o en l’assumpció vetllada de l’horitzó de precarietat i desestructuració sòcio-laboral que teòricament ens espera, especialment en allò relatiu al futur del treball.

Aquest ha estat el lema que ha plantejat l’Organització Internacional del Treball en el seu centenari. La declaració signada a la 108ª reunió de la conferència internacional que l’OIT celebrà, el juny passat, en la seva seu a Ginebra, és, tanmateix, aliena a les connotacions catastrofistes que caracteritzen bona part dels debats que es realitzen sobre digitalització i automatització, i que responen abans a l’anhel per una profecia autocomplerta d’alguns, que a la comprensió del treball com eina transformadora, per la via del progrés social, de la realitat que conjurem dia a dia. La proposta llançada per l’organització internacional més veterana en la seva declaració, és la de revitalitzar el contracte social, i els tres eixos que formula son els d’una major inversió en les capacitats de les persones, en les institucions del treball, i en el treball digne i sostenible, premisses irreconciliables amb el determinisme de qui vol donar per perduda la batalla davant la pulsió salvatge d’un context tecnològic que imposa de manera anònima les seves pròpies regles. Lluny d’acovardir-se davant el caràcter disruptiu que pretenen imposar, com si es tractés d’una força major, els promotors de l’economia financera, l’OIT advoca per un futur fet a la mesura de les persones.

Així, ara que s’acaba aquest any singular, és hora que passem pàgina del futur i ens hi bolquem en el present, evitant tota sort d’especulacions interessades i extemporànies. Això comporta que entenem que no pas el futur, però sí el present del treball, el definim des de la seva organització, en el marc de la negociació col•lectiva i en aquells espais que hem conquerit per al diàleg social i la concertació. La qualitat i dignitat del treball serveix a l’interés general, això és, a l’autonomia i emancipació de les persones, i al seu alliberament de la precarietat i de la dependència mitjançant ingressos, certeses i un benestar que té en l’educació i la democràcia les seves principals garanties. Mirant enrere, avui, trenta anys després, voldríem pensar què, rere el somriure fosc i desafiant d’aquell punki del Kreuzberg dels anys vuitanta, s’ocultava, no tant la renúncia al futur, sinó l’exigència de concentrar-se en el present, i que el ‘carpe diem’, no és patent exclusiva ni dels professors de literatura inspirats, ni tampoc dels poetes morts, sinó que inspira al conjunt de la societat.