L'home de plàstic

Ja el títol de la monumental obra d’en Ramiro Pinilla: “Verds valls, colines roges”, recull el conflicte central al voltant del qual s’articulen les histories que omplen les seves més de 2.000 pàgines. La tradició i l’identitat ancestral, això és, les verdes valls, davant la desacralització que comporta la revolució industrial i les seves colines roges. La lluita entre l’home de fusta, que viu del bosc i del mar, i l’home de ferro, addicte al progrés, al vapor, al magma, que furga dins les entranyes de la terra buscant-hi carbó i metall, i explota sense contemplacions als desheretats, aquells i aquelles que no disposen més que de la seva força de treball. La trilogia de l’autor basc descriu amb estimulant ironia aquest conflicte entre dos móns, i com evoluciona dins aquest flux enterbolit, el nacionalisme, en un trànsit traumàtic des de l’identitat tribal i familiar, a una altra que s’afirma en el marc de l’estat.

Diu un dels personatges d’aquesta magnífica saga què “el progrés és un monstre que es devora a sí mateix”. Ho fa mitjançant gargamelles metàl•liques, enfonsades les urpes al fang rogenc q nega l’entrada a les mines. Ho fa des d’avions i màquines, que destrueixen amb bombes relluents caserius indefensos, escombrant turons i tàlvegs. Don Manuel, el mestre covard i lúcid a un temps, elucubra impotent sobre aquesta pesta metàl•lica vermella, que acaba amb tot, mentre l’antagonista, l’estrany Efrén, industrial i fill pròdig, es delecta en la superioritat del metall proclamant: “Desistiu imbècils: Tan sols existeix el ferro”. La magistral història de tres estirps, la dels Altube, els Baskardo i la fundada pel personatge més obscur de la trilogia, que no té ni nom, arrenca molt enrere, i es consumeix a l’arribar als anys seixanta, en els albors d’una nova transició que ho tornarà a canviar tot; amb la reconversió industrial, la revolució tecnològica, la hipertextualitat i el consum.

No hi ha dubte que el prototip humà d’avui ja no és el del ‘home de ferro’. Amb ell s’han extingit el conflicte de classes en la seva versió primigènia, però també el contracte social que sembrà una pau que mantingué viva la il•lusió d’una transformació real, al llarg de més de tres dècades. S’ha perdut així el paper que es reservava al mèrit, la qualitat o la capacitat, en una arquitectura social dotada encara d’un flamant ascensor social, i a canvi s’han propagat els usos neofeudals d’una economia financera que ha relegat a segon terme l’economia real, en la mateixa mesura en la que el creixement ha relegat el progrés, o l’èxit, l’honestedat. El motlle o arquetip de l’ésser que es reafirma en el llindar del segle XXI, és de superfície polida, i vesteix colors primaris, tot i que estiguin fets de la medul•la negra i viscosa que s’arrenca a l’espina dorsal de la terra. En la mateixa mesura, sota la seva aparença afable i mundana, flueix la flema de la cobdícia i l’humor ocre d’un nihilisme feroç.

L’home de plàstic sembla més civilitzat que el ‘home de ferro’, però amb el seu culte a l’obsolescència i al crèdit, amb la seva permanent estratègia de venda, resulta fins i tot més corrosiu. Si el medi natural dels industrials era l’estat fort, el del paradigma al que ens enfrontem avui, defensa l’estat feble, i posa en el seu lloc l’empresa, tòtem omnipresent en un món globalitzat. Quan fa encara trenta o quaranta anys, era fonamental tenir un interlocutor neutral que escrigués les regles, avui del que es tracta és d’escriure-les mitjançant la coacció que exerceixen lobbistes i financers, fins que prenen cos i forgen en convenis fiscals, contractes milionaris, o grans acords comercials. La competitivitat cedeix així el seu espai al monopoli, i la cultura que s’imposa, és la del poder, en la seva versió més descarnada i àcida.

Si la resistència a l’ideari del ‘home de ferro’ s’articulava en la lluita de classes, i es posava límits als seus excessos mitjançant l’organització del treball i el desenvolupament democràtic, l’home de plàstic es serveix de l’individualisme, del solipsisme tecnológic i del consum, per a eliminar tota resistència. Els seus bucs insígnia, les grans empreses tecnològiques imperen en les xarxes i retícules, escrivint el mapa ocult de la nostra societat, fins en els més petits detalls, pet tal d’assolir un avantatge sistèmic. Davant això no queda més que lluitar per mantenir la sobirania social en els dos àmbits en els que s’estructura qualsevol organització humana: la propietat i el treball. Com escriu el jove Asiaín en el seu primer butlletí amanuense a Getxo: “Voleu que uns homes no oprimeixin als altres? Doncs impediu que tinguin poder per a oprimir-los!” El repte segueix viu i ha canviat ben poc, des de l’home de fusta i de ferro a aquell que avui ens condemna, des del seu món de plàstic.