Sota la catifa

Al maig de 2018, la ministra de sanitat, igualtat i serveis socials, Dolores Montserrat, va ser reprovada pel congrés dels diputats per les ‘carències i negligències’ en el desenvolupament de les seves funcions. Ara sabem que entre aquelles qüestions que marginà deliberadament estava la publicació d’un informe finançat per la Comissió Europea amb més de 250.000 euros, que revisava en profunditat el sistema de garanties d’ingressos mínims i definia millores potencials pel que fa la seva cobertura i adequació a les necessitats presents i futures. És important recordar que quan Montserrat accedí al càrrec, feia ben poc que CCOO i UGT havien presentat una ILP de prestació d’ingressos mínims, avalada per més de 700 mil signatures, que començava el seu periple al congrés, i el plantejament de la qual, com veiem ara, encaixava en molts aspectes amb les conclusions d’aquest informe elaborat a l’àmbit acadèmic.

Amb dos anys de retard, la publicació a la web del ministeri del text complert i també d’un resum executiu, convida a descobrir les complexitats i inconsistències del nostre sistema de garantia d’ingressos, les seves llacunes, la difícil articulació entre prestacions i la manca de cohesió que li és endèmica. En termes generals descriu com, en relació a Europa, la cobertura del sistema i les seves prestacions son inferiors, especialment en l’àmbit assistencial, on la protecció per desocupació és de les més baixes en l’àmbit de la OCDE, i resten molt per sota del llindar de la pobresa. Si les prestacions contributives funcionen com complement que assisteix el funcionament d’un mercat laboral altament precaritzat, l’atenció assistencial, que ha de garantir la suficiència de rendes i la cohesió social, es troba sota mínims amb conseqüències evidents per a la població més vulnerable.

Però aquest informe ofereix a més arguments de pes per desmuntar alguns dels mites dels que s’ha servit el Partit Popular al llarg de la crisi, en la lògica del relat neoliberal. Així es mostra fins a quin punt manca evidència empírica per afirmar que una part significativa de les persones desocupades mostren preferència per romandre a l’atur, o que la percepció de prestacions per desocupació afecti de manera rellevant a la intensitat de la recerca de feina. Sí apunta que les persones desocupades amb prestació tenen un marge més ample a l’hora de rebutjar o no determinades condicions laborals, i que poden restar més temps a la desocupació. En qualsevol cas, si la insuficiència del nostre sistema de garanties ja situava els nivells de pobresa en un nivell superior a la mitjana europea abans de 2008, amb la crisi ha facilitat que aquests augmentessin en una proporció superior a la de la majoria de països de la UE.

Perquè el sistema de garantia d’ingressos no és tan sols insuficient, sinó també ineficaç quan es tracta de reduir la pobresa, trobant-se l’estat espanyol entre els països on el impacte de les prestacions monetàries sobre la taxa de pobresa és més reduït. Així, si el conjunt de prestacions socials, tant contributives com assistencials, aconsegueix reduir la pobresa a la meitat, és gràcies a les pensions i prestacions contributives. Les quanties que ofereixen les prestacions assistencials estan més a prop del llindar de la pobresa severa (30% de la mitjana) i tenen un efecte limitat sobre els més de 12 milions de persones que es trobaven, el 2017, en risc de pobresa o exclusió social (26,6% de la ciutadania). Incideix així sobre tot en aquells que enfronten una situació de pobresa severa, això és, 3,2 milions de persones (6,9%) l’any passat, segons el 8è informe de la Xarxa Europea contra la Pobresa.

Per una altra banda, com destaca l’informe, el sistema discrimina especialment a certs col•lectius en funció de la seva edat i del tipus de llar on viuen. Així les persones joves emancipades de menys de 45 anys, les que no poden treballar per incapacitats no reconegudes, les dones víctimes de violència de gènere sense resolució oficial, les persones sense residència legal, aquelles que han treballat sempre al marge de la legalitat, les persones perceptores de prestacions mínimes que troben una ocupació temporal, les que tenen salaris molt baixos o les què, per exemple, no poden disposar d’un número de compte bancari, resten al marge d’una garantia de mínims amb prestacions entrellaçades i d’una notòria complexitat, que massa sovint genera confusió entre els usuaris i usuàries.

El mapa que dibuixa el informe amagat per Dolores Montserrat és descoratjador perquè descriu uns instruments que queden lluny de les necessitats reals, i que son fruit de l’agregació històrica d’estratègies molt diferents, però sempre insuficients. Totes elles tenen en comú una falta d’ambició i una penalització o estigmatització d’aquelles persones que han quedat despenjades d’ocupació o de renda. Per això el debat és necessari. Perquè un bon sistema d’ingressos mínims respon a l’interés general, tant en les fases de creixement, com en aquelles altres on la prioritat rau en evitar que la crisi es tradueixi en pauperització i precarietat extrema de les persones més vulnerables. Aquelles que alguns/es volen escombrar sota la catifa, amb tal que no els facin malbé la estadística, el decorat, o la imatge que s’han fet de la realitat.