Oda al gall dindi

Una remor recorre mars i praderes. A les ries i i clarors, als estables i granges, en aquestes dates, es deslliura un guirigall de veus; gralls, cloqueigs, bels i rondineigs, que traslladen un sol missatge ple d’angoixa: ‘Ha de néixer el fill de l’home’. Les cigales furguen amb les seves pinces en els fons sorrencs de l’oceà, els porcs s’amaguen rere les alzines, i els galls dindi, els pobres galls dindi, corren espaordits perseguint la línia de l’horitzó. Mentre s’esmolen els ganivets i es treu brillantor a les cassoles i paelles, unes lluentes, les altres més abonyegades, les caixes registradores repiquen frenèticament, i brunzinen els datàfons en un èxtasi col•lectiu. El solstici d’hivern és, des de temps immemorials, el moment de l’àpat, de la festa i de l’afalac. Després de sacrificar-se les bèsties que no podien ser alimentades al llarg de l’hivern, de completar la fermentació de vins i cerveses, i de segellar les reserves de grà, es vivia a la fi, un breu moment d’excés, en ares d’una dura travessa per l’estació més frugal de l’any.

El festival que celebrava la culminació d’un nou cicle solar, que sacralitzava el ritus de la resurrecció de la natura, fou transmutat amb astúcia per l’església en una efemèride de caràcter antropocèntric. Així traslladà el focus: de la simbiosi amb el món natural, amb la seva fertilitat i exuberància, a la simbiosi reflexiva, això és, amb el propi ésser humà. Amb un sigil sorprenent, tragué del pessebre la palla, la llavor i el gra, i posà en el seu lloc, com objecte d’adoració, a una persona menuda, que presentà com a redemptora de la condició humana, i de la qual d’immediat es van declarar fills, deixebles i amos de la patent, els apòstols d’una nova era. Aquest gir té el seu què, perquè, a diferència del cicle natural, la resurrecció de les persones és un fenomen de caire molt més especulatiu i improbable, més encara quan es defensa la gestació asexuada. Malauradament hem de sospitar així, que focus i efemèride, no volguessin celebrar en realitat la natalitat i fertilitat de la naturalesa humana, sinó més bé, el naixement de la pròpia església de Roma.

I hem de dir-ho, és una llàstima, perquè ens hem quedat sense l’oportunitat de tenir una data per posar en valor i celebrar la pròpia condició humana. Sembla potser una mica ingrat sí, més encara, si observem el panorama mundial i nacional, amb els seus excessos, barroeries i crueltats, però per això mateix, amb tal de mantenir viva la flama de l’esperança, s’hauria de posar al calendari un sol dia al que reverenciar la dignitat que és connatural a l’ésser humà, i encoratjar i insistir, sense demora, en treballar junts/es per assolir la meta suprema, que no és la redempció ni l’absolució final, sinó el benestar i la felicitat d’aquells i aquelles als que estimem. El risc, si no hi ha millora, és que ens acabem quedant sols amb els porcs i amb els llagostins, perquè els galls d’indi, els galls dindi ja se’ns hauran escapat. I tot i que amb tanta frustració ens ho acabem menjant tot, tampoc ens haurà servit per a oblidar-nos que, en un lapse de temps massa curt, ens haurem quedat definitivament sols.

Potser hi ha una cosa en la que té raó l’església. La maternitat i la paternitat son, sense dubte, un acte de fe però no en el més enllà, sinó en la societat en la que es vol guarir la indefensa criatura. Aquesta fe s’ha trencat per la voracitat dels mercats i per la manca d’empatia institucional i política. A l’horitzó, la demografia conjura tempestes. La natalitat ha caigut als nivells de la postguerra incivil, i d’un any a l’altre, ens hem pispat un nadó de cada vint. A ningú pot estranyar, quan la qualitat i l’estabilitat de l’ocupació dels joves és d’una vergonyant penositat, i l’accés a l’habitatge un miracle en tota regla. L’edat a la que s’emancipen les persones al nostre país, supera en tres anys la mitjana de la UE, i en nou i sis, la de països com Suècia o Alemanya. Si la despesa en educació és miserable, les prestacions familiars a Catalunya suposen la tercera part de les que s’ofereixen a Europa, per no parlar de l’IVA sobre bolquers i compreses, del cost de l’educació de 0 a 3 anys, o de la despesa d’unes activitats extraescolars inaccessibles per una de cada quatre famílies.

Sembla que per aquestes dates, no hi ha molt que celebrar pel que fa la natalitat, quan el sentit comú empenta a tantes persones a posposar, any rere any, la creació d’una família. Menys si cap, quan els que ens van treure la palla i el grà, segueixen reclamant la seva propietat sobre l’úter aliè, i el dret a imposar la vida, més enllà de la voluntat de les mares. Son aquests els que ara s’aboquen i treuen el nas per sobre del bressol. Si ajuntem una cosa amb l’altre, no ens hauria de sorprendre sí, finalment, aquesta diminuta persona que neix cada solstici d’hivern, acaba fent les maletes, recull palla i grà, i es perd a l’horitzó, fent costat a l’inabastable gall dindi.