Patria o nació

La solemnitat és el refugi al que recorren alguns líders, especialment quan veuen minvar la seva popularitat. Ho vam veure en les acaballes del mandat presidencial de François Hollande, fa ara dos anys, i ho hem tornat a veure amb Macron, en la commemoració del centenari de l’armistici de la gran guerra. L’estratègia sembla clara. Quan es perd el recolzament de la població s’intenta concentrar el dol o la celebració popular en la persona del mandatari, que pretén erigir-se d’aquesta manera, en representant visible d’un consens generalitzat, quan aquest més li manca. Després d’un descens espectacular en les enquestes, fins el 21%, que s’ha afermat amb les mobilitzacions contra el seu model fiscal regressiu i les retallades en pensions i ajudes socials, Macron no podia deixar passar així l’oportunitat que li brindava la celebració del fi de la 1ª guerra mundial per intentar recuperar la seva malmesa popularitat.

En llaor de multituds, davant de 70 caps d’estat, el president francès decidí servir-se en el seu discurs d’un argument ja conegut quan es tracta de treure alhora pit i bandera, afirmant que “el patriotisme és justament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme ho traeix” i situant així en les antípodes dos sentiments, que, vulgui o no, semblen clarament connectats. Ja ho va fer abans un president alemany, Johannes Rau, quan digué que “Un patriota és qui ama la seva pàtria. Un nacionalista és qui menysté la pàtria d’altres”, i també es va equivocar. N’hi ha prou amb revisar els cartells de la gran guerra o els llibres dels infants què, 30 anys després, servirien a França i Alemanya de carn de canó a la 2ª guerra mundial, per entendre que el concepte de ‘pàtria’ és el combustible que cremen els imperis per iniciar conflictes. Ho escrivia amb molt d’encert el gran escriptor suïs Friedrich Dürrenmatt en la sàtira teatral ‘Ròmul el gran’: “Quan l’estat es fa anomenar pàtria, és que s’afanya en matar els seus fills”.

Amb 10 milions de morts al front, utilitzar l’armistici per a reivindicar el patriotisme sembla fora de lloc. Recorda Robert Graves que a les trinxeres de la gran guerra tot aquell nouvingut que parlés de patriotisme se’l feia callar ben ràpid. El vencedor de la batalla de Verdún, el mariscal Petain, que encapçalà l’abominable govern de Vichy, li posà com a lema al règim ‘Treball, Família i Pàtria’, i tot i el seu ‘patriotisme’, va entregar 149.000 francesos jueus als nazis i va fer dictar sentència de mort contra 10.000 resistents antifeixistes. Voler homologar ara el patriotisme com contraofensiva davant l’auge de l’extrema dreta, no suposa sinó un altre error ‘d’emulació’, que no evitarà que els i les electores de Le Pen segueixin preferint l’original ‘patriòtic’ a la còpia. Si de cas fa palès el profund grau de confusió que s’ha instal•lat en la política i, especialment en la dreta, pel que fa la identitat.

Ho mostrava recentment al nostre propi país Albert Rivera, molt proper a Macron, quan parlava de combatre el nacionalisme mitjançant el ‘patriotisme ciutadà’, en unes conferències, l’escenificació de les quals, no és altra cosa que la confrontació del nacionalisme ‘espanyol’, amb el de les ‘nacionalitats històriques’. Si la Real Acadèmia, corregí en la 23ª edició l’entrada corresponent a ‘nacionalisme’, substituint l’accepció que definia aquest com ‘afecció dels naturals d’una nació a ella’, per la de ‘sentiment fervorós de pertinença a una nació’, sembla evident què, per fervor, Albert Rivera! La cosa tampoc millora pel costat de Casado i el PP. El tracte mel•liflu i ambigu donat al franquisme i allò de “Nosaltres (per Espanya) no colonitzàvem, el que fèiem era tenir una Espanya més gran” demostra que la cosa no es queda en nacionalisme o patriotisme, sinó que s’adreça a l’imperialisme en tota regla.

El problema és que amb l’hegemonia del capital financer, això de la construcció de l’identitat s’ha convertit, per la dreta, en un veritable trencaclosques. Com cantava Aute a l’any 76 “ser patriota no és sinònim d’idiota, doncs jo la bandera la porto a la cartera” (Suïssa, pàtria querida), i el fet de permetre que s’identifiqui la nació o pàtria amb els drets de la ciutadania a alguns se’ls fa molt costa amunt. Així el que toca és el folklorisme i la patrioteria, que uns pinten innòcua i d’altres converteixen en orgull militant i premilitaritzat.

L’onze de novembre, a més de l’armistici, commemoràvem també l’aniversari de l’execució dels cinc sindicalistes que coneixem com el ‘màrtirs de Chicago’. En un dels judicis més amanyats de la història, un d’ells, l’activista i tapisser alemany Albert Spies, deixà dit què “El patriotisme és el únic refugi dels infames”. Paraules amb pes d’aquells i aquelles que ens van procurar la setmana de vuit hores i què creien fermament en la fraternitat i la solidaritat entre els pobles, perquè el gènere humà és la internacional.