Gegants

Es van quedar tranquils els de Talavera de la Reina oferint-li a Greta Thunberg un burro criat a la seva comarca, pel desplaçament ecològic de Lisboa a Madrid. Però al marge de l’oportunisme i de l’ironia inapetent, s’ha d’agrair a l’associació talaverana que ens brindés, amb la seva oferta, l’oportunitat d’elucubrar si l’impàvida adolescent sueca encaixaria millor a lloms de l’ase ros que munta Sancho, o de la flaca cavalcadura del hidalgo Quijote. La lamentable campanya de desprestigi atiada per alguns polítics, industrials i cronistes, que ha recorregut des de l’insult directe al paternalisme més fariseu en allò que el filòsof Julian Baggini ha qualificat amb encert com ‘bancarrota moral i intel•lectual’, s’ha decantat per estigmatitzar l’idealisme, suposadamente messiànic i visionari d’una jove, a la que així li correspondria la llança, l’escut i l’arnés del nostre cavaller errant. Però s’equivoquen.

Si fem allò que no ha abundat en l’esfera pública, això és, escoltar a Greta Thunberg sense cedir a la temptació d’encasellar-la per la seva joventut, franquesa o dolorosa lucidesa, l’ombra que llança el quadre és la de l’escuder, sensat i pragmàtic, perquè el que trasllada l’ecologista és, abans que res, seny. La jove té el disceniment de qui veu molins i no gegants, la clarividència del nen que posa en evidència al rei, i l’aire bronc, impassible, de qui exigeix fets, que no paraules. Així quan diu “no vull la teva esperança, i vull que no la tinguis”, senyala la hipocresia que inspira les polítiques dissenyades per a la galeria. Quan recorda què “si les solucions dins del sistema son impossibles de trobar, potser hauríem de canviar el sistema en sí mateix”, o proposa posar en el centre l’equitat, situa clarament que no es pot construir el futur a base de pegats.

I si hi ha quelcom que sobra a l’univers de l’ecologia i de la sostenibilitat son els pedaços i els emplastres, perquè en comptes de sumar solucions, polaritzen i desperten animadversions que després encara resulten més difícils de superar. L’exemple més recent és el del moviment de les armilles grogues, en oberta oposició a un impost ‘verd’ de carburants, que gravava especialment a la perifèria urbana i social, però també les resistències a les dues recents iniciatives barcelonines, la de la zona de baixes emissions i la de les targetes de transport usual i casual. Sens dubte aquestes propostes no seran la guspira que prengui en una societat ja prou sacsejada per d’altres qüestions, però sí poden induir un rebuig per part de la classe treballadora més precària a unes mesures que situen la lluita contra el canvi climàtic en una perspectiva ecoburguesa a la que li manca certament empatia social.

En el cas de la zona zero, aquesta afectarà a 50.000 cotxes matriculats abans de l’any 2000 i 2006, i no cal massa perspicàcia, per endevinar qui va ser que no va canviar el seu cotxe abans, al llarg i després de la crisis. N’hi ha prou amb situar-se davant d’un col•legi de la zona alta, i un altre d’un barri popular, per saber qui pot tirar de cotxe híbrid i prototip elèctric, i qui es veu induït a utilitzar una cafetera, amb tal d’encaixar les peces d’una agenda trasbalsada per la discrecionalitat de la que abusen patrons i empreses. Diu l’alcalde verd de Bogotà què “una ciutat avançada no és aquella on els pobres poden moure’s en cotxe, sinó aquella on també els rics utilitzen el transport públic”, i tots intuïm qui no es veurà obligat a deixar aparcat el cotxe, quan s’introdueixin les noves mesures de mobilitat que sí condicionaran als col•lectius més desafavorits.

En relació a les noves targetes passa quelcom semblant. El model pot suposar un greuge per a les persones treballadores que pateixen de rotació, temporalitat, estacionalitat laboral, i que ja voldrien gaudir de la rutina que fa rendible la T-Usual. Fins i tot l’ajuntament de Barcelona, d’evidents compromisos socials i ambientals, acaba sent víctima de l’estratègia del pegat, recurs hegemònic quan es pretén evitar una reforma integral. Aquesta passa per un model holístic i de lideratge públic, que comporti les mateixes facilitats i exigeixi els mateixos compromisos amb independència del nivell de renda. Del lloguer per trajectes, no tan sols en bicis, sinó en motocicletes i cotxes (e-sharing), a l’ampliació dels serveis de la flota de taxis, de la cobertura i intensitat de la xarxa de transport urbà, a la millora dels carrils bici, els elements semblen suficients com per dissenyar una solució que sigui a un temps equitativa i sostenible.

Tornant a Greta, en un dels seus primers discursos, a Katowice, fa ara un any, deia que “son els patiments de molts els que paguen pel luxe d’uns pocs”, i així succeeix amb el clima i l’espoli dels recursos naturals, però també en el món del treball i en l’àmbit de la fiscalitat. En un recent article Emilio de la Peña ens recordava que la meitat de les multinacionals espanyoles van pagar el 2016, menys d’un 3% en impost de societats. Que després vulguin passejar-se pel COP25 amb un rentat de cara verdós, que pretén situar-los a un mateix temps com problema i solució, no deixa de semblar ‘natural’. En això ens toca ser com Greta Thunberg, això és, a un temps Sancho i Quixot. I si una part de nosaltres diu que “aquells que allà s’apareixen no son gegants”, sinó empreses, hem d’escoltar amb molta atenció a l’altra veu quan respongui: “Ells son gegants, i si tens por, treu-te del mig i posa’t en oració (), que jo vaig a entrar en fera i desigual batalla”.