El món de l'estat empresa

Comencem l’any 2019 amb un paisatge desolador. La seva expressió més clara i contundent, és, sens dubte, la d’un radiant Bolsonaro, dirigint-se a la seva investidura com a president del Brasil. Si la nostra principal preocupació ha estat la de la coherència entre proposta i praxis en l’esquerra, ara ens apel•la amb caràcter d’urgència, un sotsobre en tota regla a la dreta política, que conjura els pitjors dimonis del passat. Mal ens va, quan els que situem com a prioritat la salvaguarda d’allò públic, la redistribució de la riquesa i la centralitat del treball, com a garantia de justícia i cohesió social, li hem de reclamar al conservadurisme un compromís democràtic i institucional, perquè veiem com aquest es perverteix a passos agegantats. Si al costat del progrés sociopolític, el repte està en reeditar el contracte social, millorant la seva qualitat, a la dreta es fa palesa l’urgència per posar límits a una involució en tota regla, que s’estén com una taca d’oli pel nostre planeta, i que avui arriba ja des de Brasília a Washington, i de Manila a Budapest.

La plaga del neoliberalisme i de la mercantilització de la vida pública ha deixat al seu pas, una societat paralitzada davant el desprestigi permanent de la política, i vulnerable al reclam dels missatges més primitius. La competitivitat que es propugna en el món de l’empresa, es correspon, a nivell geopolític, amb la lògica perversa de la lluita de les civilitzacions, en les que uns estats competeixen amb els altres per la supremacia i el domini hegemònic. Per aquesta raó, se’ns diu, és preferible que siguin empresaris com Trump o Macri els que portin les regnes de la gestió política, perquè son ells els que saben com guanyar la partida, i desfer-se de la suposada xacra de la burocràcia i la correcció política. La lògica de la cobdícia, que és la única a la que s’atribueix la legitimitat en el tauler del monopoly global, precisa de personatges sense escrúpols que defensin els seus propis interessos i promoguin, de pas, el interès nacional. La lògica empresarial desplaça així la política, en un món en el que les multinacionals escriuen les regles, i on, dia a dia, es buida la democràcia, de la seva aspiració i sentit originals.

Per empreses estat ‘eficients’, això és, que no escriguin números vermells en els seu balanços i es guanyin permanentment la confiança dels mercats, calen ciutadans disciplinats, compromesos i obedients, amb tal que encaixin i facin girar els engranatges. Així, se’ns diu, és imprescindible eliminar el ‘llastra’, ja siguin funcionaris, beneficiaris de les ajudes socials, immigrants o fins i tot ‘polítics’, concepte sota el qual s’encasella a tots aquells i aquelles que difereixen de la política d’empresa o resten al marge de l’empresa política. Aquesta s’anuncia prometent que ‘primer els de casa’. Així, en la mesura que s’advoca per tancar les fronteres, per aturar el pas a un exèrcit de reserva, ja innecessari, es promulga la necessitat de rebaixar els impostos, perquè les empreses no es vegin ‘forçades’ a marxar. Mentre es promou la desigualtat social mitjançant la reducció d’ingressos i el retall permanent de drets, es força la màquina propagandística, per fer tolerable la marginació de l’esglaó social més feble.

El paisatge desolador de la dreta te diverses estratificacions, que es complementen totes elles. Persegueixen un mateix objectiu, ampliar l’horitzó ‘comercial’ i afilar la mercadotècnia de la dreta, recorrent a la vella estratègia de la diversificació del producte. Així, a l’estat, assistim avui a una singular convivència de tres partits, similars en les seves propostes i proclames, i que es diferencien tan sols a nivell formal. Son, com han sigut sempre, les tres cares del capital. Per la banda de la tradició està el partit de la cúria, que tot i estar corromput fins a la medul•la, es presenta com model de virtut i d’higiène moral. Després, amb un aire chic i aroma a postmodernitat, està la versió banca, que encarna el discurs més neoliberal, i que ofereix llibertat i emprenedoria, a canvi de qualitat i dret laboral. I, finalment, està la versió legionari, que apel•la als instints més bàsics, i converteix en virtut la intolerància, la força bruta i la simplicitat. Tres variants per una mateixa política, que s’alimenta de la polarització i la visceralitat dels debats, i que amaga una dramàtica manca de propostes. Tres versions d’una política buida, incapaç d’oferir ja no una alternativa de progrés, sinó un mínim compromís d’estabilitat i de pau social.