Desigualtat i conflicte polític

Fa un any en Thomas Piketty publicava un estudi sobre desigualtat i conflicte polític. En base a la anàlisi d’enquestes postelectorals realitzades al llarg dels darrers 70 anys a França, Regne Unit i els EEUU, el reconegut economista francès intentava respondre a una qüestió central: Com s’explica que la creixent desigualtat, que s’ha instal•lat des dels anys 80 a Europa i els EEUU, no hagi comportat més polítiques de redistribució? La resposta per a ell rau en la profunda transformació que ha experimentat l’electorat. Si a França, per exemple, a la dècada dels cinquanta, es donava l’equació que, a menys nivell educatiu més vot a l’esquerra, 50 anys després, passa el contrari. Avui ha augmentat el nombre de persones amb més educació, i aquestes donen, de manera majoritària el vot a l’esquerra, però, alhora, el vot dels i les electores amb menys educació s’ha diversificat.

Suggereix Piketty que per a entendre el populisme, és necessari entendre l’elitisme, i aquest s’articularia avui com a ‘élite múltiple’, amb dos élites, la dels que tenen educació superior, i la tradicional, dels que tenen patrimoni i alts ingressos. Al marge d’aquest elitisme hauria quedat el grup social més nombrós, amb baixos ingressos i poca educació, que, o bé hauria engruixit l’espectre de l’abstenció crònica, o s’alinearia en bona mesura, amb el vot reactiu que és característic de les propostes populistes. Aquí l’economista de la desigualtat situa l’aparició d’un nou factor, l’eix globalització/migració, que hauria canalitzat, de manera paral•lela a l’auge neoliberal i la pressió creixent sobre el sistema del benestar, la desafecció, el malestar i la frustració d’aquells i aquelles que han deixat de banda la identificació amb la seva condició i classe, per a alinear-se amb propostes enfocades principalment en la identitat nacional.

La competitivitat mundial, amb fluxos il•limitats de capitals, mercaderies i persones, hauria evitat així el debat sobre la redistribució vertical per a traslladar-ho a la horitzontalitat de l’enfrontament entre països i economies. El canvi produït comportaria, segons Piketty, una translació dels pols magnètics, d’un eix centrat en la redistribució de la riquesa, a una altre entre globalistes (elevats ingressos, molta educació) i nativistes (baixos ingressos, poca educació). L’estudi mostra com no hi ha una coincidència rellevant entre els que afavoreixen la igualtat (52%) i la migració, i, de fet, com es mostra a partir de la anàlisi de les darreres primàries presidencials franceses (2017), existirien fins a quatre opcions a analitzar amb molta cautela: la d’aquells que afavoreixen igualtat i migració )Mélanchon), desigualtat i migració (Macron), igualtat sense migració (Le Pen) i desigualtat sense migració (Fillon).

Piketty ha anunciat que la anàlisi realitzada en una primera fase, s’ampliaria en una segona a altres països entre els que figurarà també el nostre. Com ha mostrat el 28A, les opcions ‘populistes’, això és, centrades no en la redistribució de la riquesa, sinó en l’eix globalització/migració, han quedat com a mínim dissimulades, tant per la seva aparent derrota, com per ser més present la qüestió ‘nacional’ que el factor ‘migració’. De fet, la ruptura del bipartidisme sembla haver-se construït aquí, en primer lloc, sobre un altre element aliè a l’estudi de l’equip de Piketty, la corrupció, que al seu moment reorganitzà el mapa electoral, i no en base als eixos de justícia social i migració, sinó els de justícia social i renovació democràtica. La irrupció del discurs obsessiu de la unitat i del greuge nacional, hauria comportat després, en aquest panorama ja estellat, una nova fragmentació.

En qualsevol cas paga la pena interioritzar el concepte d’élite múltiple, com eix de segmentació social al nostre país, perquè, si fa ben poc, encara es donava un procés d’ampliació permanent en el segment de l’educació superior, els darrers anys, i gràcies a l’elitisme del partit popular, aquest s’ha frenat i amb ell el principal ascensor social que encara era operatiu. Al mateix temps la notòria pobresa i precarietat laboral que s’ha instal•lat en el mercat laboral ha comportat un desarrelament ideològic i una frustració política en moltes persones, que ja no voten per transformar la seva condició, sinó per castigar el sistema que els ha marginat. En aquest sentit, la nova majoria d’esquerres, que esperem vulgui posar en valor Pedro Sánchez, hauria de tenir en l’educació i la qualitat del treball els seus eixos centrals d’acció política. Per tal de frenar el populisme i l’obscurantisme fins i tot religiós que enrareix i deprimeix l’ambient polític, però sobre tot per avançar en la cohesió i justícia social que reclama la majoria de progrés d’un país en hores baixes.