'Mercadillo laboral'

Un company ens recordava fa ben poc que en la manifestació del 8 de març, un interminable cabdal de proclames imaginatives, de lemes punxants i de consignes de punteria precisa, una de les divises recava: “Qui vulgui flexibilitat que faci ioga”. El que és poc més que una ironia, amaga però una certa càrrega de profunditat. Aquells i aquelles que exigeixen flexibilitat als demés, sovint haurien de començar per exigir-se-la a ells mateixos. Tanmateix qui reclama als demés que treballin per menys, amb més incertesa i precarietat, habitualment, és inflexible pel que fa els seus propis privilegis, ja siguin salarials, blindatges o avantatges fiscals. El i la neoliberal cultiven un discurs que no estan disposats a aplicar-se ells mateixos, i quan exigeixen als demés que surtin de la seva zona de confort, per enfrontar-se al món ‘real’, ho fan emparats en una seguretat patrimonial que li manca al comú dels mortals.

Les agres contradiccions del relat hegemònic es fan especialment evidents quan de qui es parla és d’aquells i aquelles que han quedat marginades del treball, relegades a la distància higiènica que imposen les estadístiques sòcio-laborals. Recuperar, davant l’arrogància dels números, l’immediatesa de la veu i del testimoni personal, és la proposta de llibre ‘Parados en movimiento’, publicat recentment per Pere Jódar i Jordi Guiu. Des de l’indignació, amb la voluntat de desemmascarar falsedats i prejudicis, els autors mostren a través de més de 40 protagonistes, quina és la realitat d’aquells i aquelles que han estat abocats al forat negre de la dependència, de la pobresa i de la precarietat, i quins son els mecanismes pels que es reprodueix un règim d’injustícia social que es legitima mitjançant la narrativa interessada de la llibertat, l’emprenedoria i la flexibilitat.

El principal mecanisme de tot plegat és el de l’estigmatització. Al treballador o treballadora se li fa responsable de la seva situació, que s’arriba a confondre amb la seva pròpia persona, amb la seva disposició i capacitat. Així, a les persones desocupades se les presenta com inestables, passives, inactives, mandroses, per a justificar que es troben en una situació que elles mateixes s’han creat quan, en realitat, aquesta no respon sinó al context sòcio-laboral. La clau de l’estigmatització, del trasllat de responsabilitat del mercat a la persona, es fa explícita en el concepte de ‘ocupabilitat’. Si algú no treballa o ho fa en condicions lamentables, és perquè no és prou ‘ocupable’. L’estigmatització triomfa, perquè afecta a persones que es troben en una situació d’especial vulnerabilitat, d’incertesa, amb una reduïda autonomia personal i una organització del temps precària i sovint desestructurada.

La solució que els hi ofereix el sistema és la de posar-se ‘en valor’, això és, vendre’s, perquè se les pugui comprar al preu que sigui. Com denuncia una de les entrevistades “ens maltracten com si fóssim mercaderia devaluada”, una mercaderia que ha de competir amb altres en la selva del mercat laboral, perquè sempre “hi haurà algú que voldrà el teu lloc”. La decadència del plantejament es tradueix en malestar, depressió i en el recurs freqüent al diazepam, el darrer remei per un món en el que la màxima aspiració és un nou trànsit a un miratge laboral en un desert en el que s’han esborrat tots els límits, i en el que sempre es torna a caure de nou, de la precarietat laboral en la irrellevància social. És el que té l’eufemístic ‘mercat laboral’, que, per a qualitat del treball-mercaderia que ofereix, pel seu nivell d’informalitat, s’ha convertit en poc més que un ‘mercadillo laboral'.

L’obsolescència com concepte, s’està estenent des de l’àmbit de la tecnologia al de les persones, fent que se sentin com quincalla o mobles vells. FInalment, s’està tornant obsolescent fins i tot el propi concepte de ‘treball’, això és, una relació amb certes garanties que facilita estabilitat i emancipació personal. A canvi se’ns aboca a l’univers de les tasques i faenes, fet a la mida dels interessos empresarials. Ho hem vist en les propostes de la CEOE pel 28A que tan ràpidament han fet seves les dretes d’aquest país: més incentius fiscals, menys cotitzacions a la seguretat social, reduir els litigis tributaris, atenuar la dualitat del mercat laboral, millorar la contractació a temps parcial. Ja sigui mitjançant el sistema de protecció social, incloses les pensions, a través dels contractes, harmonitzats permanentment a la baixa, o mitjançant l’estructura dels salaris, el tòtem que presideix l’economia és el de la flexibilitat, un esperit que els és aliè als gurus i ioguis de l’empresa, que fa temps s’han canviat de tribu, de poble i de comunitat