Digital i públic

La plantilla de l’Instituto Nacional de Seguridad Social de la Província de Barcelona s’ha reduït els darrers 20 mesos en prop d’un 8%. Com en el cas d’empreses que amortitzen llocs de treball, tot i incrementar els seus beneficis, també el sector públic fa coincidir la millora dels seus ingressos (en aquest cas un increment interanual del 8,17% en ingressos per cotització), amb una reducció permanent dels seus efectius. Per desgràcia el INSS de Barcelona no suposa cap excepció. La plantilla de l’Administració pública de l’Estat s’ha reduït en un 14% des del 2011, assolint mínims històrics en els registres marcats en temps de democràcia. Les raons son evidents. De la reducció de la taxa de reposició amb Zapatero, el 2009, es passà a deixar de reposar les baixes vegetatives sota la presidència de Mariano Rajoy. Passada la crisi, avui la taxa de reposició és del 100%, però lamentablement això no suposa sinó congelar el dèficit de funcionaris/àries que van forçar les retallades imposades pel règim de l’austeritat.

L’envelliment dels treballadors públics posa vent en les veles dels més crítics amb l’estat del benestar. L’edat mitjana de l’administració ha passat dels 46 anys, el 2004, als 52, aquest 2019. Els propers 10 anys es jubilaran més de la meitat dels funcionaris, i hi ha qui somnia amb què l’extinció vegetativa de la funció pública comporti, tard o d’hora, l’obsolescència programada del propi sistema. El desprestigi que s’ha vessat contra el funcionariat, sembla haver aconseguit marginar del debat la possibilitat què l’automatització no reverteixi en una reducció de la despesa, sinó en una millora del servei. I és què si en l’indústria i en sectors com el financer, la lògica dictada per l’interés privat comporta què, de manera invariable, l’amortització de llocs de treball es traslladi a una millora de l’estructura de despesa, aquesta lògica, en tot cas, no hauria de ser la de l’interés públic, on la millora de l’eficiència i de la productivitat, hauria d’incidir en una millora de la qualitat del servei.

Aquest és tan sols un dels aspectes on la digitalització funciona com llança neoliberal en contra de l’estat del benestar, per acceptar-se, sense reticències ni debat, que l’automatització ajudi a ‘aprimar’ el pes de l’administració pública en l’economia. Un segon àmbit on la revolució tecnològica treballa en contra dels interessos d’un estat fort i de la seva responsabilitat davant el interès col•lectiu, és en l’àmbit de la innovació. L’administració pública es mostra rígida a l’hora d’abordar transformacions tecnològiques dels seus propis serveis, preferint finançar i externalitzar aquelles experiències més innovadores. Com s’està experimentant en bona mesura en la formació, la comunicació o la mobilitat, sembla com si en termes d’evolució i de progrés tecnològic, l’estat es donés per satisfet amb un unamunià ‘que inventin ells’, cedint prospectiva, iniciativa i rèdit al sector privat, singularment en el cas de les grans companyies tecnològiques.

Però on la retirada d’allò públic és més notòria, és en la regulació del valor afegit que genera la transició a l’economia digital i especialment en la gestió de les dades. Aquí es fa palesa la manca de voluntat o de capacitat per a fiscalitzar la nova economia, però també de protegir a aquells i aquelles que generen aquest valor, ja sigui en qualitat de ‘treballadors’ o d’usuaris. Escrivia recentment Daniel Innerarity “Tant el microtreball mal remunerat com l’ús de les dades que els consumidors proporcionen sense cap remuneració, impliquen una radical transformació del capitalisme que ara pot prescindir de la figura de l’assalariat i els seus inconvenients”, i l’estat sembla situar-se al marge d’aquesta transformació deixant el lideratge de la revolució social i econòmica que comporta aquesta transformació en mans d’empreses, la principal prioritat de les quals és, essencialment, la de constituir-se en autèntics monopolis.

Ho hem vist fa ben poc amb el pagament de mig milió d’euros per part de l’Instituto Nacional d’Estadística a grans companyies telefòniques per tal de recollir dades de telefonia mòbil. Com recorda Carlos Martín Urriza, la llei de la Funció Pública habilita a l’INE a exigir aquestes dades, però tot i així, ja fos per falsa contenció o per contaminació corporativa, preferí renunciar a aquesta potestat. Aquest detall corrobora fins a quin punt és necessari exigir responsabilitat i estratègia al govern en l’orientació i la gestió de la revolució tecnològica. De la mateixa manera que no té sentit parlar de la transformació del ‘treball’ en la digitalització, sense parlar al mateix temps de la transformació de la ‘propietat’, tampoc ho té parlar de transformació tecnològica, sense parlar de la transformació de l’estat, per tal de garantir un futur on no siguin excloents allò digital i allò públic.