Beneits 84!

La política està plena de paradoxes, però n’hi ha una que ens desperta especial curiositat. Es tracta d’aquella evidència demostrable que ens diu que els partits de l’esquerra fan polítiques socials fortes quan son febles, i polítiques socials febles, quan son forts. Així, una majoria absoluta d’un partit socialdemòcrata no comporta necessàriament un impuls polític per assolir més justícia i cohesió social, sinó que acostuma a introduir una certa deserció i reorientació cap a premisses de tall liberal. Tanmateix, una majoria simple o fins i tot molt ajustada, permet donar a llum, de vegades, aquelles polítiques que desitja la immensa majoria del vot de progrés. Aquest dies en hem vist un exemple clar amb la publicació al BOE, aquest juliol, del Pla Director per un Treball Digne, aprovat pel PSOE dels 84 diputats/des, i que és, potser, un dels acords de caràcter sociolaboral més destacable en l’història recent d’aquest país.

El propi títol de l’acord ens remet a l’àmbit de l’OIT i al seu Programa de Treball Decent, que es va convertir, el 2015, en un dels elements centrals de l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible. Quan aquest 7 d’octubre es compleixen 10 anys de l’introducció de la Jornada Mundial del Treball Digne, convocada cada any per la CSI (Confederació Sindical Internacional), no podem sinó celebrar que no siguin tan sols els països amb un evident subdesenvolupament social els que defineixin plans de treball decent, sinó que també en el cas de d’aquells què, com l’estat espanyol, haurien d’estar a l’avantguarda del progrés social, es faci un acte d’humilitat i de compunció socioeconòmica amb tal d’abordar frontalment les notòries carències en termes de qualitat i dignitat de l’ocupació. Abordar el ‘treball del present’ quan s’esgota tanta energia en dilucidar el ‘treball del futur’, recupera per a la ciutadania una bona poció de pragmatisme lúcid i de compromís polític real.

L’acord aprovat pel PSOE identifica la precarietat laboral com una rèmora de la falsa sortida a la crisi, i com una xacra social que ha estès dependència i incertesa en la societat espanyola, i situa, com un dels seus objectius centrals, la recuperació dels drets que ens ha esquilmat el directori neoliberal des de Washington, Madrid i Brussel•les. La precarietat es ceba avui en els treballadors/es, especialment joves i dones, a l’hora d’impedir que puguin conformar projectes personals o professionals que tinguin vocació de futur i de permanència. Ho fa amb el nostre sistema de seguretat social, devaluant ingressos per cotització, però també en el teixit empresarial, impedint que la competència es basi en el valor afegit (formació, innovació, inversió, organització...), i s’acabi orientant massa sovint no més que en la vivesa i l’absoluta manca d’escrúpols.

El diagnòstic que realitza l’acord defineix clarament les dues fases que han marcat els darrers deu anys al nostre mercat laboral. Una primera, fins el 2013, amb una destrucció d’ocupació infame, i una segona, al llarg de la qual s’han creat 2.400.000 llocs de treball, però de baixa qualitat, per ser gairebé la meitat d’aquests de caràcter temporal, i molts d’ells parcials involuntaris o que es corresponien amb la figura de falsos autònoms, falsos becaris o també falses cooperatives. Davant aquesta realitat, el Pla Director referma el seu caràcter pragmàtic mitjançant 75 mesures (55 de caràcter operatiu i 20 amb vocació organitzativa), i dos plans de xoc, un contra el frau en la contractació temporal, i l’altre contra els abusos en la contractació a temps parcial, ambdós iniciats aquest mes d’agost.

La millora interanual en la contractació indefinida que ens mostren les dades recents de l’atur i la contractació registrada, corroboren un impuls en la conversió de contactes temporals en fixos, que ha suposat una millora amb respecte a l’agost i setembre de 2017, d’un 49,2 i un 37,52% respectivament. Sembla per tant evident que és possible incidir en la qualitat de l’ocupació si existeix voluntat política, i la qüestió crítica que es planteja és, fins quan serà possible mantenir-la, donada la precària aritmètica parlamentària al congrés. Recuperant la paradoxa del principi, una altra pregunta que no podem deixar de fer-nos és si, passades unes previsibles eleccions, el PSOE de Pedro Sànchez mantindrà aquest tipus d’iniciativa tot i tenir una majoria parlamentària més folgada, o si, seguint amb la tònica històrica, minvarà el seu impuls transformador en la mateixa mesura que assoleixi més estabilitat política.

Davant aquest dubte legítim s’obre una qüestió que trasllada la paradoxa al conjunt de la classe treballadora: Com garantir en unes eleccions que un partit tingui una majoria limitada i simple, amb tal que continuï realitzant polítiques sociolaborals valentes?