Treball i república

Les declaracions prèvies del President Torra anunciaven un discurs ben diferent al que finalment es va escoltar al Teatre Nacional de Catalunya el passat 4 de setembre. Les referències fetes als sacrificis que caldria fer als catalans i catalanes, presagiaven arguments en la clau que li és comuna al neoliberalisme, patriotisme i fonamentalisme religiós, això és la redempció, mitjançant el sacrifici, d’una injustícia que s’ha de cobrar el seu preu a sang i foc. Però les paraules del president van ser ben diferents, i de fet es va fer palesa la seva voluntat conciliadora, fins i tot integradora, si tenim en compte dues petites limitacions. Per una banda, pel que fa la forma, el caire dramatúrgic que contagiava l’escenari amb una èpica un xic dissonant, per ser un missatge al país. Per l’altre, pel que fa el contingut, l’ús poc afortunat de la paraula ‘poble’, quan sembla evident que la societat catalana roman certament dividida.

En qualsevol cas, les referències al caràcter innegociable dels drets socials, a la igualtat d’oportunitats i al valor del treball com elements centrals de la identitat col•lectiva, van pel bon camí, si del que es tracta és de recuperar la cohesió a l’entorn dels valors democràtics i socials. En aquest sentit, però, convé subratllar que la responsabilitat no pot recaure tan sols en la capital de l’estat, sinó que vulguem o no, és compartida, també pel que fa les condicions de vida i de treball del ‘poble’ català. Ni la suspensió per part del TC de 14 mesures socials, ni tampoc el frenesí judicial, poden distreure del fet què el model de creixement i de redistribució de la riquesa que ens ha quedat, a 10 anys de l’inici de la crisi, es mostra fins i tot més obsolet i esdevé més perjudicial per a la cohesió, que la nostra precària i injusta arquitectura institucional.

Si ens fixem en el PIB, tot i la millora des del punt d’inflexió, el 2013, encara estem lluny, en relació a Europa, de la riquesa assolida el 2007. Tanmateix, el fet que el PIB per càpita hagi crescut, des del 2013, en un 12,7%, no pot amagar que la renda mitjana neta anual de les llars, això és, els ingressos corrents dels catalans i catalanes, ho hagi fet tan sols en un 4,73%. L’explicació rau en la component nuclear de les rendes familiars, això és, els salaris, que han crescut en aquest temps poc més d’un 1%. L'origen s'ha de situar en primer lloc en la reforma laboral, aprovada al seu moment per CiU, que ha facilitat que més de la meitat dels contractes temporals signats el 2017 tinguessin una durada màxima de tres mesos, que un terç dels contractes fos de menys de 7 dies, o que els darrers dos anys, la contractació mitjançant ETTs hagi crescut un 11,2%.

Les darreres dades de l’atur registrat i de la seguretat social son preocupants i ens situen a la cua de l’estat, després de Múrcia, pel que fa afiliacions, i de Castella la Mantxa, pel que fa l’augment interanual de l’atur registrat a l’agost. Les disfuncions del mercat de treball que fa explícit el Departament de la Vicepresidència en la seva NCE 2017, semblen estar tenallant la cohesió, col•lapsant la redistribució de la riquesa que s’està generant sense parar des del 2014. La taxa de risc de pobresa i exclusió social va pujar el 2017 del 22,5 al 23,8, superant la taxa del 2015, i l’augment de la desigualtat a Catalunya, que fa evident l’índex Gini i el S80/20 (de 31,4 a 31,8 i de 5,5 a 5,7, respectivament), posen en evidència les fortes mancances i límits als que s’està condemnant la distribució primària i secundària de la riquesa a Catalunya.

Així, al marge de la davallada en termes de fiscalitat, avui hem de lamentar que la meitat de la pèrdua de despesa en polítiques socials a l‘estat, entre 2009 i 2017, es concentri a Catalunya, amb una pèrdua de 4.134 milions, el que suposa una reducció de prop del 20%. Si la reducció de la despesa en educació, la tercera més important, ha sigut del 12%, a la sanitat, s’ha perdut fins i tot un 27,51%. Aquestes dades haurien de cridar l’atenció sobre el fet que cal construir i aprofitar consensos com l’AIC, per posar a treballar la política allà on existeixen voluntats, mitjans i competències. Serveis públics tan fonamentals com la sanitat i l’educació o la formació professional, les polítiques socials o el model energètic o de transport, reclamen una dedicació intensa i un tarannà obert, que estengui aliances en la defensa de les condicions de vida i de treball del ‘poble’ català, i recuperi la cohesió que és condició ineluctable per recuperar la gran majoria social que necessitem per exercir el nostre dret a l’autodeterminació.