Més democràcia!

La Constitució compleix 40 anys però, mal que ens pesi, hi ha poc que celebrar. El baròmetre del CSI de novembre mostra com més d’un 70% de la població creu que la situació política a l’estat espanyol és dolenta o mol dolenta i, després de l’atur, s’identifica als polítics i als partits com el principal problema, molt per davant de l’educació, la sanitat, l’immigració o dels estatuts d’autonomia. Aquesta valoració no ens hauria d’agafar desprevinguts. Si mirem la sèrie històrica, la valoració de la situació política ha anat a la baixa, especialment des de l’inici de la crisi. El 2008, el 20% la considerava bona, i tan sols un 6,5% la entenia com molt dolenta, però, en deu anys, ens hem situat en un 3,5% d’aprovació, i en prop d’un 40% de rotunda desaprovació. Quelcom tindrà a veure la crisi quan els problemes que ens afecten més a nivell personal, els identifiquem com l’atur i la situació econòmica (28,6 i 22,3%)

La desafecció davant la política no ve així de la qüestió nacional, sinó de quelcom molt més senzill: La política no dona respostes als problemes reals de les persones. Si assumim per exemple que la Constitució estableix el dret al treball, i què, als seus quaranta anys d’història, n’hem passat 27 amb un atur superior al 15% (21 a Catalunya), sembla assenyat presumir que la realitat que preocupa a la ciutadania és, en essència, la d’un sistema i una pràctica polítiques, incapaces d’assegurar un dret que comporta la garantia de renda per tres de cada quatre persones. L’explosió del desinterès i fins i tot d’un evident desarrelament, la hem viscut així amb la resposta neoliberal a la crisi, la clau de volta de la qual ha estat el blindatge del paper de l’estat, no pel benefici de a ciutadania, sinó per imposar mesures què, per la seva manca de legitimitat, han minvat el seu caràcter democràtic.

Si Margaret Thatcher afirmava què “l’economia és el mètode, l’objectiu és canviar l’ànima”, avui ens trobem que l’essència que s’ha pervertit amb la deriva neoliberal no és la de les persones, sinó la d’una democràcia que se sotmet al dictat dels mercats, en detriment de la ciutadania, i que converteix la política en artifici i polèmica permanent, que no en eix vertebrador de la convivència i en palanca de progrés social. Escriu Daniel Innerarity en un text recent què “el ciutadà corrent viu avui la política com un excés que no l’orienta, però serveix per a irritar-lo”. Davant el relat de l’amenaça permanent; social, demogràfica, econòmica, al medi ambient, el debat públic, impulsat pels mitjans i dramatitzat per les xarxes, situa la política com una cacofonia hostil, polaritzada, que no és capaç d’oferir mediació ni tampoc de construir consensos des de la responsabilitat col•lectiva.

En la maror de la confusió, llancen així l’ham els paladins de les solucions fàcils i dels discursos primaris. Prometen eliminar la complexitat d’un món globalitzat i en permanent transformació, però ho fan amb receptes de l’edat de pedra que promouen la involució democràtica i instrumentalitzen l’impotència, l’incertesa i la desafecció. Avui, com fa quaranta anys, cal un gir copernicà en la cultura política. Un canvi que ha de començar per considerar la política no com n mitjà per exercir o accedir al poder, sinó com la pròpia essència de la democràcia, que, amb tal de poder-se desplegar, requereix de la participació, del compromís i de la transparència. En aquest sentit cal avançar en tres sendes que tenen un objectiu comú, aquell que Innerarity resumeix en ‘més democràcia’.

En primer lloc calen més demòcrates, perquè la qualitat dels representants polítics és el reflex fidel de la cultura política d’aquells que els voten, i una democràcia dinàmica exigeix un judici assossegat i de la consciència crítica de l’electorat, i això te a veure amb l’educació i la formació polítiques. És a més imprescindible millorar els mecanismes d’interpretació de la realitat, i això no son sinó els mitjans de comunicació, que tenen una funció i una responsabilitat central en l’orientació i construcció del relat polític. Finalment, cal posar fi a l’opacitat i al privilegi per fer prevaldre la responsabilitat i la immediatesa que requereix l’exercici de la representació política, amb tal que es pugui dignificar. Els tres exigeixen un canvi urgent de terç, aquell que permeti recuperar assossegament i proactivitat com focus centrals d’una cultura democràtica que no es basi en la polèmica i la visceralitat, sinó en la cooperació i la construcció col•lectives.