Falsos debats

La caiguda dels beneficis industrials a Xina a principis d’any sembla confirmar un canvi de cicle de l’economia mundial. En un article recent, Michael Wendl ho explicava amb dos arguments no excloents: la saturació dels mercats l’un, la feblesa estructural de la demanda per la creixent desigualtat, l’altre. Quan els pronòstics més optimistes anuncien que ens enfrontem a una desacceleració controlada que estabilitzarà el creixement en taxes més moderades, és hora de fer balanç d’allò obvi. Així l’informe 4/2018 de l’IEB, mostra com el 80% del patrimoni desviat a caus fiscals prové del 0,1% més ric de la població (el 50% prové de l’0,01%), mentre les grans empreses hi apalanquen el 36% dels seus beneficis. El canvi de cicle respondria així en primer lloc, a la descapitalització permanent de l’economia real, mitjançant el frau i l’elusió fiscal, i la devaluació progressiva de les rendes del treball.

El canvi té relleu a més per altres dues qüestions que no son menors. Per una banda el capital promou el deute dels estats, perquè aquest confereix més poder que el que es pugui assolir al mercat mitjançant l’inversió en l’economia real. Per un altre, el deute que més creix, és el de les pròpies empreses, en el marc d’una enginyeria financera que ha canviat els paràmetres, i que fa que el fracàs als balanços, fins i tot la ruïna dels inversors, no suposi cap obstacle seriós per a triomfar com a empresari (Trump). És en aquest context que cauen les inversions públiques i privades. Les primeres per esquilmar-se els ingressos i les segones per anticipar-se la depressió de la demanda pels baixos salaris, i llastrar-se així la productivitat. En definitiva, la pregunta central que es planteja avui és, com poden els estats revertir la política de redistribució, per tal d’assegurar el reflux dels beneficis del capital al teixit productiu?

La descapitalització de l’economia real i dels seus tres principals redistribuidors, això és, la fiscalitat, el treball i l’estat del benestar, s’anuncià des dels anys 70, però s’ha radicalitzat amb la crisi. Avui, a l’estat, tot i haver-se recuperat i fins i tot superat el llindar dels beneficis d’abans del 2008, es recapta un 37% menys, i el treball tributa, en terme mig, el 15%, per un 9% el capital. Ens trobem davant una doble paradoxa. En relació a la redistribució vertical, assistim al que un periodista batejà amb encert com la ganga d’un creixement sense redistribució, que posa en qüestió la funció social dels beneficis empresarials. A la redistribució vertical, tot i que es pretengui contraposar la ‘modernitat’ de la globalització econòmica, a ‘l’obsoleta’ sobirania social, en realitat el que té lloc, és una lluita sense quarter per l’hegemonia comercial mundial, d’innegable identitat ‘nacional’.

No es tracta tan sols de Xina i els EEUU, sinó de la política del dret hegemònic al superàvit comercial, desenvolupada per altres potències, també europees, que tenen en el mercantilisme la seva principal bandera. En un món finit, amb seriosos problemes de sostenibilitat, és hora ja de superar els prejudicis del ‘supremacisme’ sociocultural i industrial, i que es comencin a equilibrar les balances comercials, al temps que es globalitza la fiscalitat i el dret del treball. És el moment de revisar axiomes com la corba de Laffer, que suposadament permet conciliar menys impostos amb una major recaptació, o, encara més important, la llei de Say, que ens diu que “la producció de bens en un sistema econòmic implica una demanda agregada que és suficient per a comprar tots els bens que s’ofereixen”, una autèntica relíquia ideològica que justifica, encara avui, un augment permanent de la producció.

Com mostrà Keynes, l’error de Say rau en la suposició que els diners s’utilitzen només com intermediari. Però com mostren els caus fiscals, el capital son també diners ociosos, reserva de valor, que fa que la demanda agregada pugui ser menor que l’oferta, i que pugui donar-se, de manera simultània, producció i desocupació. Aquesta dimensió, la de l’economia financera, és el problema central que es pretén dissimular, i del que es vol distreure en els debats interessats de la digitalització i l’adveniment del món dels robots. Mentre alguns es rendeixen a aquest discurs amb faules com l’impost a les màquines, altres, com Paul Krugman, recorden que el problema prové de la pèrdua de correlació de forces, la dominació hegemònica d’un neoliberalisme que transmuta la democràcia en un espectacle que es reserva pel amfiteatre dels mitjans, però que es censura al cor de l’economia.

Ens recorda Michael Wendl al seu article què “allò que comporta canvis substancials son les conseqüències de la globalització que es radicalitza amb els tractats de lliure comerç, les que comporta la financiarització de l’economia sobre els mercats de treball, sobre la protecció social i sobre la comprensió democràtica dels estats.” Davant debats apocalíptics sobre la tecnologia, que no persegueixen sinó confondre els termes de l’equació, s’haurà de plantejar fins a quin punt és o té interès econòmic la governança de Davos, del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, i si no haurà arribat ja l’hora d’ajustar-li les femelles a l’autòmata, què, amb el seu desgovern, posa en solfa l’estabilitat i el progrés global.