Guerra a la inèrcia

Quant el Nautilus queda varat a plenamar, a poca distància de l’illa de Gueboroar, el protagonista, Aronnax, llança la xarxa i treu del mar una troballa inesperada. Es tracta d’un cargol de mar sinistrògir, això és, la espira del qual gira cap a l’esquerra, la qual cosa, com explica el profesor a Conseil, suposa una raresa exòtica: “És sabut, i així ho han observat els naturalistes, que la direcció destra és una llei de la Naturalesa. L’home empra la seva mà dreta més que l’esquerra, i per tant els seus instruments, aparelles, escales, panys, molls de rellotge, estan combinats de manera que la volta a l’esquerra sigui una excepció, això és, la que representa el moviment contrari al fi proposat, o el menys freqüent. La corda, en les màquines de moll es donen a la dreta, els cargols tornen a dreta per armar o assegurar, i a esquerra per desarmar. Aquesta llei observa la Naturalesa...”.

Amb aquesta descripció Jules Verne aporta, amb eloqüent rigor científic, el que potser representi la síntesi més rotunda de la naturalesa de les orientacions polítiques, on la dreta, com el dret, és expressió d’allò ‘ferm’, allò ‘recte’ o ‘rígid’, mentre que l’esquerra ho és d’obertura i ‘transformació’. Així, la dreta es realitza en la defensa del estatus quo, amb independència que sigui o no just, perquè la dreta és conservació, encara que sigui d’un ordre que destrueix, mentre que l’esquerra és canvi, reivindicació d’un ordre que no existeix, perquè es construeix permanentment. Tot i que l’origen de la identitat ideològica de ‘dreta i esquerra’ s’ha de situar històricament en la disposició dels delegats en l’assemblea nacional francesa, el 1789, no es pot descartar que la inèrcia perduri des d’aquell gir telúric i primigeni, que va donar forma a les balbes prehistòriques.

Es podria argüir que la galàxia sencera es mou cap a la dreta, que així ho fa la terra en relació al sol, que fins i tot la nostra víscera més íntima, la que descansa entre una i altra orella, projecta com reflex, la naturalesa de dos hemisferis que defineixen creativitat i lògica. La realitat és que existeix una inèrcia implacable que fa que el temps empenyi les persones i les organitzacions a armar, assegurar, conservar el que creuen tenir o representar, i que el progrés és precisament l’intent d’anul•lar aquest inèrcia. Diu un dels personatges més rematadament dolents sortits de la màquina d’escriure d’en González Ledesma que “l’esquerra és tan sols un dreta que encara no ha arribat” (Crònica sentimental en roig), i és aquesta una ironia àcida, d’un insofrible cinisme, que tot i així retrata, com resulta de vulnerable qualsevol ‘ortodòxia’ (ordre) revolucionària o reformista, ja sigui en la socialdemocràcia o el comunisme.

En una publicació recent Leo Panitch i Sam Gidin escriuen que “escapar de la crisi de la classe treballadora no és una qüestió de millores polítiques, sinó, en primer lloc, un repte organitzatiu”. Superar la inèrcia requereix d’un “moviment polític militant i catalític de subversió multidimensional el més ample possible” o allò que Gorz anomenava “una estratègia de reformes progressives”. No es tracta per tant de dirigir la classe, sinó de que es construeixi de manera permanent. En un altre text, Wolfgang Streeck després de definir el capitalisme com a “règim social, la supervivència del qual depèn de la continua expansió del rang i natura de relacions socials monetitzades, produint ‘creixement econòmic’ mitjançant la minva del context social que l’envolta”, proposa que la única revolució possible per a subvertir-ho és una revolució cultural que arreli amb la força d’una religió.

Però per molt apropiats que siguin algunes anàlisi d’en Streeck, per molt provocadors que siguin els seus plantejaments de la ‘renacionalització de la lluita de classes’, als nostres ulls la religió, com superstició institucionalitzada i sistema e reproducció de l’ordre establert (i per tant pura dreta), aporta molt poc a la força que lliura la consciència crítica en combinació amb la democràcia participativa.

En qualsevol cas convé recordar que al poc de meravellar-se amb l’estrany cargol de mar que sosté a les mans, el protagonista de ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, Aronnax, es veu sorprès per una pedra què, llançada per un indígena, destrueix l’objecte preciós. El seu criat, Conseil, no pot resistir-se i agafa una escopeta per disparar a l’indígena, que encara agita la seva onda a deu metres del Nautilus. El tret traça imparable la seva trajectòria, i destrueix el braçalet d’amulets que penja del braç del salvatge.