Diners gratis

Que al Banc Central Europeu conviuen falcons i coloms ho sap tothom. Menys conegut és el fet que el presideixi un vampir. Així com a mínim pinta la premsa groga a Mario Draghi, al que presenta com a compte Draghila, per xuclar-li la sang, això és, els seus estalvis, a la classe mitjana alemanya. Les darreres mesures d’emergència preses pel BCE a mitjans de setembre, amb una baixada de tipus, la reactivació de la compra de deute públic i estímuls als bancs que traslladin el crèdit al teixit productiu, no s’ha encaixat gaire bé. Tot plegat no fa sinó aprofundir en la paradoxa insoportable per la que es retribueix a qui demana diners prestats, però no al que els diposita, i posa en evidència fins a quin punt les polítiques de devaluació competitiva inspirades pel Bundesbank ens han posat al llindar de la deflació.

Mentre el Financial Times filosofa sobre si ha arribat o no l’hora de resetejar el capitalisme, i altres, com Frances Coppola, es pregunten si no seria més senzill fer arribar directament l’expansió monetària a les llars, Draghi no deixa de llençar diners a la caldera de l’economia financera, sense aconseguir la necessària pressió en l’economia real, que és presa de l’astènia productiva. Els diners es queden als balanços dels bancs, s’utilitzen per a desenteutar-se o per repartir dividends, però no es traslladen a l’economia real. Els 2,4 bilions que s’han injectat, dues vegades el PIB espanyol, al llarg dels últims cinc anys, no han servit per a impulsar eficiència i innovació, ni per a fer front als reptes que urgeixen en termes de desigualtat, de canvi climàtic, o en l’àmbit tecnològic.

Els diners es regalen, però no serveixen sinó per elevar els preus dels actius financers que beneficien als que més tenen, per a financiaritzar encara més àmbits de primera necessitat com l’habitatge, o per mantenir empreses ‘zombi’ que sobreviuen tan sols mercès a la liquiditat que el ‘vampir Draghi’ els fica directament per vena. Els diners no arriben a les inversions, ni milloren la productivitat, ni fan front a l’atonia econòmica. La trampa de liquiditat a la que ens hem endinsat, mostra els límits del capitalisme financer i ens recorda, com a Mides, que l’or no es menja. Però tot i que Maynard Keynes emergeixi de nou d’allò més profund de les prestatgeries, i la inversió pública recuperi centralitat en el debat, les regles d’estabilitat imposades en 2011, tanquen la porta a una intervenció real en termes macroeconòmics.

El important deute acumulat per alguns països per la malaptesa de les regles de la Unió Monetària per una banda, i les limitacions en els ingressos que comporten la competència i devaluació fiscal a la baixa, per l’altra, impossibiliten que les polítiques fiscals prenguin el relleu d’una política monetària exsangüe. L’alternativa que es planteja així, és l’enèsima fragmentació de l’Unio Europea via intervenció selectiva, això és, els estats més endeutats, aquells que pitjor parats van sortir de la crisi, amb el gota a gota del crèdit barat, els altres, a inventar i fixar les regles del futur teixit productiu, gràcies a les transferències financeres facilitades per la goverança europea al llarg dels darrers anys. Tanmateix, aprofundir en l’asimetria industrial i econòmica no donarà cap resultat i posarà en evidència, encara més, com és un rerefons hegemònic el que inspira bona part del projecte europeu.

Europa, com la resta del món, s’enfronta als límits amb els que s’ha topat el capitalisme rentista, i encara un mateix repte, el de retornar el protagonisme a l’economia productiva. En aquest sentit és prioritària una banca d’inversió europea amb una forta dotació econòmica per una banda, i activar transferències europees en base a drets socials, començant per l’educació. És inajornable una política fiscal comuna que resisteixi l’influència de les grans corporacions i que doni prioritat al treball i a la iniciativa. Si la prioritat radica en què els diners no es podreixin en trulls financers fins a gangrenar el teixit productiu, el que haurà que començar a facilitar és, també, la traçabilitat dels diners. Davant l’aparent obsolescència del capitalisme, s’ha de plantejar també noves preguntes, i una de les més urgents que ens hem de posar avui, no es qui ‘té’ els diners, sinó ‘què’ és el que fa amb ells, i com i en quins termes beneficia amb la seva gestió el benestar del conjunt de la població.