VotOX

La presentació feta per José Antonio Ortega Lara del líder de VOX, davant un concorregut Palau de Vistaalegre, va ser molt encertada. Santiago Abascal és, no hi ha dubte, un ‘llicenciat en supervivència per la universitat de la vida’. Ho és, tot i que la seva lluita per l’existència hagi discorregut ben lluny del medi on ha de sobreviure la major part de la ciutadania, això és, el mercat de treball. Per aquesta raó tampoc li manca raó a aquells què, amb excusable sorna, han anomenat a Abascal ‘txupòpter’, i és què quelcom tan patri i llunyà a la subversió com la Reial Acadèmia de la Llengua, defineix aquesta criatura com aquella que ‘sense prestar serveis efectius, percep un o més sous’, o ‘que s’aprofita d’altres’. La trajectòria del líder que ha tret a l’extrema dreta de l’armari del PP, compleix amb les dues accepcions. En l’Agència i Fundacions madrilenyes a les que va ser col•locat, no va donar un pal a l’aigua, potser per ser de guardar-se els pals per d’altres menesters. Que s’aprofita dels demés sembla també apropiat, quan la seva vocació per sembrar zitzània no busca sinó projecció i notorietat.

En aquesta qüestió ha tingut dos grans mestres en els dos joves líders de C’s i PP, què, a base de competir per veure quin dels dos era més reactiu i extremat, han obert l’espai que ara pretén ocupar VOX. Rivera i Casado han normalitzat, en una competició irresponsable i impròpia, un discurs visceral que ara fa seu aquest aprenent de bruixot criat a l’ombra d’Esperanza Aguirre i tutelat per l’ex home fort de Trump, Steve Bannon, al que, sembla ser, se li ha encomanat la missió de minar la construcció europea mitjançant el reforçament estratègic de l’extrema dreta continental. Tot i que ara per ara li manca base popular i que els seus incondicionals calcen mocassins italians, l’esquerra faria malament si subestimés el potencial de contagi de VOX, i es deixés distreure per l’aparent benefici que comporta una dreta dividida. L’història i l’actualitat política al continent han donat prous mostres de la facilitat amb la que s’instal•la la involució democràtica, a l’empara de la inquietant indiferència del capital financer i del poder d’alguns mitjans.

El proteccionisme és quelcom més que una política econòmica o comercial, és un estat d’ànim que s’estén com la pólvora davant el descrèdit que han recollit els estats al supeditar la justícia social a l’interès dels mercats. La recerca de seguretat i de protecció que han induït la lògica de l’austeritat i la retirada de l’estat del benestar, es resolen amb excessiva facilitat en la construcció en negatiu de la identitat col•lectiva. I és aquí on es ceba el discurs catàrtic de la dreta construint un ‘nosaltres’ front l’amenaça que s’atribueix, de manera conspiratòria i tortuosa, a feministes, immigrants o independentistes. No és més que la lògica encunyada fa més de cent anys pel socialdarwinisme, aquella de la lluita per la supervivència de la nació, el supremacisme de la raça que va donar rang de ‘política’ a l’oprobi, la crueltat i l’extermini programat per part del feixisme europeu. El recurs a la figura de la família ‘natural’ de la ‘comunitat històrica’ o del ‘dret selectiu’, son així poc més que l’ombra que projecta la institucionalització de la rancúnia, de la cobdícia i de la por.

Que aquest arsenal de l’estultícia s’armi en ares del canvi en l’orientació política que representa la voluntat transformadora que traslladen les propostes i el pressupost presentat pel govern, no fan sinó confirmar les complicitats de les que se serveix l’extrema dreta entre aquells poders que han plomat les classes populars amb l’excusa de la crisi, i que ara miren amb malfiança l’anunci de polítiques que persegueixen una redistribució de la riquesa. En definitiva, el reclam de VOX ve a ser a la democràcia, el que li ve a ser el botox a la bellesa. El verí de la toxina botulínica, que produeix paràlisi muscular, pot ajudar, administrada en petites quantitats, a generar una falsa aparença de llisor i joventut. El remei de VOX, en la lògica d’una força nova, pretén imbuir així dosi de vigor i testosterona, quan no fa sinó desfigurar. Donat que el botulisme te a més efectes secundaris com l’estrenyiment i la disminució de la lucidesa mental, haurem de defensar que l’arruga és bella, especialment quan és fruit de la maduresa, i no de la irritació crònica.