Clar com l'aigua

Quan als anys setanta es va començar a vendre aigua embotellada, van ser molts els que es reien. A qui se li acudia gastar uns diners en aigua, quan aquesta sortia de l’aixeta, potser no de manera gratuïta, però sí a un preu irrisori comparat amb aquells recipients de vidre o plàstic que conqueriren el seu lloc a les prestatgeries dels supermercats. Sabem que el màrqueting no és tant una estratègia de venda, com una que persegueix l’objectiu de crear la necessitat de comprar, i aquells que ens crèiem al marge de l’agressivitat dels departaments comercials de les multinacionals, vam haver d’acabar reconeixent què, maleïda la gràcia, l’economista francès Jean-Baptiste Say tenia raó, i en un món imperfecte com el nostre, l’oferta condiciona la demanda, preferentment mitjançant una fórmula repetitiva, per la què, a través de missatges pseudocientífics i adreçats a canalitzar el desig per la salut i el benestar, primer generen la incertesa, per després col•locar la necessitat i la ‘seguretat’ que vaticina l’adquisició del producte. Així, qui abans bevia sense pensar-s’ho dues vegades de l’aixeta, una vegada que la publicitat va fer el seu efecte, venent les propietats de l’aigua ‘pura’, rejovenidora, que bevien homes i dones potser de temples platejades, però sempre delgats i somrients, terminà per carregar a la seva cistella de la compra, disciplinadament, aquelles ampolles miraculoses que prometien esveltesa i salut.

Avui, tot i que per a la immensa majoria resulta prohibitiva l’aigua de les illes Fiji, o la que extreuen del gel de l’arxipèlag de Svalbard, a 94€ els tres quarts de litre, són legió els que es deixen portar per la imatge atàvica de les fonts d’alta muntanya, per noms exòtics que prometen l’elixir de les neus de les glaceres, i acaben pagant fins a 500 i mil vegades més del que costaria calmar la set amb l’aixeta desnonada de la cuina. Fins a quin punt el negoci és rodó, o, vist d’una altra manera, pequem de crèduls a l’hora de fer-li el joc al màrqueting, ho posà en evidència l’escàndol de l’aigua de marca ‘Dasani’, introduïda per Coca Cola ara fa quinze anys al mercat del Regne Unit, i que, com quedà demostrat, era aigua corrent distribuïda per la companyia d’aigua del Tàmesi ‘Thames Water’. És clar què per tal de desarmar les suspicàcies, el departament comercial de la multinacional nord-americana justificà la plusvàlua (350 vegades el preu de cost), argumentant què, per a produir aquella aigua, aplicava un procés d’osmosi inversa, que s’inspirava, ni més ni menys, que en tecnologia ideada per la Nasa per a les seves naus espacials. Però, per cara d’astronautes, la que se’ls va quedar a les més de 4.000 persones què, fa ara tres anys, van tenir que descobrir, dolorosament, que la gastroenteritis que sofrien, provenia, no de les neus perpètues, sinó de matèria fecal humana que havia intoxicat l’aqüífer d’una planta envasadora dels Pirineus.

Aquest any, l’aigua ja és, i van quatre de consecutius, líder de vendes, i el negoci de ‘l’or blau’ mou prop de 1.400 milions d’euros al nostre país. La demanda d’aigua continua creixent i les previsions ens diuen què, els propers cinc anys, aquesta augmentarà en un 8,5%. Una bona part del mig bilió d’ampolles de plàstic que es produeixen anualment, es destinen a comercialitzar l’elixir de suposades fons miraculoses, tot i que seguim sense disposar d’evidències científiques que l’aigua embotellada sigui més sana o segura que la de l’aixeta. El que sí s’ha demostrat és que el 90% del preu que paguem no és pel seu contingut, sinó pel continent, això és, el plàstic. Per a produir-lo es necessiten, de mitjana, altres 8 litres d’aigua i, segons Greenpeace, en el 80% dels casos, acaba el seu trajecte comercial, contaminant el medi ambient, aquí o a Malàisia. D’això se’n diu ineficiència econòmica, tot i què, en el cas del sector de l’aigua envasada, no llastra el PIB, que no comptabilitza externalitats negatives, ni es té tampoc en compte el seu efecte sobre la pobresa mundial, a l’hora de mercantilitzar un dret bàsic, universal, aquell de l’accés a l’aigua potable, que avui se li nega a prop de 700 milions de persones al món.

La història de l’aigua embotellada, com a ‘commodity’, coincideix en el temps amb l’expansió del neoliberalisme, i reflecteix amb fidelitat algunes de les seves claus més corrosives. Per a interpretar-la críticament, ens podem servir de la imatge que ens traslladà Bruce Lee en la darrera entrevista que li van realitzar, i que fou divulgada per un celebrat anunci publicitari. En ell l’artista marcial comparava a l’ésser humà, amb l’aigua, que no té forma pròpia i adopta a del recipient que omple, ja sigui una tetera, una ampolla d’aigua o la pròpia ment... I l’aigua pot fluir o pot colpejar... També a la humanitat se la pot entendre com un cabdal històric en la lluita pel progrés, que adopta les formes que imposen els sistemes i ideologies. En aquest cas el neoliberalisme i la mercantilització, serien, en termes espirituals, la cultura de l’aigua embotellada.