Revolució i reforma

Fa ara cent anys, Lenin obria a Petrograd, els debats de la IIIa Internacional, situant la pròpia celebració del congrés com “un prova de la bancarrota de les il•lusions de la democràcia burgesa”. Entre les tesi de la primera trobada del Komintern, figurava la denúncia ferma dels arguments ideològics utilitzats per la burgesia per a condemnar als comunistes, entre ells, el que els acusava d’enaltir i de condemnar la democràcia, obviant que es tractava, respectivament, de la dictadura del proletariat i de la democràcia burgesa. El març de 1919, la Vaga General convocada a Berlin sota el lema ‘tot el poder pels Consells’, i l’aixecament espartaquista a Munich, mantenia viva l’esperança soviètica de que la revolució podés propagar-se també a Alemanya. Tanmateix, en un lapse de temps molt curt, la República de Weimar posaria l’epitafi al somni fugaç de la República dels Consells.

Vist amb la perspectiva d’un segle, el fracàs de la revolució inspirada per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht deixa un regust ambigu, per l’experiència deshumanitzada de l’estalinisme de la postguerra a la Unió Soviètica, però també per la feblesa d’una construcció política, la de la República de Weimar, que desembocà en el malsomni del nacionalsocialisme. Si la davallada del comunisme a Alemanya tingué quelcom positiu, fou possiblement la reflexió que suscità a l’intel•lectualitat alemanya, especialment al cercle de l’Institut per a la Recerca Social a Frankfurt, on agafà forma la teoria crítica. Aquesta va tractar d’interpretar la resiliència del capitalisme, imperturbable, tot i les seves contradiccions internes, i la manca de rebel•lia per part d’una classe obrera, que, tot i que organitzada políticament, es mostrava incapaç de fer front a la democràcia burgesa, liderada per la socialdemocràcia alemanya.

El debat de la teoria crítica ampliaria la seva anàlisi amb l’abominable deriva imposada pel feixisme, madurant-la amb el contracte social de la postguerra, què, al llarg de 30 anys, semblava haver ‘domesticat’ el capitalisme. Ho va fer analitzant la dimensió subjectiva de les relacions d’alienació (freudomarxisme), el paper de la intel•lectualitat i la centralitat de l’estat en el seu rol de mediador, no ja tan sols entre capital i treball, sinó entre democràcia i mercat. La qüestió de fons es plantejava en els termes següents: Com pot ser que harmonitzi un sistema de poder que promet igualtat i participació en els processos de decisió (democràcia), amb un sistema econòmic (capitalisme), pel qual és constitutiva la desigualtat? La resposta en aquell moment i també avui està en l’estat i en els mecanismes d’estabilització que introdueix en la seva funció de catalitzador permanent.

L’estat protegeix el capitalisme de sí mateix. Per una banda acota la necessitat que té d’acumulació permanent, i, per l’altre, frena la seva capacitat de generar desordre i desigualtat, exercint allò que algú ha definit com ‘dominació i limitació racional de l’anarquia capitalista’. Això passa per limitar, mitjançant regulació, els riscos implícits a les externalitats negatives, en àmbits tan diversos com l’especulació financera, el deteriorament del medi ambient o les fallides programades, tasca que s’ha anat fent més complexa a mesura que ha anat imposant la seva agenda la globalització i la financiarització de l’economia. Si en les dècades durades, això és, fins els anys setanta i vuitanta, hi hagué una alternança entre la preeminència de ‘democràcia’ o del ‘mercat’, l’irrupció del neoliberalisme ha comportat un creixent assetjament a la figura de mediació de l’Estat.

La tercera via i d’altres evasives que han acaba conjurant la ‘bancarrota de les il•lusions de l’esquerra” no han estat innocus en aquest canvi, pel que tenen de devaluació de la social democràcia en la seva concepció original, no com ideologia del creixement permanent, sinó del progrés social i econòmic. Avui, quan el neoliberalisme en un combat global i sense quartell, recorre a l’extrema dreta per afiançar-se al poder, i se situa a poca distància del que pot ser considerat el seu llindar d’autodestrucció, hauria de ser prioritari recuperar, pel interès de tots, el paper de l’estat i la centralitat de la democràcia com contrapès irrenunciable d’un model econòmic que comporta riscos sistèmics. Tanmateix el principal repte rau en anar més enllà de la pura dicotomia entre democràcia i mercat, i recuperar una idea de progrés que ens permeti créixer socialment més enllà dels límits d’un model econòmic. En aquest sentit no queda altra que superar les paradoxes històriques i conciliar, a mig o llarg termini, revolució i reforma.