Tres paradoxes

Al llindar de les eleccions europees podem veure com la asimetria que ha instal•lat la crisi, amb uns estats que han sortit victoriosos i d’altres que han resultat perdedors, s’ha traslladat també a l’esquerra política a Europa. Quan manca una estratègia conjunta, l’esquerra roman avui dividida i comparteix poc més que la laxitud en l’anàlisi i el perfil baix en la proposta. Es tracta de la primera paradoxa que voldríem situar en aquesta breu reflexió: Aquella que mostra com una crisi financera, i per tant, de caràcter capitalista, en comptes d’unir a l’esquerra i de cohesionar-la davant un problema comú, ha aconseguit dividir-la i constrènyer-la a l’àmbit nacional, afeblint-la en una de les seves principals senyes d’identitat, el internacionalisme i la solidaritat.

Tanmateix, a la banda oposada, ha succeït exactament el contrari. L’extrema dreta sí ha construït una estratègia conjunta que apunta tres arriets. En primer lloc l’ofensiva contra una Europa que és presentada com artificiosa i burocràtica i què, en el marc de la crisi, pretendria mutualitzar el deute i fer pagar per tant a justos per pecadors. Més enllà està el buc insígnia de qualsevol feixisme, la lluita contra ‘l’altre’, en aquest cas els immigrants, presentats com paràsits que venen a fer-se amb les restes de l’estat del benestar. I, finalment, està la denúncia d’un sistema financer corrupte i d’un capitalisme depredador, en el marc d’un socialisme de reclam, postís i utilitarista, que pretén defensar els drets de la classe treballadora, però que ho fa sembrant el conflicte entre treballadors/es, i negant-los per tant la seva identitat.

Això suposa una segona paradoxa: L’extrema dreta construeix la seva identitat en negatiu (contra Europa, contra la migració, contra el sistema), i treu d’aquí la seva força. És paradoxal que un eurófob com Nigel Farage visqui de les institucions europees, com ho és també què una proposta antieuropea sigui tan uniforme a Europa, fins el punt d’amenaçar amb cooptar les institucions. En aquest sentit la posada en escena de Salvini i la seva lluita per la sobirania nacional davant Europa, comporta riscos evidents. A diferència de l’esquerra, que ja va lluitar aquesta batalla amb Tsipras, i la va perdre al deixar-lo sol, Salvini, al davant d’un dels grans estats europeus, pot servir-se d’aquest conflicte en el llindar de les eleccions de maig, per cohesionar encara més l’extrema dreta europea, i situar-se fins i tot al seu davant.

Que tot això passi quan estem celebrant els 200 anys del naixement de Marx no suposa una paradoxa, però sí una anècdota rellevant. Sembla evident que els estats han perdut cintura ideològica a costa de reduir el seu paper al de gestors, front la lògica ‘natural’ dels mercats. D’aquesta manera s’han vist abocats a un curterminisme què no és altre que el de la renúncia estratègica, i la supeditació a una hegemonia que redistribueix mecànicament els beneficis en funció de la posició de poder de cadascú. És aquest un camp abonat pel populisme més visceral, i així ho estem veient a Europa. El que te caràcter paradoxal, i aquesta en seria la tercera, és que l’esquerra transformadora sigui incapaç de reaccionar, en un marc en transformació permanent, per plantar cara amb una proposta social comuna sòlida.

En una conferència recent a Berlín, el sindicalista metal•lúrgic Hans Jürgen Urban recordava els perills que comporta l’auge electoral de l’extrema dreta alemanya, dirigida per una ‘élite organitzada i professionalitzada’, què, mitjançant el seu accés a les institucions, multiplica a més els seus recursos polítics. Davant aquesta realitat sembla inajornable el convergir en el marc d’un ‘nou socialisme’ de caràcter integrador, que estengui les seves aliances i complicitats (polítiques, sindicals, civils, socials), tant en la construcció d’un nou marc teòric comú, com en el de l’acció política transversal. Aquesta ha de desvetllar el caràcter falsari de les propostes de l’extrema dreta i construïr-se en positiu front el fracàs de les polítiques neoliberals i el caràcter autodestructiu del capitalisme financer. Per a fer-ho haurà de sumar victòries en cada ciutat i comuna, però oferir també, amb caràcter d’urgència, una visió socialment integradora al servei d’un projecte comú.