Justícia financera

Deia Montesquieu que ‘tot home que té poder tendeix a abusar-ne’ i proposava així, que, allà on es concentrés el poder, ja fos en un poble o a nivell de l’estat, hi hagués una divisió que permetés el control recíproc entre poders separats. D’ací la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), que és una de les premisses essencials del bon funcionament democràtic. Poc s’ha escrit o debatut sobre la vocació pel control que exerceix l’executiu sobre el legislatiu, per exemple mitjançant la utilització de decrets llei, i molt sobre la connivència entre poder executiu i judicial, a raó, per exemple, de la desmesurada qualificació jurídica del presumpte delicte de rebel•lió dels independistes catalans, de la carpetada de la fiscalia a la instrucció sobre el màster de Casado (que Pérez Royo descrivia com ‘desvergonyiment inaudit’) o de les complicitats recurrents entre alguns jutges, el PP i la FAES, en un ordit de favors i obligacions mútues que hauria posat en solfa la tan necessària i higiènica distància entre poders.

La convocatòria recent del Ple de la Sala tercera contenciosa administrativa, amb tal de revisar la sentència de l’alt tribunal sobre l’obligació de pagament de l’impost sobre actes jurídics documentats, torna a aixecar polseguera i a despertar suspicàcies raonables sobre la independència del poder judicial. La singularitat de la citació, que pretén revisar el gir jurisprudencial introduït per una sentència aprovada per quatre de cinc jutges, no tan sols queda demostrada per la manca de precedents, sinó també per la justificació que fa el President de la Sala d’aquesta convocatòria urgent, que es resumeix en dos arguments: la ‘radicalitat’ del gir per una banda, per l’altra, la seva ‘enorme’ repercussió econòmica i social. Aquesta sorprenent formulació que trobem en la nota informativa, sembla apel•lar a un principi el qual, fins i tot per a llecs en el tema, no deixa de sorprendre’ns: la possibilitat que la justícia adapti els seus pronunciaments, també en les instàncies més elevades, al context i als riscos que pugui comportar l’aplicació d’una sentència a nivell econòmic i empresarial.

El caràcter retroactiu de la sentencia que adscriu l’obligació del pagament del tribut sobre actes jurídics al creditor hipotecari, podria tenir un cost pel sector bancari del voltant dels 4.000 milions (Moody), i podria posar en risc el 7% dels beneficis dels bans espanyols el 2020 (JP Morgan). Aquest risc suposà, la jornada d’aquest dijous passat, que els bancs s’hi deixessin més de 5.500 milions d’euros de capitalització, el que sembla ser va encendre totes les alarmes, i no tan sols les dels accionistes i inversors especulatius, sinó també les del President de la Sala Tercera de l’alt tribunal. Això suposa una novetat. Que es legisli o es governi per afavorir als i les poderoses, no comporta per desgràcia cap excepcionalitat en aquest país, però sí el fet que es jutgi segons la conveniència i el risc que pugui tenir una sentència per al capital financer. Que tot fent-ho s’ometi l’interès dels vuit milions de persones què, segons una primera estimació, es podrien beneficiar d’aquest dictamen, és una pèssima notícia que posa en qüestió la imparcialitat i l’autonomia del poder judicial.

Sembla coherent plantejar la necessitat que la justícia sigui ‘proporcional’ a l’hora d’intentar preservar els interessos del conjunt de la ciutadania, i que en el seu procedir, vetlli perquè, tot i les prescripcions i aforaments, l’impunitat no pugui campar al seu aire. Així els 60.000 milions del rescat bancari que el Banc d’Espanya dona per perduts, l’amnistia fiscal o les indemnitzacions del Càstor son àmbits als que s’hauria agraït una acció ‘proporcional’ al mal econòmic i moral realitzat, com també hagués estat el cas en relació al dany social i econòmic que ha produït l’imputació de polítics independentistes catalans per una suposada ‘rebel•lia’ que no ha estat acceptada per cap tribunal europeu. Recórrer ara a un segon rescat bancari sense altre motiu que aquell de salvar els mobles o la fulla de càlcul és una opció molt dolenta, si del que es tracta és de superar el descrèdit de les institucions i generar confiança.

Si finalment es produeix aquest sense sentit, proposem que li treguin la venda a la figura de la justícia, i que, a canvi, li posin dues monedes d’or als ulls. D’aquesta manera es garantirà que es mantingui la ceguera i suposada imparcialitat de la justícia, però al mateix temps assegurarem que, en cas d’òbit, com a mínim la bona senyora tingui per pagar-li el passatge per la llacuna estígia al barquer Caronte.