Presos polítics, polítics presos

Un dels temes que més polseguera aixeca actualment, és, sens dubte, la utilització del concepte ‘pres polític’ per a referir-se als 9 activistes i polítics recentment sentenciats pel Tribunal Suprem. El rerefons de l’assumpte és doble: La suposada naturalesa ‘política’ del procés pel qual han estat jutjats, i el que això comportaria en termes de descrèdit per a la qualitat democràtica del nostre sistema de govern. Davant aquesta hipòtesi, la resposta majoritària és la de preservar el concepte de ‘pres polític’ exclusivament pels règims autoritaris, el que sembla obviar la qualitat orgànica de tota democràcia i la seva vulnerabilitat, especialment en ares d’un estat d’excepció. En el nostre cas, els 9 encarcerats complirien com a mínim amb el primer precepte que requereix tot ‘presoner polític’, això és, la no utilització de la violència, quedant pendent d’anàlisi el segon, l’existència o no d’un caire polític, ja sigui en la motivació del pres, o en la que inspira a les autoritats a l’hora de jutjar-lo.

En la causa 3/20907/2017 sembla evident que aquesta inspiració es fa palesa com a mínim en dues qüestions no menors. En primer lloc, l’acusació per rebel•lió serví de coartada per a justificar unes mesures cautelars desproporcionades, com son l’empresonament provisional sense fiança, la suspensió de l’exercici de la condició de càrrec públic, i el trasllat del cas al Tribunal Suprem. Com s’ha vist a la sentència, l’acusació per rebel•lió, dictada tot i que era evident l’absència de violència, constitutiva per aquest tipus de delictes, no tenia fonament, encara que sí va tenir conseqüències evidents per a la qualitat jurídica del procés. Però l’acusació va servir a més per introduir el delicte de sedició. Aquest, en paraules de José Maria Mena, se l’imprimí una dimensió política, tot i que es tracti d’un delicte contra l’ordre públic, i es va fer així per a evitar, precisament, una sentència per delicte de desobediència què, en opinió de molts i de moltes, hauria sigut la més apropiada.

En qualsevol cas, si llegim als cronistes del procés judicial, una tercera qüestió no menor que salta als ulls, és fins a quin punt la redacció de la sentència obeí menys a la voluntat d’entrar en fons en la qüestió, que al fet de blindar preventivament els arguments davant qualsevol revisió per part d’altres tribunals, el que suggereix intencionalitat. Com resumeix de manera ajustada Javier Pérez Royo, si el Tribunal Constitucional parlà per veu del PP amb la sentència 31/2010, el Suprem sembla haver-ho fet amb la sentència del Procés, executant ambdues institucions la política territorial d’un PP, amb mínima representació a Catalunya. El temps dirà si el Tribunal Suprem fou o no independent, i si és o no desproporcionada una sentència que condemna a 9 activistes i polítics e penes que equivalen a les d’homicidi o d’agressió sexual a menors, però sembla com a mínim legítim, que hi hagi qui denunciï el caràcter polític del procés, de les condemnes dictades, i subsegüentment, dels presos i preses.

La sentència corrobora fins i tot la idea que els 9 encausats i encausades en cap moment van arribar a representar una amenaça per a les institucions. El que sí sembla obvi és que les brutals condemnes sí comporten una hipoteca que deixa en suspens el funcionament normalitzat de la nostra democràcia, i mantindrà tens el fil del conflicte territorial i polític. Especialment quan en la sotsobra permanent del Parlament, i en la seva caixa de ressonància mediàtica, el que prolifera son la malvolença i el jull. La figura política que promou el establishment i què sembla dissenyada per a paralitzar la vida pública i tancar-nos encara més en el nostre closca existencial, és aquell que per tal de prosperar requereix d’un conflicte que revisa i recrea permanentment. És el polític pres de sí mateix, de la seva cobdícia i de la seva incapacitat, aquell que margina i injuria al que pretén intervenir, criminalitza a l’equidistant, i parla, invariablement, des de la potestat que creu que li imbueix un suposat lideratge moral.

Qui utilitza els conflictes per a medrar, i obvia el fonament democràtic més evident, aquell que ens diu que la política està al servei del conjunt de la societat, no hauria de ser considerat polític. La polarització i hipocresia, el menyspreu i el messianisme potser serveixin per augmentar les audiències, però per descomptat que no generen qualitat democràtica ni cohesió social. Els polítics piròmans, els oportunistes i cínics potser serveixin per convertir la democràcia en un espectacle, però aquest circ romà, al final del dia, tan sols dona de menjar a les feres. El polític pres de sí mateix, de les seves contradiccions i de la seva pròpia incapacitat, és avui la major amenaça per a la nostra democràcia. Per la seva volubilitat davant aquells que mantenen ben agafades les regnes. Pel descrèdit que comporta per a la política en majúscules, aquella sense la qual no hi pot haver ni emancipació, ni llibertat.