Silenci ensordidor

El setmanari ‘Der Spiegel’ dedicà el seu primer número de novembre a la llibertat d’expressió. En ell trobem algunes informacions sorprenents, com per exemple, que dos de cada tres alemanys que van participar en una recent enquesta, confessessin que posaven molta cura a l’hora de prendre posició en públic sobre qüestions com la immigració o el règim nacionalsocialista. L’autocensura és una pràctica estesa, i no tan sols a Alemanya. Explica en bona part l’èxit de personatges plans, com Trump u Orban, que acaben dient, des de la suposada autoritat que els hi imbueix el seu paper públic, allò que els demès prefereixen callar. No els acompanya la raó, però quan airegen les misèries que a tants i tantes se’ls podreixen entre orella i orella, contagien un efecte catàrtic, d’alliberament i alleujament momentani.

Un dels autors ressenyats al setmanari, Timothy Garton Ash, recomana que anem amb compte amb posar límits. Més llibertat d’expressió, això és, menys contenció, porta a més diversitat d’opinió, i això comporta més debat i més tensió, però alhora desactiva complexos i li retira la seva posició de preeminència i de portaveu a aquesta mena d’il•luminats. Una societat que pateix de l’extensió de l’autocensura, no és millor que una on prevalgui la censura, però potser està més malalta. Si la censura suposa un desordre letal per a la democràcia, l’autocensura elimina tota substància i perspectiva que aquesta pugui tenir, anul•la els contrastos, el color i els timbres d’opinions i arguments, i condemna el discurs públic a l’apatia, a la lletania del greuge, a la celebració de la ximpleria i de l’exabrupte.

Si a l’estat espanyola la censura va recuperar actualitat amb la llei mordassa, el 2015, poc abans de les eleccions hi va haver un nou avenç amb el decret llei que facilita l’adopció de mesures urgents per raons de seguretat en matèria d’administració digital, o, el que ve a ser el mateix, la capacitació perquè el govern pugui vetar i desaiguar marejades i tsunamis d’opinió. Sembla que per una banda una majoria silenciosa es conté massa, i per un altre, hi ha qui pretén incidir perquè encara es contingui més. Quan no s’acarnissa amb cantants de rap i titellaires, decideix posar-li sordina als fòrums on, a l’empara del grup, clan o facció, es cou la lletra gruixuda. Pel bell mig està el paper dels mitjans, i com aquests gestionen el major bé públic en termes de coherència social, que és el criteri, i pel qual tenen un paper determinant com a portaveus i líders d’opinió, els nostres representants polítics.

Amb la repetició de les eleccions hem assistit a l’intent d’instrumentalitzar en l’esfera pública la barroeria institucionalitzada de l’extrema dreta espanyola. L’escenificació que suposà la retransmissió, el passat dia 4 de novembre, de l’únic debat televisat, mostrà com la dreta suposadament civilitzada, però també el president del govern, deixaven passar l’oportunitat per a posar en evidència les mentides de qui s’ha erigit en candidat ultramontà i portaveu del més ranci franquisme. El tacticisme i el càlcul demoscòpic van donar veu així al greuge visceral, supremacista, masclista i homòfob, que aprofità la caixa de ressonància televisiva per a perfilar l’estratègia de la ximplesa, la del ‘menteix que alguna cosa queda’ i del ‘qui calla atorga’. El resultat de les eleccions del 10N ha deixat clar fins a quin punt l’estratègia de la por suposà i suposarà sempre un retrocés democràtic.

Els 52 disputats i diputades de Vox haurien de ser una crida d’atenció per a corregir els immensos errors comesos des de dues perspectives: la del càlcul polític i la del sensacionalisme mediàtic. L’ascens de l’extrema dreta hauria d’apel•lar a la responsabilitat, en primer lloc, dels dirigents polítics. És inexcusable que el líder del PP eviti entrar en polèmica amb l’extrema dreta, per no perdre recolzaments, i ho és també el silenci del PSOE, per tal que Vox s’esplaï fins a sembrar el pànic en l’electorat. En segon lloc, s’hauria de situar el periodisme davant el dilema que una bona part dels i les professionals semblen obviar. O es deixa de promoure el sensacionalisme donant carta blanca al franquisme embravit perquè difongui les seves mentides i oprobis, o la situació amb la que ens podem trobar, és que finalment sigui la pròpia extrema dreta la que marqui el discurs hegemònic, i acabi per posar límits a la llibertat d’expressió i de premsa.

És hora ja de posar en evidència el caràcter anticonstitucional de les propostes de la ultradreta, i de desarticular amb claredat meridiana i pública les mentides amb les que es pretén intoxicar el bé comú que més apreciem, el nostre sistema democràtic.