El cor social d'Europa

Potser fos un bon presagi. Quan les delegacions sindicals van arriba, fa dues setmanes, al 14è congrés de la Confederació Europea de Sindicats a Viena, es declarava una crisi al govern austríac, format pels democratacristians i l’extrema dreta del Front Popular. Als pocs dies d’emprendre els 600 delegats i delegades el seu retorn, el president Kurz presentava la seva dimissió, posant fi a un dels governs de la vergonya que han prosperat a Europa els últims anys. Sense dubte la relació és causal però no deixa de ser suggerent en l’àmbit de les eleccions europees i del debat sobre el paper i l’influència que pot exercir el sindicalisme a Europa, i, molt especialment, sobre la deriva reaccionària d’alguns governs què, en bona mesura, es recolzen en el vot de les classes populars. Paga la pena recuperar en aquest sentit un article de Colin Crouch sobre afiliació i poder sindical, que fa ara dos anys, situava algunes premisses interessants.

La qüestió de fons d’aquest text és senzilla. Es tracta de si la pèrdua d’afiliació que s’ha produït gradualment des dels anys vuitanta a tota Europa, ha suposat un declivi en l’influència dels sindicats, i, si, a l’hora de legitimar-se aquests, pesa més l’influència política o la correlació de forces amb el capital. Per respondre a aquesta pregunta Crouch descriu les paradoxes que s’han produït en el cor de les organitzacions sindicals. Així, mentre les que treuen la seva força de la mobilització han tingut que enfrontar un cert declivi en la seva capacitat de convocatòria, les que es fan fortes en la negociació s’han vist arrossegades a les contradiccions del mercantilisme, defensant una contenció salarial que tallava la inflació i afavoria una hegemonia comercial amb beneficis evidents per les empreses, però no tant pels ingressos salarials i les condicions laborals dels seus afiliats i afiliades.

El problema de l’inflació passà a ser així el problema de l’atur i d’ací es convertí en el repte de fer front a la precarietat i la pobresa laboral, i amb ells a l’organització d’un col•lectiu de treballadors/es que se’n sortia, en bona mesura dels paràmetres industrials. Més enllà, el politòleg britànic analitza l’influència dels sindicats a l’hora de revertir la creixent desigualtat social. Així la relació entre la força dels sindicats (en afiliació...) i la taxa de desigualtat Gini, esdevé menor abans d’impostos i transferències socials, que quan s’hi sumen aquests elements, que representen la distribució secundària de la riquesa, on té el seu àmbit d’influència el marc del diàleg social. Aquesta evidència li suggereix a Crouch que les connexions ampliades en l’àmbit polític son més importants per la influència dels sindicats, que el seu paper en la distribució primària de la riquesa, mitjançant la negociació col•lectiva.

Tanmateix a la lògica d’aquest raonament li manca potser una anàlisi cronològica. Fou la governança europea i els seus mecanismes d’ajust i de devaluació interna els que van anular la negociació col•lectiva, intervenint en la seva autonomia, i desencadenant un increment de la desigualtat. I han estat les conseqüències polítiques d’aquesta desigualtat, això és, l’augment del populisme i de l’extrema dreta, el que va fer volar les campanes i posà sobre avís a la Comissió Juncker que intentà recuperar amb urgència l’agenda social, desenvolupant el pilar social europeu i altres iniciatives. Aquesta és la situació que ens trobem després del congrés de Viena, amb un nou equip a la Confederació Europea de Sindicats i també un flamant Parlament Europeu, legitimat en les seves funcions per un augment important de la participació en un procés electoral que, a més, ha contingut, en certa mesura, el vot reaccionari.

En relació al següent mandat de la Comissió i al perfil del possible President o Presidenta, cal llegir el Manifest de Viena que emergeix del congrés de la CES, i que compta amb el recolzament de 45 milions de treballadors i treballadores europeus. Aquí la demanda central és la d’un nou contracte social a Europa que reforci la interrelació entre estat, treball i capital, i què, per tant, respecti, per una banda, l’autonomia dels interlocutors socials, i per l’altre, situï el marc legislatiu per garantir que el treball de qualitat, la redistribució de la riquesa i la inversió en el benestar col•lectiu, siguin els ponts que obrin pas al progrés i a la cohesió social. Aquest és el millor dic de contenció que se li pot posar al neofeixisme amb tal que no contamini amb la seva misèria els governs europeus. No exigeix afavorir el diàleg social en una postura de protecció cap els sindicats, sinó eliminar els obstacles imposats per la governança europea què, subjugant treball i democràcia a la dictadura dels mercats, ha acabat per corrompre el cor social del projecte comú.